La revista degana en valencià

Les festes vicentines de 1755

Durant el congrés internacional «Sant Vicent Ferrer i el poble valencià», que tingué lloc a la Fundació Bancaixa el passat mes de febrer, l’amic i professor Vicent J. Escartí –director d’aquell aplec científic i de la Revista Valenciana de Filologia– presentà el seu darrer llibre, que està dedicat a les commemoracions del tercer centenari de la canonització del sant valencià per excel·lència. Així, sota el títol Literatura valenciana en les festes a sant Vicent Ferrer (1755) –i editat per la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació–, el volum recull els fruits literaris en valencià que es varen produir «en espais populars i en altres relativament més “selectes”», sempre a propòsit d’aquella efemèride.

D’aquesta manera, el treball presenta dues parts clarament diferenciades. En la primera, Escartí fa una repassada als dos centenaris precedents (1555 i 1655); per a, posteriorment –i conscient del gran valor que, en ple segle XVIII, posseeix la literatura en valencià elaborada amb posterioritat a la desfeta d’Almansa–, portar a terme un exhaustiu estudi de recerca que ha tingut com a objectiu localitzar, contextualitzar i editar els productes literaris nostrats que produïren les festes de 1755.

En aquest punt, l’estudiós explica com aquell centenari comportà l’elaboració de diferents escrits: «Per una part, hi van haver els textos que “convocaven” a la festa –crides i cartells anunciant les celebracions–; per una altra, aquells que formaven part de la festa en el mateix moment de la celebració –versos llançats des dels carros triomfals o exposats en públic, en escenografies efímeres i sermons–». I se centra a analitzar dues de les obres «oficials» que se’n derivaren: las Fiestas seculares con que la coronada ciudad de Valencia…, de Tomàs Serrano, que fou editada en 1762; i la Relación histórica de las festivas demonstraciones…, de Vicente Tarifa, que ha arribat fins als nostres dies en un sol exemplar manuscrit. A propòsit, cal destacar que aquest segon volum «va ser confegit –almenys una part– després de l’elaborat pel pare Serrano, amb la intenció, també, de criticar-lo i, de vegades, amb una evident crueltat». En darrer terme, singularment interessants resulten les pàgines en què Escartí reflexiona al voltant de l’obra d’un dels autors valencians més destacats del segle XVIII: Joan Collado (1731-1767), que és qualificat com «un poeta vicentí en valencià».

Finalment, en la segona part del treball s’editen, de manera acurada, col·loquis, sonets, dècimes i romanços en la nostra llengua, entre els quals destaquen alguns que es trobaven a casa de Maure Oller. Es tracta, com ja podem imaginar, de manifestacions de «poesia de circumstàncies»; de composicions que, sense acreditar una gran qualitat literària, varen acomplir una funció estètica i social primordial. Per això i per més coses, cal donar la benvinguda a aquesta nova monografia que ens aproxima a un segle XVIII massa desconegut encara, si més no des d’un punt de vista lingüístic i literari; i que és fruit de les dècades d’intensa labor que aquest diligent catedràtic de la Universitat de València ha dedicat a la cultura escrita de l’edat moderna.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top