Les dones en ciències físiques al segle XX

11/05/2021

Si hem de donar un punt de referència a l’accés cada volta més normalitzat a l’activitat científica i cap a un major reconeixement del treball científic de les dones, aquest podria ser el ple del segle XX i amb ell la contemporaneïtat, ja que moltes de les dones que esmentarem en aquesta segona part són dones nascudes al segle XX i algunes d’elles encara vives. No obstant això, veurem com les barreres persisteixen i el paper de la dona en la ciència forma part del seu paper en molts altres àmbits, que avança de forma desigual en les societats del segle XXI.

Emmy Noether (1882-1935) és una matemàtica i física teòrica alemanya que estudià llengües i matemàtiques a Erlangen i Göttingen quan les dones no hi eren admeses com a estudiants, per la qual cosa s’hagué d’inscriure com a oient. En 1907 defensà la seua tesi sobre invariants i a partir d’aquest moment anà creixent la seua reputació. Fou autora del fonamental teorema de Noether que relaciona simetries, invariàncies i lleis de conservació. Per exemple, la invariància respecte a la translació en el temps dona la llei de conservació de l’energia. Gràcies al suport de David Hilbert ensenyà a Göttingen de forma no oficial, perquè a Prússia el professorat estava reservat als homes fins al 1920. Després aconseguiria ja un permís per a la docència sense càtedra ni salari el 1922. El seu origen jueu l’obliga a retirar-se amb l’ascens de Hitler en 1933 i es refugia als EUA, on farà classes al prestigiós Institut d’Estudis Avançats de Princeton. Dos anys més tard mor a causa d’unes complicacions en una operació abdominal.

Algunes científiques conegudes no reberen el Nobel de Física o Química per diferents raons, com ara Lise Meitner (ja esmentada en l’article anterior) i alguns casos més que comentem tot seguit.

Ida Noddack (1896-1978) fou nominada tres vegades al Nobel de Química. També se li atribueix la predicció de la reacció de fissió nuclear per explicar els experiments d’Enrico Fermi. Treballant amb l’equip format pel seu marit Walter i Otto Berg, participà en l’obtenció de diferents elements nous, dels quals se’ls atribueix el descobriment dels elements de nombre atòmic 75, l’anomenat reni, i el de nombre atòmic 43, anomenat tecneci, del qual foren els primers a obtenir-ne mostres.

Chien-Shiung Wu (1912-1997), nascuda a Shangai, treballà a Nova York. Era física nuclear i participà en el Projecte Manhattan per a construir les primeres bombes atòmiques. Investigà la reacció de desintegració beta, per mitjà de la qual un neutró es transforma en protó en el nucli atòmic, emetent un electró (la radiació beta) i un antineutrí. El Premi Nobel fou atorgat als seus col·legues Lee i Yang l’any 1957.

Jocelyn Bell (1943) va descobrir amb Antony Hewish, el seu director de tesi, el primer radiosenyal dʼun púlsar en 1967. La detecció d’aquestes radiofonts, que són estrelles de neutrons, ha permés de contrastar la teoria de l’evolució estel·lar. El descobriment va ser reconegut per la concessió del Premi Nobel de Física de 1974 a Hewish, però no a ella.

En canvi, sí que han estat guardonades amb el Premi Nobel de Física les científiques que esmentem tot seguit: Marie Curie en 1903 (ja esmentada en l’article anterior); Maria Göppert Mayer (1906-1972), física nord-americana d’origen alemany, va rebre el Premi Nobel en 1963, compartit amb J. Hans D. Jensen i Eugene Wigner. Els seus treballs foren els descobriments sobre l’estructura de capes nuclear, l’anomenat model Jensen i Mayer; Dona Strickland (1959) ha guanyat el Nobel en 2018, conjuntament amb Arthur Ashkin i Gérard Mourou, pel mètode per a generar impulsos òptics ultracurts d’alta intensitat; Andrea Ghez (1965) l’ha guanyat en 2020, conjuntament amb Reinhard Genzel i Roger Penrose, pel descobriment d’un objecte compacte supermassiu (forat negre) en el centre de la nostra galàxia.

També van ser guardonades amb el Premi Nobel de Química les científiques següents: Marie Curie rebé el Nobel en 1911, i la seua filla Irène Joliot-Curie en 1935 (ja esmentades en l’article anterior). Dorothy Crowfoot (1910-1994) el rebé en 1964, per determinar les estructures d’importants substàncies bioquímiques mitjançant tècniques de raigs X. Ada Yonath (1939) guanyà el premi en 2009, conjuntament amb Venkatraman Ramakrishnan i Thomas A. Steitz, per l’estudi de l’estructura i funció dels ribosomes. Frances Arnold (1956) el guanyà en 2018, amb George P. Smith i Sir Gregory P. Winter, per l’evolució dirigida d’enzims. Emmanuelle Charpentier (1968) i Jennifer A. Doudna (1964) el guanyaren en 2020, pel desenvolupament d’un mètode per a l’edició del genoma.

Si tenim en compte que els Premis Nobel estan donant-se des de 1900 i que se’n donen dos o tres cada any per especialitat, veiem que sols nʼhi ha 4 de Física i 7 de Química que s’han atorgat a dones científiques, fet que il·lustra les dificultats persistents en l’accés als Nobel en les àrees com les ciències fisicoquímiques i també en les biomèdiques, tal com veurem en el proper article. La manca de reconeixement amb premis és un motiu d’ocultació. Un altre és que les contribucions científiques més importants es reconeixen amb el cognom dels autors (teorema de Noether, model de Jensen i Mayer i un llarg etc.) que, evidentment, no té gènere. També les citacions i referències bibliogràfiques en els articles i altres publicacions científiques es fan pels cognoms i les inicials dels noms, per això algunes revistes ja comencen a demanar el nom complet.