Les falles de sant Josep el 1902

A principis del segle XX la festa fallera acabava de superar un període extremadament crític, en el qual fins i tot havia arribat a deixar de celebrar-se

Alguna vegada hem sentit la curiositat de preguntar-nos quin degué ser l’origen de les falles. Tant si ens agraden com si no, voldríem saber en quin punt de la història arrancà la seua imparable expansió, de quina manera les falles evolucionaren i anaren carregant-se d’actes i d’ornaments hui en dia del tot imprescindibles (presentacions, ofrenes, pólvora, música, passa carrers, bunyols, etc.), fins a convertir-se en l’atractiu turístic més espectacular i sorollós de tots els que exhibeixen València ciutat i gran part dels pobles adjacents; en la festa principal i ineludible amb què, en els dies previs a l’equinocci de primavera, bona còpia de valencianes i valencians enlluernen els forasters i turmenten els indígenes que, d’una manera més o menys ingènua, pretenen continuar amb el seu ritme quotidià de vida. No es tracta, però, de redescobrir l’origen de la festa, ni d’aportar noves interpretacions o dades a la llegenda majoritàriament coneguda i acceptada. Només pretenc contribuir al millor coneixement de la festa, i per això descriuré –fins allà on em siga possible- com i de quina manera celebrava la Ciutat del Túria les falles de sant Josep fa cent anys, el 1902.

Parlem del temps en què les falles s’escrivien en minúscula, del moment en què encara no havien perdut la referència al patró en honor del qual s’erigien, “sant Josep”, i el primer que cal significar és que a principis del segle XX la festa fallera acabava de superar un període extremadament crític, en el qual fins i tot havia arribat a deixar de celebrar-se. I segons la ressenya periodística consultada, això s’havia produït a causa del “crecido impuesto con que la gravo el Ayuntamiento”; però si novament havien tornat a “adquirir su antiguo esplendor”, havia estat possible “merced” a les iniciatives i les gestions de Lo Rat Penat. La qual cosa ens confirma en la concepció d’una “societat d’amadors de les glòries valencianes” atenta a tot tipus d’iniciatives festives, socials i culturals, i amb una activitat molt més rica i diversa del que ens pensem.

València ciutat plantava, el 1902, catorze falles, “dos menos que el año anterior”, i en totes elles es conjugava la burla social i la crítica política, fórmula que sempre resulta ben fecunda i divertida. Cap estament social no s’escapava de l’escarni públic. La falla de la plaça Príncep Alfons, per exemple, al·ludia al “decreto sobre el matrimonio de los militares”, amb un déu Napoleó com a figura principal que “con su espada ha atravesado el corazón de Cupido”. Mentre que en la del carrer Ciril Amorós, tant el ric com el pobre eren tractats amb “ironia fina”, perquè les seues escenes responien “a un alto fin moral, el de ridiculitzar el vicio”, clar que sí.

Amb tot, però, l’objecte preferit de mofa era, com no, la classe política. I no vegen de quina manera. A la falla de la plaça de la Reina apareixia, ai mare, “una vieja poniendo en colada ropa sucia, y con ésta algunos políticos”. Encara que , la més expressiva, la més burleta, degué ser sens dubte la de la plaça Major de Russafa, que representava “a un comunero de Castilla; en la derecha mano esgrime un hacha, y en la izquierda un racimo de Cabezas recién cortadas, y que tienen cierto parecido con los principales personajes políticos. El comunero tiene también algun parecido con Sagasta”, apuntava tímidament el cronista. Què els sembla? Tan transgressores com semblen actualment les falles, i algú es capaç d’imaginar un monument que represente Aznar disfressat de guàrdia civil, posem per cas, amb una destral en una mà i en l’altra els caps dels seus principals adversaris polítics: Zapatero, Llamazares, Arzalluz…!? Doncs sàpien que el 1902 les falles passaven censura, i que en el cas de la del carrer Saragossa havien estat suprimides diverses escenes i confiscat el llibret, no sabem per què.

Què més? Doncs que les falles, aleshores, duraven dos dies, 18 i 19 de març; i que el jurat d’aquell any estigué presidit per l’alcalde de València, Sr. Igual, i integrat pel “teniente de alcalde señor Maestre, los concejales Sres. Flores y Ávalos y el Sr. Berga como presidente del Rat Penat”. Pel que fa als premis, cal assenyalar que la comissió de festes en concedia dos: “uno de 100 pesetas y otr de 50 para las dos fallas más artísticas que se instal·len”. I que, així mateix, l’Ajuntament i les societats valencianistes Lo Rat Penat, L’antigor i La Granera atorgaven “artísticos estandartes” a les falles que, en el seu concepte, en foren mereixedores. Si hi havia o no fallera major, i si plorava o no la nit de la crema, és informació que l’anònim cronista no trobà oportú de consignar.

#HemerotecaSaó Aquest article es va publicar al nº 260 (abril de 2002)