La revista degana en valencià

Les èpoques es desmarxen

22/09/2021

La trajectòria del materialisme dialèctic s’inicia en Hegel, pren forma amb Marx i Engels i culmina en Lenin. Després vindran, passades les dues grans Guerres, les incomptables variacions i interpretacions del pensament marxista: Sartre, Foucault, Benjamin, Adorno, Althusser, Horkheimer, Habermas i altres. Els textos d’aquests intel·lectuals han viscut la seva esplendor durant i immediatament després d’aquells desastres bèl·lics, i tot indica que aquesta s’ha anat marcint per a entrar en una espècie de lenta agonia que, a hores d’ara, es dóna per acomplerta.

Molt sintèticament podríem dir que l’essència filosòfica del materialisme dialèctic radica en allò de “primer, la realitat; després la consciència d’aqueixa realitat”. L’espiritualitat passa, doncs, a un segon pla.

L’existència de les classes socials i la lluita entre elles han deixat de tenir raó de ser, i d’ara endavant les ciències socials se les hauran de veure amb una altra manera de narrar la realitat. Hauran, per tant, d’inventar nous llenguatges, tal com ho han fet, des del seu origen, les ciències naturals o les matemàtiques. Una altra qüestió és si existirà un temps futur en què s’hi pugui assolir tal escomesa.

El marxisme, aquell motor del pensament que ens ha mantingut alerta des dels temps de la Revolució Industrial, quant a la verificació i acompliment dels drets socials adquirits; quant a la crítica oberta al poder i a la informació que n’emana, s’ha aturat irremissiblement; i no sembla que hi quedi combustible, ni tan sols un succedani que el pugui reemplaçar.

El ‘Contracte’ ha deixat de ser ‘Social’, per a esdevenir purament virtual, entre l’individu (el ciutadà, el “πολίτης”) i un espai indeterminat, no identificat, que actua sobiranament, tot fent ostentació del seu poder i administrant-lo, segons les seves pròpies lleis, a tot arreu del planeta.

I ara, tampoc el poder és polític. Al sistema neoliberal preval, per damunt de tot, l’acumulació de capital immaterial: informació i, sobretot i gràcies a aquesta, l’acumulació asimptòtica de la riquesa en mans d’un pocs.

En la situació actual, la informació s’esdevé arma de doble tall: la major part d’ella està dissenyada com a objecte per a ser consumit i generar, així, els excedents de riquesa corresponents; la resta, és molt més subtil i perniciosa, perquè hi és oculta i xifrada, i el seu manual d’instruccions hi és a la caixa forta d’aquell nucli de poder; aquesta minsa quota d’informació representa el fonament ideològic del neoliberalisme: ja que és la que “ensinistra” i “educa” al ciutadà, amb efectes sistèmics i globals.

La caiguda del mur de Berlin –per posar-hi una marca simbòlica del canvi d’època- era necessària, òbvia i inexcusable històricament parlant, si és que les seves intencions eren les de consolidar d’una societat plenament democràtica; però, pensem que va ser ideada per un nou capitalisme, que se sentia absolutament capaç d’absorbir, digerir, ensinistrar i educar tota una massa ingent d’éssers humans, amb parentesc directe amb el  món soviètic. “Ensinistrar” i “educar”, i no “ensenyar” –en el sentit d’administrar coneixement,

El capital humà, en termes de coneixement i de força productiva, que s’integrà al nou capitalisme (el neoliberalisme incipient) era immens i d’alta qualitat. Aquest “valor afegit” (quant a valor que s’hi importa i s’acumula al ja existent), ja s’havia descomptat “a priori”, se sabia que el seu cost financer anava a ser nul. La reunificació d’Alemanya fou el tret de partida d’aquesta carrera diabòlica i sense fre en què ara estem immersos.

La missió del neoliberalisme, prèvia al seu triomf definitiu, serà la d’abolir la  diferència, com allò que és genuí en el ser humà, que el fa lliure i autònom, que conté la seva particularitat o identitat i procura pels seus propis interessos i, principalment, que té la fortitud a defensar-los i el coratge de protestar  públicament, davant la  societat. Amb tot, el que serà més greu és la destrucció gradual de la creativitat humana, de l’art com a llenguatge alliberador i revolucionari, i per tant perillós.

És així com el neoliberalisme ha trobat la manera d’instaurar la seva  sobirania davant el món; allò que li permet crear un autèntic estat d’excepció global i virtual. Fa i desfà, sobiranament, mentre el món s’hi absenta de l’escenari de la vida, o calla, silenciós. La incapacitat de viure sense consumir informació que ens indueix, alhora, a consumir, és un fenomen complex que es retroalimenta contínuament i ens portarà a un camí sense eixida. D’ací a uns anys, si les coses no canvien, serem i valdrem una quantitat d’informació útil. Exactament la que siguem capaços d’intercanviar, i, quan això no sigui possible, serem simplement fútils, improductius, productes caducats, esborrats i apartats del món.

Per altra banda el neoliberalisme actua, com a sobirà, des de dins de les normes jurídiques establertes i alhora, mitjançant l’estat d’excepció que ell mateix ha determinat, fora de tota regla legal. És així com als centres de poder els és possible crear i acumular riquesa, que mai no serà distribuïda, al preu que sigui, digui’s la vida del planeta o la d’un ser humà. És aquest últim aspecte el que li atorga, en tots els sentits possibles, el qualificatiu de “feixista” al neoliberalisme.

Aquell materialisme dialèctic, o intel·lectualitat marxista, que revifava tothora la pugna d’idees, de teories econòmiques, polítiques i socials; és a dir: que mantenia viva la ment i la dotava de capacitat crítica, ha passat a la història. És així de penós; però enrere queden les obres de gent com la citada en començar aquest text, sense força teòrica ni arguments per a explicar els esdeveniments que creuen el planeta a una velocitat de vertigen.

La unificació d’Alemanya i la dispersió territorial de l’antiga URSS deixen el futur a sobre d’una superfície amorfa, que no és ni tibada ni elàstica. Aquell cop tàctic, d’un capitalisme necessàriament superat, dÓna pas a un incipient neoliberalisme on tot i no-res, tothom i ningú, dalt i baix, dreta i esquerra són el mateix. A l’hora d’acumular riquesa, tot s’hi val.

El neoliberalisme ha provocat la globalització a través del domini privatiu de la informació, no a l’inrevés. El poder ja no és un poder polític, ni tan sols financer; l’essència, la naturalesa del poder radica ara en la possessió d’informació. I el món hauria de ser capaç de discernir-ne quina és veraç i quina enganyosa.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top