Tens 0 productes a la teua cistella
El dret a la salut sexual i reproductiva forma part del dret de totes les persones al més alt nivell possible de salut física i mental. L’Oficina de l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Drets Humans relaciona la salut sexual i reproductiva de les dones amb els drets humans, incloent el dret a la vida, a la salut, a la intimitat, a l’educació i a la prohibició de discriminació.
La relació entre sexualitat i capacitat reproductiva és una de les opcions sobre la qual es configura el projecte vital de les dones. Una opció que no és igual per a cada dona i, ni tan sols, per a una mateixa dona al llarg de la seua vida.
A l’octubre de 1978, després de finalitzar la dictadura, es va despenalitzar l’anticoncepció al nostre país, embolcallada en una mobilització ciutadana per la llibertat i la democràcia, i iniciant-se la marxa dels drets sexuals i reproductius (DDSSiRR). El moviment feminista ja formava part d’aquella mobilització com una de les forces més potents i transversals, que hui en dia continua posant en el centre de l’agenda política la defensa d’aquests drets.
Drets en el centre dels quals pivota la lliure decisió de la dona sobre la seua capacitat reproductiva. Eixa lliure decisió és el que diferencia eixos drets del control demogràfic coercitiu. És per això que les dificultats en què eixa «lliure decisió» siga columna vertebral dels avanços legislatius en relació amb els DDSSiRR, fan que l’activisme de les dones continue sent necessari. Avanços parells al desenvolupament democràtic de la societat (inclosos els avanços mèdics) i a altres reivindicacions d’altres col·lectius socials.
Hem de esmentar que Espanya va ser un dels primers països del nostre entorn a legislar l’any 1988 sobre les tècniques de reproducció assistida, reformada per la Llei 14/2006, de 26 de maig, sobre tècniques de reproducció humana assistida, actualment en vigor.
L’avortament voluntari va estar prohibit al nostre país fins a l’any 1985, quan va ser despenalitzat només en tres supòsits, per la qual cosa les dones accedien a exercir eixe dret a través de persona interposada (dictamen psiquiàtric). Després de 25 anys de sortejar il·legalitats de facto, l’any 2010 l’aprovació de la Llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs va possibilitar l’accés a aquesta prestació sense cap altre requisit sinó la voluntat de la dona en les primeres 14 setmanes de gestació. Al nostre país van tindre accés a la prestació, des de l’any 2011 fins a l’any 2022, un milió cent mil dones, de les quals més de cent mil a la Comunitat Valenciana.
Els drets sexuals i reproductius són qüestionats de manera permanent perquè impacten en el cor de la mateixa societat, una societat patriarcal on la reproducció de l’espècie continua habitant en el cos de les dones. Per això el control sobre els nostres cossos i les nostres vides és condició sine qua non per a exercir el control social.
L’intent en el 2014 del govern del PP de prohibir el dret a l’avortament voluntari i derogar la Llei de 2010, va implicar la major mobilització ciutadana coneguda fins aleshores, encapçalada pel moviment feminista: El Tren de la Libertad. Un salt qualitatiu en la defensa de la ciutadania de les reivindicacions entorn de la igualtat que fins a eixe moment es percebien només com a dones.
La Llei Orgànica 1/2023, de 28 de febrer, va modificar la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, amb la introducció d’alguns canvis necessaris per a garantir la vigència efectiva dels drets sexuals i reproductius de les dones.
Les reivindicacions en l’àmbit dels DDSSiRR conformen un ventall molt ampli que aborda, a més dels referits, l’educació sexual, la formació de l’alumnat en les carreres de la salut en termes d’igualtat de gènere, drets entorn de la identitat de gènere i de les persones transsexuals, etc. I, per descomptat, en l’àmbit de l’embaràs, part i naixement.
Els drets de part i naixement van sorgir de forma natural als d’anticoncepció; són l’altra cara de la mateixa moneda, ja que la lliure decisió sobre la nostra capacitat reproductiva té el seu correlat en el desig que el part i naixement dels nostres fills i filles es produïsca en les millors condicions de benestar, respecte i seguretat en la seua entrada en aquest món.
