Les danses: els balls de plaça valencians com a element identitari

La música i la dansa tradicional són, potser, els elements culturals més idiosincràtics d’una ètnia. Davant d’altres que poden ser fàcilment influenciables per corrents estètiques foranes i que cada volta ens resulten més familiars per la globalització, la música i la dansa tradicional semblen ser allò que més fermament es resisteix a adoptar uns codis que els siguen aliens. La música i la dansa tradicional ens permeten comprendre com es relaciona un poble amb el seu entorn i entre els diferents individus que l’integren. Ens permet saber com estimen, com entenen el cosmos i quins són els seus anhels i les seues angoixes.

En el cas del País Valencià, tenim la sort de comptar amb una gran quantitat i riquesa de manifestacions d’aquest tipus que ens permeten acostar-nos a aquests aspectes del nostre poble. El nostre ric patrimoni immaterial és clarament un element diferenciador que ens ajuda a forjar la identitat com a societat. Les manifestacions que integren aquest patrimoni i que mostren el nostre caràcter, però, no són singularment autòctones, sinó que, de fet, es troben molts paral·lelismes amb altres de diferents zones de la resta de l’Estat espanyol, tot i que, com a societat, els valencians hem sabut dotar-les d’un caràcter molt idiosincràtic que permeten, al seu torn, que les identifiquem com a pròpies.

Aquest fet, més enllà de compartir unes arrels culturals, musicals i literàries comunes amb dites zones, es pot explicar pel fet que València sempre s’ha caracteritzat per ser un territori cosmopolita i receptiu a influències culturals. A més, com hem dit, el que cal recalcar i es pot afirmar rotundament és que, tot i tenir moltes semblances amb altres, el nostre patrimoni musical i dancístic tradicional també presenta unes característiques diferenciadores tan marcades que els confereixen un caràcter identitari marcadament valencià.

Una d’aquestes manifestacions són els balls de plaça, també coneguts com les danses. Es tracta de l’element de música i dansa tradicional del qual s’ha trobat el testimoni documental més antic en el primer terç del segle XIV. No sabem amb exactitud com serien en aquell moment aquests actes, sobretot des d’un punt de vista musical i dancístic, tot i que sí que es pot apreciar que ja des d’aleshores les danses tenien unes característiques que encara mantenen les actuals. Eren actes públics i de participació multitudinària que se celebraven a la via pública per festejar un esdeveniment assenyalat del calendari festiu d’una determinada localitat. A més, ja des d’aleshores acostumaven a ser els joves fadrins d’una determinada edat aquells que, sent majorals –és a dir, festers– havien d’encarregar-se d’organitzar l’acte, tal com encara ocorre hui en dia en determinades localitats on són els joves festers, normalment quan assoleixen la majoria legat d’edat, els que s’han d’ocupar de la celebració del ball de plaça.

Com hem dit, no sabem com sonarien les melodies de les danses que es celebraven a l’Edat Mitjana, però sí sabem que eren ja interpretades per una dolçaina o, en el seu defecte, una cornamusa i un tabal. Aquest binomi tan nostre, que no pot faltar en cap gran esdeveniment de la nostra cultura festiva, ha sigut el preferit pels valencians per a tota celebració important des de l’Antic Règim fins als nostres dies, i ha aconseguit superar una dilatada època de languidesa quan va aparéixer un fort competidor, l’agrupació musical més estimada per a les festivitats des de l’aparició de l’Estat Liberal: les bandes de música. Encara són moltes les localitats valencianes on, degut al seu arrelament, continuen sent les bandes municipals de música les encarregades d’interpretar les melodies per tal que les parelles de balladores i balladors executen les passades al seu so, però actualment són novament el tabal i la dolçaina l’opció més estimada per a aquestes celebracions.

