Les hores imprecises

18/06/2020

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Les hores imprecises

Autora: Mari Carmen Sáez Lorente

Editorial: Quadern de la Font del Cargol

Any: 2019

Podríem dir que llegir i interioritzar poesia és, entre altres devocions, un acte personal per fugir de la puerilitat del món que ens envolta oposant-hi la raó i la sensibilitat. No sé si esdevindrà l’art més sublim amb què la humanitat s’arrecera davant la banalització que dia rere dia augmenta exponencialment en la nostra societat, cada vegada més cibernètica i plena de sorolls buits. Hi caldria afegir, si més no, la música, algunes novel·les, la pintura, la dansa… però, sobretot i sense dubte, la poesia, que ocupa una posició privilegiada contra aquesta malaltia anomenada banalitat que colpeja la societat. Potser, ho sé, em guanya la meua devoció devers aquesta excelsa manifestació humana d’expressar sensacions, sentiments o emocions per mitjà de les paraules. I, de poesia, en llig qui hi té sensibilitat. Un tòpic, però un fet evident. Perquè, qui llig poesia i la viu, malgrat que és un habitant d’aquesta societat envoltada per la banalitat, també se sap ciutadà d’un altre món. D’un món tan real i carnal com ho puga ser el món cibernètic ple de sorolls buits, dels qui van tots els diumenges al futbol o practiquen esport amb xandall per riu sense aigua.

I poesia contra la puerilitat és el que les lectores i els lectors trobaran quan preguen en les mans el nou llibre de Mari Carmen Sáez Lorente, Les hores imprecises, guardonat amb el 42é Premi Marià Manent de poesia i publicat per l’editorial Quadern de la Font del Cargol. La prolífica i polifacètica autora de Millars (la Canal de Navarrés), com assenyala en el pròleg el poeta Antoni Ferrer, en aquest poemari, «fa un viatge poètic de dins a fora» per retornar una vegada i una altra a l’interior. Un viatge poètic en què l’autora, com una acurada alquimista que coneix les propietats i olors de cada paraula, ens convida que l’acompanyem amb imatges evocadores, delicades i crues, serenes però intenses, de vegades esgarrades, però sempre amb la perplexitat que provoca anar des del jo personal fins al jo social amb què reflexiona Mari Carmen Sáez.

El llibre està dividit en cinc parts que, com diu Antoni Ferrer, «esdevenen els moviments d’allunyament i aproximació, d’intercanvi i transformació a què la vida ens sotmet els mons, l’interior i l’exterior», que s’alimenten recíprocament amb la passió per viure’l sense perdre un polsim de la seua bellesa i la seua desolació. En la primera part del llibre, En arribar l’albada, són versos que, des de la llum primerenca que camina devers una lluna candent, la poeta ens convida amb suggeridores imatges, símbols i metàfores a fondre’ns en la natura i i a transformar-la en el nostre interior com un element que forma part del nostre ésser i nosaltres d’ella.

En la segona part del llibre, Les hores detingudes, Mari Carmen Sáez es fa preguntes des dels paisatges interiors de la infantesa, que transiten per una tristesa que es dibuixa en el fum i l’aigua transparent i constant de la memòria. Cerca en aquests paisatges interiors, i, tanmateix, no defuig els paisatges exteriors que palpiten per la remor del garbí, amb símbols lírics molt puixants. Això és, la bellesa que rehabilita la Lluna, el verd dins la mirada que cura la ferida de viure, la nitidesa de l’horitzó per deixar els turons de l’ànima sota el sol.

La tercera part del poemari, Esguits del rellotge, amb una cita de Sylvia Plath, ens aboca a l’inevitable pas del temps, sempre separats amb una línia finíssima que de vegades confon l’interior i l’exterior, dos estats diferents però que han de conviure necessàriament. En aquesta part del llibre, la nit i les seues connotacions està dins la poeta sotjada per la soledat, la rendició, el record que frega la pell, la sensació de ser un pessic de llum en l’univers, el somni de l’herba, la fugacitat del vent, implacable, que deixa passar el moment de la flor, de la joventut.

En la quarta part del text, La rendició invicta, Mari Carmen Sáez Lorente, rebel i vital, espentada pels colors de la llum, es trau les pedres del cor i fuig com les oronetes cap al seu nord. Cap a un nord que es tradueix en aigua, esperança, la joia de viure, la contemplació dels ocells –llibertat i natura que fa seues entre el blau. I esdevé estiu, una explosió de llum entre els dits que porta endins, sabent que ni la tristesa ni la melangia no poden vinclar la rosella irreductible i la força que li dona la poesia.

I en la cinquena part del llibre, Després de la nit, París esdevé la metàfora de l’interior i l’exterior, d’enfora i d’endins, de la terra i del cel, espai vital on la poeta podria romandre per sempre com un ocell entre núvols que observa el vespre, el magnífic esport parisenc, oblidant-se de la coacció de l’alegria forçada per superficialitat i gaudint d’una treva en la batalla interior/exterior que ens colpeix com a éssers humans.

Si llegir poesia no està de moda, com indiquen els índexs de venda, ens hauria de preocupar. Perquè això vol dir, doncs, que habitem una societat insubstancial i endarrerida, tot i l’indigest àpat d’informació amb què actualment ens afarten. Sé que llegir poesia no alliberarà de la fam del món ni, dissortadament, de cap dirigent amb testa de ximpanzé i corbata de seda que governen arreu del món, però llegir i viure poesia ens humanitza, i això, si més no, és bo per a l’esperit i la salut de la carn. I la poesia de Mari Carmen Sáez Lorente compleix amb escreix la missió.