Tens 0 productes a la teua cistella
Un dels llibres més influents en la història ha sigut la Bíblia. Tot i que en moltes llengües s’utilitza com a singular, en realitat és el plural de la paraula grega biblion, ‘llibre’, així que Bíblia vindria a dir ‘col·lecció de llibres’, això sí, elevats a la categoria de sagrats.
Es tracta d’una mena d’enciclopèdia formada per diferents tractats temàtics (mitològics, històrics, etnogràfics, preceptius…) que fonamentalment giren al voltant de la idea de Déu a través de relats elaborats per pobles històricament i culturalment emparentats que, amb matisos diferents segons el context històric, geogràfic i ètnic, coneixem com jueus, israelites, hebreus.
Mentre que per als jueus la Bíblia està formada per un llibre, el TaNaKh, per als cristians ho està per dos, el primer dels quals correspon, si fa no fa, a la Bíblia jueva, mentre que el segon, el Nou Testament, és específicament cristià.
EL TaNaKh
La paraula TaNaKh és un acrònim en què cada lletra al·ludeix a les parts en què es divideix el conjunt de la Bíblia hebrea:
* T de Torà, ‘Ensenyament’ o ‘Llei’, que inclou els primers cinc llibres (Pentateuc en grec) i que tradicionalment han sigut atribuïts a Moisés: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi (‘segona llei’). És la part més sagrada del judaisme en tant que conté els fonaments de la fe; la història llegendària (“memòria històrica”) dels avantpassats, tant del poble israelita com dels primitius patriarques; i les lleis religioses, un codi jurídic que suposadament Jahvé va entregar a Moisés per tal que el donara a conéixer als israelites.
* N per Nevi’im, ‘Profetes’, en ell es recullen els de l’etapa tribal i els inicis de la monarquia (Josué, Jutges, Samuel i Reis), com de la posterior (Isaïes, Jeremies, Ezequiel i 12 profetes menors; Daniel, tot i contenir elements profètics, es troba dins dels Ketuvim, de datació i estil més tardà).
* K per Ketuvim, ‘Escrits’, on s’inclouen textos de diferent tipologia, com ara Salms, Proverbis, Job, Càntic dels Càntics, Rut, Lamentacions, Eclesiastés o Cohèlet, Ester, Esdres’ Nehemies i Cròniques.
La versió autoritzada i canònica de la TaNaKh va ser fixada entre els segles VI i X dC i es coneix amb el nom de text masorètic.
D’una altra part estan els anomenats Deuterocanònics, llibres escrits majoritàriament en grec en el segle III aC. Ni el cànon hebreu ni els protestants cristians els accepten com a canònics (en serien, doncs, apòcrifs), però tant els catòlics com els ortodoxos els inclouen en l’Antic Testament. Són llibres com l’Eclesiàstic o Siràcida, Saviesa (de Salomó), Tobit, Judit i Macabeus, així com algunes addicions al llibre de Daniel, com el capítol dedicat a Susana, la dona acusada falsament per uns vells que la desitjaven.
La primera volta que la Bíblia va ser traduïda a una altra llengua fou durant el segle III aC en la pròspera comunitat jueva de l’Alexandria ptolemaica. I ho va ser al grec, com un encàrrec a setanta-dos savis (6 per cadascuna de les 12 “tribus d’Israel”), raó per la qual se la coneix com Septuaginta o LXX (‘dels setanta’).
La major part dels originals estaven escrits en hebreu, uns pocs en arameu (parts de Daniel i d’Esdres) i els Deuterocanònics en grec, tot i que alguns ho estaven en hebreu o en arameu, com és el cas de Tobit, Judit i el primer llibre dels Macabeus, tots perduts.
Les fonts literàries de la Torà
Els cinc llibres de la Torà, la part de la Bíblia jueva que equival al nostre Pentateuc, es van bastir realment no per un únic individu (Moisés), sinó a partir de quatre fonts literàries o tradicions diferents: J (Jahvista), E (Elohista), D (Deuterocanònica) i S (Sacerdotal).
