Les ideologies de la imposició

Hi ha ideologies lingüístiques pensades i divulgades per a legitimar la marginació de llengües i per a propugnar, fins i tot, la seva desaparició. Totes aquestes ideologies són molt similars. Cauen en l’error de creure que per a legitimar una llengua cal rebaixar la categoria d’unes altres. En ocasions, diran que aquestes altres llengües no són útils, perquè tenen un ús restringit, merament local, i que varien massa d’una contrada a una altra; en unes altres ocasions, diran que han perdut vigència i pertanyen al passat. En alguns casos, arriben a l’extrem a negar-los l’existència com a llengües i passen a considerar-les com una mena de parla de condició inferior.

L’estat francès desenvolupà i difongué una ideologia lingüística d’aquest darrer tipus: imposà a totes les llengües que no eren el francès i que eren parlades dins de les fronteres estatals la denominació de patuès. D’aquesta manera, el bretó, el basc o el català, alhora que perdien el seu nom, eren igualats i amuntegats en el calaix de les subllengües. L’Estat espanyol desenvolupà una ideologia idèntica, però en lloc del mot patuès utilitzà de manera impròpia la paraula dialecte. Així, segons la ideologia lingüística predominant a Espanya, l’única llengua autòctona que es parla dins les fronteres estatals espanyoles és l’espanyol, perquè la resta serien dialectes.

Les raons que s’al·leguen per a rebaixar un idioma a la categoria de subllengua són diverses. En alguns casos, la diferència consisteix a no disposar encara d’un alfabet, o d’una gramàtica regularitzada, o d’una literatura àmplia. Però el secret d’algunes ideologies extremadament estúpides consisteix a negar allò que és evident. El català tenia un alfabet, una gramàtica eficaç i una literatura excel·lent i, a pesar de tot, els governs espanyols continuaven considerant que el català era un dialecte i no una llengua.

Aquestes ideologies lingüístiques pressuposen que les llengües inferiors i els patuesos o dialectes no tenen un especial valor i que seran abandonats progressivament pels seus parlants, en principi, sense necessitat de cap coerció. De fet, totes aquestes ideologies tendeixen a negar que qualsevol tipus de violència o de coerció administrativa sobre els parlants d’una llengua s’hagi dut a terme. Només la lliure elecció dels parlants, les necessitats comunicatives i les lleis del mercat haurien estat decisives. Hi hauria una mena d’evolució natural que portaria a l’expansió d’unes llengües i a l’enfonsament definitiu d’unes altres. I tot el procés tindria lloc sense la intervenció de factors polítics que no fossin atzarosos. Per exemple, des d’una ideologia d’aquest tipus es trobarà natural que centenars de llengües australianes desapareguin, atès que havien acabat resultant poc pràctiques. S’admetrà que un atzar històric va portar el capità James Cook a Austràlia i que un altre atzar històric determinà, més tard, que una part d’aquelles terres es convertís en una colònia penal britànica, després de la independència de les colònies americanes. Però no s’acceptarà amb facilitat que fos exercida al llarg del temps una violenta imposició lingüística per part dels colons. I, fins i tot, admetent-la, es considerarà que la imposició no va ser decisiva, i que tot hauria passat igualment una mica més tard. Al cap i a la fi, ¿no eren els australians els que acudien voluntàriament a comerciar amb els britànics i es deixaven instruir pels missioners?

Sorprèn que aquestes ideologies neguin l’existència de coercions. L’Estat espanyol ha resultat exemplar en aquest sentit i els seus ministres i funcionaris han ideat una sèrie interminable de lleis i normes discriminatòries, com ara l’ordre de retirar dels cementiris totes les làpides que tinguessin inscripcions en basc o la prohibició de representar obres dramàtiques que fossin escrites exclusivament en dialecte. Hi ha centenars de documents que mostren que s’ha exercit una forta repressió sobre el basc i el català. I tot i així, la ideologia lingüística dominant a Espanya nega que aquesta repressió s’hagi dut mai a terme.

Però la màxima distorsió a què aquestes ideologies poden arribar consisteix a invertir els papers i presentar les víctimes com si fossin els agressors. Així, qualsevol intent de donar entrada en les escoles o en les oficines administratives a una llengua que n’havia estat marginada, serà presentada com una injustícia contra els qui l’havien marginat. La legalització de la llengua abans perseguida es presentarà com una imposició. Així, un bon nombre de parlants d’espanyol fanatitzats, que havien ocupat càrrecs oficials durant la dictadura del general Franco, es van proclamar víctimes quan el català es convertí en llengua oficial.

L’èxit d’aquestes ideologies, evidentment, no depèn ni del seu grau d’adequació als fets ni del seu rigor conceptual. Les ideologies s’imposen per mitjà de la propaganda. A tot el territori de l’Estat espanyol, hi predominen de manera aclaparadora el mitjans de comunicació en espanyol, que transmeten una ideologia agressivament espanyolista. En tots aquests mitjans es transmet la idea que el català és una llengua residual, sobrera, que es manté només de manera artificial a causa de foscos interessos polítics. L’espanyol, en canvi, és presentat com una llengua en expansió, cosmopolita, políticament neutra o, fins i tot, alliberadora i progressista.

El bisbe polonès Straszyński, investit de l’autoritat eclesiàstica, deia a les parròquies que administrava que el lituà era una «llengua de moltons». I, naturalment, hi havia feligresos lituans que se’l creien.

A Flandes, la burgesia afrancesada que hi vivia al segle XIX deia que el neerlandès era la «llengua dels treballadors i dels criats». Curiosament, els burgesos també la parlaven, perquè si no, no s’haurien pogut fer entendre pels obrers i els criats. Però, quan estaven entre burgesos, feien veure que a penes l’entenien. El ministre Vandervelde, ja encetat el segle XX, deia: «Es pot dir que Bèlgica és dues vegades bilingüe; bilingüe des del punt de vista territorial, en el sentit que es divideix en províncies valones i províncies flamenques, i bilingüe des del punt de vista social, en el sentit que, en les províncies flamenques mateixes, la divisió de les llengües correspon a la divisió de les classes: a sota, la massa del poble que no entén o no parla més que el flamenc; a dalt, la burgesia que parla o fa el que pot per parlar francès». Les classes altes flamenques menyspreaven la llengua del país. S’havia iniciat la substitució lingüística. Però al costat mateix hi havia els Països Baixos, que tenien el neerlandès com a única llengua.

El neerlandès, en retrocés a Flandes, tenia tot just a l’altra banda de la frontera un estat fort al darrere. Les llengües minoritàries que no tenen la protecció d’un estat no poden sobreviure si una part numèricament considerable dels seus parlants no es rebel·la contra aquestes ideologies de la imposició lingüística.

 

Revista núm. 511, pàgs. 42-43. Març 2025.