Les fulles mortes

Una jove passeja per la vorera atapeïda de gent d’un bulevard parisenc. De sobte, sent ―fora de camp― la veu d’una persona que la crida: «Fanny!». És Alain, un antic company de quan eren estudiants. Fa anys que no es veuen. L’atzar ha fet que tornen a trobar-se. I plegats, recorden ara aquella època. Tal com escrigué Jacques Prévert, en la meravellosa cançó «Les fulles mortes» que immortalitzà Yves Montand i cantà després Marina Rosell: «M’agradaria tant que recordessis / ja fa uns quants anys, quan tu i jo érem amics. / En aquell temps la vida era més bella / i el sol brillava més que no avui».

És la primera seqüència de Colp de sort (Coup de chance, 2023), la pel·lícula número 50 de la filmografia de Woody Allen, rodada a París com Tothom diu I love you (1996) i la sensacional Midnight in Paris (2011), impregnades de to romàntic. Però, a diferència d’aquestes dues, Colp de sort, estrenada al darrer Festival de Venècia fora de la secció oficial, està íntegrament rodada en francés amb un marcat accent dramàtic.

Fanny (Lou de Laâge) és casada amb Jean (Melvil Poupaud), un ric empresari de vida fosca i sospitosa del qual desconeixem l’origen de la seua fortuna i a qui li agrada l’ostentació i la caça. Alain (Niels Schneider), per la seua part, és un escriptor simpàtic i seductor que viu en una mansarda, on escriu la seua darrera obra. Amb Fanny parla de literatura (Jean Anouilh, Tolstoi, Mallarmé) i de la sort de la vida. L’atzar, tema recurrent en Woody Allen, com en l’obra mestra Match Point (2005), determina l’evolució de la història. L’amor flueix entre els joves. Alain declara el seu apassionat amor i Fanny s’enamora bojament. El triangle amorós amb la infidelitat a sobre, un altre tema conreat pel cineasta novaiorqués, va prenent força. Els dubtes de Fanny fan trontollar el seu matrimoni. Els dilemes morals ens remeten a Hannah i les seues germanes (1986) i Delictes i faltes (1990). La presència, en la segona part del film de la mare de Fanny, Camille, interpretada de forma solvent per l’actriu Valérie Lemercier, fa un gir inesperat a la història. Camille llig les trames detectivesques de Georges Simenon. Aleshores, la història s’enriqueix amb la necessària ironia i dosi d’humor ben habitual de l’autor de Misteriós assassinat a Manhattan (1993).

Allen s’estima les ciutats europees (París, Roma, Barcelona) i les seues formes de viure, més relaxades i acollidores que les sorolloses i estressants urbs americanes. Fanny i Alain mengen de forma tranquil·la a les places i recorren els boscos urbans de París, amb el color canviant, ara rogenc, ara groguenc, de les fulles dels arbres, trepitjant la suau catifa que s’estén a terra d’una tardor incipient, il·luminada per les càlides imatges de Vittorio Storaro, director de fotografia d’Allen en Café Society (2016). Tot embolcallat de forma harmoniosa per la suggeridora música de jazz d’Herbie Hancock, sentit homenatge als directors de la Nouvelle Vague (Chabrol, Godard, Truffaut) que empraren aquest tipus de música en les seues pel·lícules.

No podem demanar que Allen faça una obra mestra en cada pel·lícula. Tanmateix, als seus 87 anys encara dirigeix amb senzillesa i economia de recursos, com en aquesta Colp de sort, que es veu de forma grata i complaent. Tal com podem admirar en altres famosos octogenaris i nonagenaris directors que presenten films en aquesta temporada cinematogràfica, com ara Clint Eastwood (93), Roman Polanski (90), Ken Loach (87), Ridley Scott (86), Víctor Erice (83), Martin Scorsese (81) o Jaime Chávarri (80). Tota la sort millor per a aquesta generació que es resisteix a abandonat el cinema.