Les danses, per tant, són la manifestació de ball popular més longeva de què es té notícia, aquella interpretada pel conjunt instrumental més apreciat pels valencians i aquella que sempre té lloc per tal de festejar un esdeveniment important, unes festes populars. És per aquest motiu que, en aquelles localitats on aquesta tradició no s’ha interromput, és l’element més estimat i més identitari del seu patrimoni festiu. A més, també és una manifestació a la qual sempre es recorre en cas de voler-se recuperar o crear novament una cultura festiva dintre de l’imaginari col·lectiu local. Aquest fet es deu, potser, a un evident sentiment generalitzat entre la societat valenciana actual, que entén els balls de plaça com un aspecte que ens singularitza com a poble.

Com hem dit adés, no podem afirmar que el País Valencià siga l’únic territori peninsular on es fan balls de plaça. Ni molt menys, ja que seria una fal·làcia. De fet, com hem dit, la denominació valenciana més estesa és la de les danses, i el terme ball de plaça –que es troba només en unes determinades comarques del nostre entorn– és aquell més habitual a Castella, on també s’anomena ball de roda i on és igualment una tradició ancestral. De la mateixa manera, trobem aquest tipus de manifestacions a zones de l’Aragó i Catalunya, i en totes elles les melodies es toquen al so de la xirimita. Per altra banda, també cal tenir en compte que dintre del nostre propi territori també hi ha diferències substancials en la manera en què es manifesten les danses, segons la comarca i la localitat.

Tenint en compte tot açò, doncs, hom es podria preguntar per què són les danses un element tan diferenciador i identitari de la cultura valenciana. La resposta no és simple, tot i que tractarem de ser concisos. Allò més fonamental és la popularitat que les danses tenen entre la nostra gent. Els valencians estimem els nostres balls de plaça i els sentim un element que hem de protegir perquè ens permeten connectar amb el nostre passat com a poble des de la realitat del nostre present. És per aquest motiu que continuen sent esdeveniments multitudinaris. De fet, el País Valencià potser és l’àrea de l’Estat espanyol on actualment hi ha més localitats on se celebren balls de plaça. Aquesta és una notícia agredolça, ja que si per una part ha de fer-nos sentir orgullosos per aquesta situació a casa nostra, també comporta que a altres comunitats autònomes els balls de plaça, que eren una manifestació tan arrelada com al nostre territori fins no fa massa temps, hui en dia a penes es conserven pel greu fenomen del despoblament.

Al seu torn, un altre aspecte de les danses que evidencia el seu sentit identitari és el musical, des de diverses perspectives. En primer lloc, cal parlar de les melodies, perquè es tracta d’una manifestació de música popular especialment sincrètica. En les danses del País Valencià es poden trobar melodies de gèneres musicals molt diversos i d’antiguitat igualment molt variada. D’aquesta manera, es poden trobar melodies de gèneres més arcaics, com les paradetes o la xàquera i d’altres més recents com la jota, algunes cançons infantils o, fins i tot, cuplets. Tots aquests gèneres representen la memòria viva de com ha canviat el gust musical dels valencians des de fa segles. Per una altra part, la instrumentació també té un caràcter valencià, pel fet que la nostra dolçaina té una tessitura diferenciadora davant d’altres instruments de la mateixa família dels diversos territoris peninsulars. Al seu torn, al País Valencià la tradició de les bandes municipals de música té també un fort i llarg arrelament.

Davant d’aquest situació, es pot dir que la societat valenciana s’estima tant els seus balls de plaça que hem tingut notícia darrerament d’una iniciativa de declarar-les Bé d’Interés Cultural. No ha estat la primera, tot i que anteriorment, potser per tractar-se d’iniciatives massa localistes, no han resultat fructíferes. El cas és que totes elles fan evident la voluntat d’un poble per aconseguir el reconeixement institucional d’una manifestació del nostre patrimoni immaterial i que considera la necessitat d’una protecció per tal que l’Administració vetle per ella. Ja veurem si les institucions valencianes estan tan preparades com la societat per a estimar un patrimoni que ens singularitza i ens identifica com a poble i que, al seu torn, ens uneix amb altres pobles del nostre entorn.