Des de l’any 1985, l’OMS ha estat reclamant que totes les dones tenen dret a rebre el més alt nivell d’atencions en salut, que inclou el dret a una atenció digna i respectuosa en l’embaràs i en el part, i el dret a no patir violència ni discriminació, concretant els drets entorn del part i naixement, posant l’accent en el respecte a la decisió de les dones (pla de part; evitar pràctiques innecessàries…).
Al nostre país, fins a l’any 2007 no es va aprovar l’Estratègia d’Atenció al Part Normal en el Sistema Nacional de Salut, que va tindre una rèplica en les diverses comunitats autònomes. Això va significar l’elaboració en cascada de documents i guies pràctiques tant en relació amb el part com en relació amb les atencions del nounat.
Si les dades relatives a les interrupcions voluntàries de l’embaràs (IVE) s’ha plasmat en memòries anuals des de l’any 1986, les dades relatives als parts (episiotomies, cesàries…) continuen soterrats en memòries d’intervencions del Sistema Nacional de Salut, el rastreig de les quals fa difícil tindre una visió de conjunt en relació al compliment tant de l’Estratègia (en aquests moments, inexistent) com dels estàndards marcats per l’OMS (per exemple, un 15 % de cesàries).
Segons les dades del Ministeri de Sanitat, entre 2010 i 2018 es va incrementar en més de 15 punts el nombre de parts induïts (del 18,6 % al 34,18 %), amb una taxa mitjana de cesàries als hospitals públics del 21,9 % i als privats del 37%. Entre els anys 2010 i 2022 pariren més de tres milions de dones a Espanya, de les quals mig milió a la nostra comunitat.
Aquestes dades indiquen, sense afegir les d’altres prestacions incloses en els DDSSiRR, que les dones som les usuàries majoritàries en l’àmbit sanitari amb gran diferència respecte d’altres prestacions, incloses les de tipus general tant d’hòmens com de dones. Això hauria de significar que un dels objectius prioritaris del sistema sanitari fora garantir l’accés a aquestes prestacions en coordenades d’equitat i gratuïtat. No és possible que l’accés de les dones a la prestació d’IVE com al part i naixement estiguen subjectes a «elevadíssimes variabilitats en funció de la Comunitat Autònoma en la qual viu, del centre i/o hospital al qual acudeix i fins i tot del criteri “esbiaixat” dels professionals que les atenen».
Així mateix, hem de deixar constància dels importants avanços legislatius que, al llarg d’aquests anys de desenvolupament social i democràtic s’han anat plasmant al nostre país, com la Llei 13/2005, d’1 de juliol, per la qual es modifica el Codi Civil en matèria de dret a contraure matrimoni (entre persones del mateix sexe); la Llei Orgànica 10/2022, de 6 de setembre, de garantia integral de la llibertat sexual, i la Llei 4/2023, de 28 de febrer, per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI. Lleis que impliquen ampliar drets en relació amb les vivències de les persones sobre la lliure decisió respecte de la seua identitat i/o gènere. Unes lleis la importància de les quals transcendeix l’articulat i aprofundeix en els sentiments, en els canvis personals…, que fan que la societat en conjunt avance en la pràctica cap a una millor convivència, tolerància i respecte a totes les persones.
Així mateix, i pel que fa a la nostra comunitat, s’ha de fer referència a la importància del moviment feminista, així com el compromís de les persones professionals de la salut compromeses amb els DDSSiRR, que van fer possible la posada en marxa dels primers centres de planificació familiar, dels primers grups d’avortaments que van permetre resoldre eixes prestacions en condicions de salut i seguretat, encara en la il·legalitat. Així com la prestació de parts i naixements sense violència, de parts respectats, segons les recomanacions de l’OMS. A la Comunitat Valenciana, totes eixes prestacions pioneres van tindre una incidència en la vida de la gent que es va materialitzar de manera invisible però certa, fet que contribuí de facto a una major tolerància social.
Carmen Alborch deia: «el secret profund de l’alegria és la resistència», i eixa alegria és la que manté al moviment feminista de manera activa en la defensa dels DDSSiRR per a possibilitar que totes les persones puguen viure en llibertat, gaudint del benestar al qual té dret qualsevol persona en aquesta societat.
Consuelo Catalá Pérez. Va formar part del Colectivo de Salud Acuario.
Revista número 502, pàgs. 22-25. Maig 2024.
