Les dones en la música en valencià: tres voltes rebels

Sandra Monfort.

La història de la música en valencià ha estat marcada per les reivindicacions pròpies d’una llengua que s’ha intentat ocultar, silenciar i eliminar, però que ha sobreviscut a tot això a còpia de reivindicacions, lluita i molt d’esforç. Els artistes valencians han hagut de fer-se un lloc a colzades en un espai inexistent que s’ha creat gràcies a la insistència i en contra de les institucions, que durant molt de temps no ho van posar gens fàcil. Després de dècades en què fer música en valencià era un acte polític i reivindicatiu necessari, des de fa uns deu anys, i resultat de tot l’esforç anterior, hem vist proliferar les propostes musicals, bandes i artistes de gèneres molt diversos que han utilitzat el valencià en els seus projectes i que han diversificat i ampliat la nostra escena.

La persecució i l’ocultació que ha patit la nostra llengua, l’han patida i la pateixen també les dones, i a eixa situació cal afegir també la pressió que han de suportar les que es volen dedicar o que es dediquen a la música, i el pes de les que trien fer-ho en valencià. Però a pesar de tot, si hi ha una cosa que saben fer molt bé (per sort o per desgràcia) els col·lectius que han estat o estan perseguits és lluitar per la seua supervivència, i això mateix han fet moltes dones músiques valencianes. La prova està en el fet que en l’escena musical actual, on encara queda lluny la paritat als escenaris, als cartells dels festivals, als premis i reconeixements… hem de destacar un augment de la presència femenina amb propostes molt interessants i també diferents del que havíem vist fins ara.

L’aparició d’artistes com Sandra Monfort és d’especial rellevància per diversos motius, ja que no estem parlant només d’una cantant, sinó d’una música, guitarrista i compositora que va irrompre en l’escena amb una proposta arriscada i valenta que li va valdre el Premi Carles Santos de la música valenciana d’artista revelació i també el de millor disc de 2021 per Niño, reptil ángel. Un triomf que es va repetir en 2023, quan va ser la clara vencedora d’aquests mateixos guardons amb el seu segon treball, La Mona, emportant-se el premi a millor disc de pop, a la millor cançó per «Moreneta» i el de millor disc de 2023. Però no només aquest tipus de reconeixements són importants; ho són també els milers de reproduccions que acumulen les seues cançons en les plataformes digitals, els centenars de concerts que ha fet aquests últims anys a les nostres comarques i a l’Estat espanyol; ho és també la seua proposta que barreja ritmes clàssics amb sons actuals i ho és la seua posada en escena i el seu discurs, perquè Sandra Monfort ho té clar i ho va deixar clar davant del públic que omplia el Teatre Principal d’Alacant en l’última gala d’entrega dels premis Carles Santos: «És el nostre moment, de brillar, de soltar cap a fora i mostrar al món tot el que portem covant en silenci, en l’ombra, generacions rere generacions. És el nostre moment. Estem ací, xicones».

Carraixet, fotografia de Sofia Leva.

Estem ací i sempre hem estat. Només cal escarbar un poc per a adonar-se que en la música en valencià sempre hi ha hagut dones; i quines dones! Matilde Salvador, Maria del Carme Girau, Merxe Banyuls, Maribel Crespo, Mireia Vives, Eva Dénia, Carmen Cercós (Skaparràpid)… i també grups com Soul Atac, Arròs Caldós, Candela Roots, o la que considere la banda de referència per excel·lència de dones músiques en la nostra llengua: Carraixet. El grup de folk format per Lleonard Giner a principis dels setanta que han heretat les seues filles Mari Carme, Eva, Myriam i Vanessa Giner i la seua neta Carme Giner, encarregades de mantindre viva l’essència de Carraixet cinquanta anys després del seu naixement, és l’exemple més destacable a les nostres comarques, no només per la seua longevitat sinó perquè han sigut i són un exemple de lluita, de reivindicació i de compromís amb la nostra llengua i la nostra cultura. Gràcies a la faena que han fet elles, i la resta de dones que en moments més complicats del que ho són ara no s’han rendit i han continuat fent música i freqüentant escenaris; les que ho fan ara ho tenen un poc més fàcil. Es parla molt de la importància de tindre referents, i totes aquestes dones que he anomenat i moltes altres que em deixe (fins i tot aquelles que no van aguantar perquè el camí no era gens fàcil) es mereixen un gran reconeixement i tot el respecte de les que vindran darrere i les que ja estan ací.

La Maria, foto d’Ainhoa Muñoz.