* J o Jahvista (segles X-IX aC, en temps del Regne de Judà), en tant que usen Jahvé (YHWH) per anomenar Déu, descrit com un personatge amb emocions i comportament humans, com passejar per l’Edén (Gènesi 3), p. ex. Provindrien d’eixa font la creació de l’home i la dona (Gènesi 2-3), Caín i Abel (Gènesi 4) i Abraham.
* E o Elohista (segles IX-VIII aC, en temps del Regne d’Israel o del nord), perquè fa servir Elohim, un plural o un majestàtic (≅ ‘Nós’) com a nom diví fins que es revela a Moisés (Èxode 3). Apareix ja en el Bereshit (Gènesi) des del primer moment: «Bereshith bara Elohim…» (‘Al principi, Déu va crear…’). En serien exemples la creació en sis dies (Gènesi 1), les relacions Abraham-Isaac (Gènesi 20-22) o el diàleg entre Moisés i l’albarzer ardent (Èxode 1–3). Ara bé, en Èxode 3,13.15 quan Moisés pregunta a Déu com ha de respondre quan li demanen el nom de qui l’ha enviat, Déu li respon «Jo soc el que soc» i afegix: «Així diràs als israelites: “Jahvé m’ha enviat a vosaltres”».
* D per Deuteronòmica, una versió elaborada a instàncies del rei Josies de Judà (segle VII aC) com a reformador religiós. En formarien part tot el Deuteronomi (en grec, ‘segona llei’), així com bona part de Josué, Jutges, els dos llibres de Samuel i els 2 de Reis.
* S per Sacerdotal (durant l’exili a Babilònia, segle VI aC). En formarien part tant el Gènesi 1 com a Creació ordenada com les genealogies (Gènesi 5 i 10); també el Levític i les lleis dietètiques i de puresa; i el llibre de Nombres (‘censos’) com a narració del viatge dels israelites pel desert des del mont Horeb o Sinaí fins a les planes de Moab (Jordània actual), ja a la vora de la Terra Promesa (Canaan).
El principi
Com és lògic, la Bíblia comença “pel principi (del temps)”. De fet, Bereshith (‘En el principi’) és la paraula hebrea amb què s’enceta el primer llibre i que el designa. Un costum que s’ha conservat per a les encícliques papals, que es coneixen amb les paraules llatines inicials.
En la traducció a la Septuaginta no es va conservar, però, eixe costum, i el primer dels llibres el coneixem amb el nom grec de Gènesi o ‘Creació’. Un relat que va rebre la seua forma actual amb posterioritat a la primera destrucció del Temple de Jerusalem i l’exili babilònic (586–538 aC) i amalgamant relats provinents de les quatre fonts literàries i purificant de politeisme les parts influïdes pel mite babilònic de la Creació.
En qualsevol cas, s’encadenen dues versions diferents de la Creació, i el Gènesi 1,1-2,3 (font S, amb Elohim com a subjecte diví) va seguit d’una totalment diferent, la descrita entre els versets Gènesi 2,4-25 (font J, amb Jahvé com a Déu).
En la primera de les versions, Elohim crea el món del no-res en sis dies (el sèptim, a descansar) i ho fa a través d’imperatius organitzadors (“I Déu va dir”: separació de la llum i la foscor, o del cel, la terra seca i l’aigua; o la creació de plantes, animals i humans en una jerarquia lògica. Finalment crea els humans (1,26-27), hòmens i dones, simultàniament i “a imatge de Déu”, amb el mandat de dominar la Creació.
A partir del Gènesi 2,4 apareix un nou relat ben diferent: «Este va ser l’origen dels cels i de la terra quan van ser creats». I continua: «Quan Yahvé Déu va fer la terra i els cels…». Sí, ara ja no és Elohim, o un genèric Déu, sinó Jahvé qui està al front de la Creació.
Hem de tindre en compte que mentre ‘déu’ és un terme general per a qualsevol deïtat, i Déu amb majúscula expressa la deïtat única de la Bíblia, Jahvé és el nom específic d’eixa deïtat determinada.
De tot això convindria parlar més en profunditat. Però en un altre article, clar.
Revista Saó Núm.521, pàgs.14-15. Febrer 2026.
