Les falzies

Va ser un dia diferent des del primer moment. Aquell dia tindria la seua història, una bella història.

– Bon dia – va dir la mare des de la cuina. Ella no va contestar, estava entretinguda mirant les falzies que giscaven pel cel del mes d’abril per la finestra de l’habitació.

– Bon dia, Gertrudis, què fas? – demanà la mare entrant a l’habitació.

– Mir les falzies – respongué ella.

Tenia molta peresa d’anar a escola, i li costava molt aixecar-se els matins.

– Au, aixeca’t, que faràs tard a escola – digué la mare. Ella es vestí com cada dia i sortí al carrer. Caminà cap a l’escola pel seu camí de sempre. Veia les falzies volar i volar. Pensava que si equivocaven el vol la podrien ferir. Tombà pel carrer de la dreta i no pensà més en allò.

Ella vivia a la ciutat des de petita. Anava a escola sola, no tenia por. Aquell dia, però va ser diferent.

Al final del carrer es veia molta gent, mai no hi havia tanta gent al carrer. Què hauria passat? S’acostà a poc a poc, el cor li començà a bategar amb força, li suaven les mans i el front. Com més a prop es feia sentia més i més veus que xerraven. Ella no entenia res. Què deu haver passat, pensava. Sentia com una febreta li pujava a la cara, no es trobava bé, tremolava. Va estar a punt d’acubar-se. Un senyor del carrer li digué: alerta!

Continuà caminat. Faré tard a escola, pensà. Em renyaran. En un moment determinat veié que alguna cosa havia canviat dins seu. Se sentia feliç, no sabia ben bé per què. Tenia ganes de fer coses distintes. De fet, la gent la mirava de distinta manera. Es diria que no la veien. S’havia fet invisible als ulls dels altres. Aquest pensament en un principi li va fer por, però després es calmà.

– Que bé, aixecaré el vol, soc petita. Formaré part del cel, volaré com les falzies. Ho veuré tot, cridaré fort, travessaré com un avió l’espai.

El seu cap era una falzia, sentia el moviment de les ales, amunt i avall, girant, pujant, davallant, voltant. Era com sempre ho havia imaginat: tot ple de colors, de llums, com les muntanyes russes. Quin vol més meravellós! I si sempre fos així? No aturar mai de volar. On anaven les falzies? No s’aturaven. Mai no les havia vistes posades a cap banda. D’on venien cada any, puntuals com un rellotge?

Volia ser una falzia, era feliç. Quin mareig! El cel tan blau, pujant i davallant. Quin mareig! No tornaria mai a terra. El cap li fugia, li donava voltes, les ales la feien córrer de pressa, de pressa.

Sentia veus, sentia remors, el món s’allunyava i tornava a una velocitat vertiginosa.

– Gertrudis!

– Puc volar, mare, puc volar!

– Torna! Digué la mare.

Ella obrí els ulls, la llum del sol li va fer mal. Veié molta gent que xerrava.

– Pobra al·lota, pobra al·lota, ha caigut- explicava un senyor- Jo li he dit: alerta!, però no m’ha fet cas. Quan m’he adonat ha pegat amb el cap a la vorera. L’he vist que voltava i voltava amb els braços estirats i mirant amb el cap amunt, deia unes paraules que no he entés.

Gertrudis tornà a obrir els ulls. Primer un, després l’altre.

– Mare, què ha passat?

– Has caigut filla, i t’has fet mal – digué la mare – Què t’ha passat filla?

Na Gertrudis pensà, i mitja rialla li vingué a les galtes.

– Mare- digué – Volia volar, volia ser una falzia, són tan boniques!

Mentre la posaven dins l’ambulància mirava al cel i sentí giscar les seues amigues que passaven arran; la saludaren, còmplices.

– Adeu, falzies – feu amb la mà, mentre tancaven les portes i començava a sonar la sirena de l’ambulància que la portaria a l’hospital de la ciutat.

D’aquí a una setmana tornaria a escola, tornaria a mirar per la finestra, les veuria com sempre volant i giscant, i després desapareixerien per art de màgia, un dia, fins l’any que ve.