Les llengües americanes a Mèxic

Mèxic té fama de ser un dels estats on es concentra una major diversitat lingüística. Els investigadors de l’Institut Nacional de Llengües Indígenes hi van catalogar seixanta-vuit «agrupacions lingüístiques» a l’inici del segle XXI, tot i que la meitat no arribaven ni als vint mil parlants i hi havia algunes, com ara el ku’ahl, que semblaven destinades a extingir-se pocs anys després. Les que tenen un nombre més alt de parlants són el nàhuatl, el mixteca, el zapoteca i algunes llengües maies. El nàhuatl tenia, segons els censos de població del 2010 i el 2020, més d’un milió i mig de parlants. Una xifra important, si es compara amb la situació de la majoria de les llengües americanes. El nàhuatl va ser la llengua dels asteques, i els frares franciscans, durant la colonització, se n’aprofitaren i la utilitzaren com a llengua franca amb propòsits evangelitzadors. Es parlava a tota l’amplada del país, des del golf de Mèxic fins a la costa del Pacífic, però més tard el seu ús va decaure, en ser substituïda per l’espanyol.

De fet, la independència de Mèxic no comportà cap alteració en el procés de castellanització. L’estat mexicà va dur a terme campanyes per implantar l’espanyol a tot el territori, tot i que al principi els canvis van ser lents. Cap al final de la Revolució, Emiliano Zapata encara va recórrer a la llengua nàhuatl amb propòsits propagandístics en dos manifests redactats per atreure uns antics aliats. Però en va fer publicar també les versions en espanyol, i no es té constància que ordenés als seus secretaris utilitzar una llengua americana en cap altra ocasió. A pesar de l’aura mitològica que envoltava el personatge, és molt probable que Zapata no sabés parlar nàhuatl ni cap altra llengua dels pobles mesoamericans. Una altra cosa distinta és que, durant la Revolució, hi hagués molts parlants de llengües americanes entre els qui anaven «enganxats a la cua del seu cavall».

La política que seguí el govern federal dels Estats Units Mexicans amb les anomenades «comunitats indígenes» va oscil·lar durant molts anys entre la marginació i l’assimilisme. Eren mà d’obra barata per a l’agricultura, i qualsevol intent de revolta era apaivagat mitjançant la repressió. El racisme era dominant i tenia pocs contrapesos en la societat mexicana.

Però cap a l’inici d’aquest segle, el suport popular que aconseguí l’aixecament de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional a les selves de Chiapas obligà l’estat mexicà a iniciar una sèrie de reformes legislatives. En els acords de San Andrés, les reivindicacions lingüístiques tingueren molt de pes. Es promulgà una Llei General dels Drets Lingüístics dels Pobles Indígenes i l’estat mexicà es comprometé per primera vegada a protegir les llengües que havien estat marginades. Cada una d’aquestes llengües, en principi, passaria a ser «tan vàlida com l’espanyol» en totes les gestions oficials i, a més, en els tribunals, hi hauria intèrprets i traductors. Es creà un Institut Nacional de Llengües Indígenes i s’establí que en les escoles dels territoris on es parlessin llengües distintes de l’espanyol, l’ensenyament seria bilingüe, i l’estat garantiria la formació dels professors.

Ara bé: l’estat mexicà havia dut a terme polítiques uniformadores durant massa temps i els problemes no trigaren a sorgir. A moltes escoles, no hi havia mestres que poguessin ensenyar en cap altra llengua que no fos l’espanyol. No hi havia prou publicacions ni materials didàctics. En la major part dels casos, es tractava de llengües que ni tan sols tenien un estàndard consolidat. L’Institut Nacional de Llengües Indígenes començà a publicar alfabets, gramàtiques, diccionaris… En qualsevol cas, els intents d’introduir les llengües americanes en l’ensenyament no anaven més enllà dels cursos de l’escola primària. Tot l’ensenyament secundari continuava fent-se només en espanyol.

El fet que l’estat s’hagués compromès tot d’una a protegir seixanta-vuit «agrupacions lingüístiques» i les seves corresponents variants ja indicava que, en realitat, no es farien esforços reals per salvar-ne cap. El mateix Institut Nacional de Llengües Indígenes, en els seus catàlegs i comunicats, utilitza només l’espanyol. No és un bon exemple.

Els canvis legislatius, ara com ara, no han aturat els processos de substitució lingüística. La Llei General de Drets Lingüístics dels Pobles Indígenes té una aplicació molt vaga. Gairebé il·lusòria. No s’han desenvolupat les lleis per aplicar sancions i penalitzacions ni tan sols per als casos de les discriminacions més flagrants. A la immensa majoria dels jutjats, tot i que ho exigeix la llei, no hi ha intèrprets ni traductors. En moltes institucions públiques, els funcionaris es neguen a atendre els ciutadans que no parlen espanyol i, sovint, els denigren.

El percentatge de parlants de llengües americanes a Mèxic no para de baixar. Aviat no arribaran a ser-ne ni una vintena part de la població total. En algunes llengües, com ara el nàhuatl, si fa no fa la meitat de les famílies han deixat de transmetre la llengua als fills. Els parlen en espanyol. Entre els parlants d’otomí o de maia, el desistiment lingüístic arriba encara a nivells més alts. La retòrica del plurilingüisme i del pluriculturalisme funciona en els estaments oficials. És una cortina de fum. La realitat és ben diferent: les minories lingüístiques en cap moment han tingut garantits els seus drets. Al contrari, han estat permanentment menystingudes i maltractades. La prova és que hi ha molt pocs parlants de llengües americanes que sàpiguen llegir i escriure en la seva llengua. Els lingüistes consideren que totes aquestes llengües continuen amenaçades, tot i que en graus distints. El desprestigi que pateixen és la conseqüència de les persecucions, de la violència associada al racisme. L’estat mexicà es declarà multicultural, però no impedeix que les discriminacions lingüístiques continuen produint-se en els hospitals o en les oficines públiques. Discriminacions que, segons les lleis mexicanes, no haurien de produir-se.

Revista número 502, pàgs. 42-43. Maig 2024.