Totes aquestes dones han contribuït a trencar barreres que encara existeixen, però que cada vegada són un poc més fàcils de travessar. No és casualitat que els últims anys hagen aparegut més dones al nostre territori que aposten per fer música i per fer-la en valencià. Aquest podria ser el cas de Colomet, Aina Koda, Kela, Lisasinson, Maluks, Esther, Gem, Jazzwoman, Pupil·les, Tesa, Júlia, Clara Andrés, Neus Ferri, Noèlia Llorens ‘Titana’ o La Maria. Propostes molt diverses, que abracen estils diversos com el rock, la cançó d’autora, el pop, el rap, la música urbana, el cant d’estil o la música folk, un gènere que està molt d’actualitat i que arriba a les noves generacions gràcies a iniciatives com la de La Maria amb eixa fusió entre la música tradicional i els sons més actuals. No debades, la seua música ha rebut una gran acollida i s’ha endut el reconeixement que li han atorgat els tres premis Ovidi que es va endur l’any passat i també els dos premis Carles Santos, un d’ells el d’artista revelació amb el seu primer disc L’Assumpció. Un àlbum de debut amb el qual ha recorregut gran part de les nostres comarques arribant fins i tot a omplir el Teatre Principal de València a finals de 2023, història que quasi de segur es repetirà aquest mes de gener en el concert que té previst al Teatre Arniches d’Alacant. Trobar tantes propostes d’estils diferents és una sort per a l’escena musical valenciana; que es faça música en valencià de qualsevol gènere musical és tot un triomf, i trobar dones en cadascun d’ells també.

Tampoc podem oblidar-nos de la presència de les dones en grups liderats per veus com la d’Alba Terol de Tito Pontet, Flora Sempere d’El Diluvi, Ana Campoy de Cactus, Paula Bernal de Niuss…. però sobretot m’agradaria destacar la figura de les dones instrumentistes, perquè pense que és una de les assignatures pendents. Estem molt acostumats i acostumades a veure dones cantant als escenaris, però quan es tracta de tocar la cosa es complica. Els referents són encara més escassos i els prejudicis més grans. Així i tot, hem de parlar de nou de Carraixet, que actualment són una formació íntegrament femenina on a més de la família compten amb músiques de la talla d’Helena Feenstra, Isabella Láuzara, Eva Català i una de les músiques valencianes amb més trajectòria professional, Tere Núñez, que ha acompanyat altres artistes com Presuntos Implicados i que també destaca per la seua faceta de productora i arranjadora; de fet, amb la també música i compositora valenciana Marina Alcantud s’han encarregat de la direcció musical de la gala dels Premis Carles Santos dels últims tres anys, amb una banda formada per altres instrumentistes de les nostres comarques com Lucía Zambudio, Eva Català i Silvia Martí. Un altre exemple de banda íntegrament femenina seria la rondalla Va de Dones, formada per Maribel Crespo, Tica Llopis, Escarlata Ortiz, Maria José Pastor, Gemma Naval, María Amparo Hurtado i Tatiana Prades, totes elles amb un gran prestigi i recorregut en la música tradicional valenciana. On també trobem dones instrumentistes és en els grups de música familiar com Canta Canalla amb Carme Laguarda o Iruixa i Skargots, liderat per l’actriu i cantant Irina Bargues, on participa Marga Margaix, que també forma part de la banda XFanekaes.

Totes aquestes artistes i músiques que he anomenat en són només un exemple. No estan totes, ni de bon tros, i podria haver-n’hi més, sí, però ja no s’hi val l’excusa que no hi ha dones en la música en valencià, i encara menys s’hi val a dir que no són bastant bones o que no tenen propostes prou solvents per a omplir sales, teatres o ser cap de cartell d’un festival perquè s’ha demostrat que no és així, com també s’ha demostrat que quan es trenquen aquestes barreres proliferen les artistes. Aquestes excuses gastades durant molts anys no són certes, no ho ha sigut mai a pesar que ens hagen volgut fer creure, igual que ho han fet amb la nostra llengua, que no tenien prou prestigi, prou valor o prou nivell, i totes i cadascuna d’elles es mereixen tot el respecte i tota l’admiració possible.

Ens queda molt de camí per fer, i parle en plural perquè no és només cosa de les músiques i artistes, sinó també dels mitjans de comunicació, de les institucions, dels programadors i programadores de concerts i festivals, del públic en general… però la revolució de la música en valencià passa per la revolució de les dones, perquè si Maria Mercè Marçal deia allò de «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», jo m’atreviria a dir que qualsevol artista valenciana té també tres motius per ser tres voltes rebel: ser dona, de condició artista i fer música en valencià.

Revista número 499. Febrer 2024.