Les lliçons de la borrasca Gloria

07/07/2020

La borrasca Gloria ens ha conduït a un llindar que no s’havia assolit mai, no sols des de 2005 que tenim dades (gràcies a la boia marina de València instal·lada a una certa distància de la costa, dependent de Puertos del Estado), sinó des de moltes dècades anteriors. El dia 20 de gener del 2020, les ones de la boia de València van arribar a una màxima alçada significativa (mitjana del terç de lʼelevació de les ones més altes) de 8,44 m. Això vol dir que vàrem tindre ones amb alçades màximes superiors als 13 metres. Al llarg de les últimes dècades s’han produït temporals marins de forta intensitat:

Per exemple, el del 28 de desembre de 1980, que va afectar des de Vinaròs fins a Torrevieja. Es va dir que havia sigut el temporal més fort des de 1940 i que arribà a tindre ones de més de 4 metres, encara que no és una dada enregistrada, per la qual cosa no és totalment fiable. Els efectes del temporal van ser catastròfics: va embarrancar un vaixell (Navacerrada) de més de mil tones a la platja de Pinedo; les platges d’arena van quedar inundades; alguns espigons van ser mig destruïts. A la Vila Joiosa va enfonsar un tros del passeig marítim que estava prou elevat respecte de la platja. Al damunt del passeig es van acumular 25 cm de còdols, alguns dels quals tenien més de 15 cm de diàmetre.

Al novembre de 1997 un altre temporal va afectar des de Vinaròs fins a Xàbia.

Posteriorment, el temporal de novembre de 2001, que probablement va superar els 5 m, va afectar principalment les comarques de Castelló, València i nord d’Alacant: va arrasar les regeneracions que s’havien fet a Peníscola i Nules; a la Malva-rosa el restaurants van quedar inundats i a Pinedo l’aigua del mar va penetrar 100 m terra endins. Les pèrdues econòmiques van ser superiors a les dels temporals anteriors, probablement perquè el litoral ja tenia més edificacions que al 1980.

Finalment, el 22 de gener de 2017 ens va afectar un temporal que es va considerar com el pitjor de la història, amb ones de 6,45 m dʼalçada significativa a la boia de València.

Tres anys després, la borrasca Gloria ha deixat un nou rècord: 8,44 m. Les conseqüències han sigut extraordinàries ja que, a més a més de les inundacions i destruccions de vidres i portes com en els temporals anteriors, les platges han experimentat una pèrdua mitjana al golf de València dʼ11,1 metres segons el Grup d’Investigació de Cartografia Geoambiental i Teledetecció de la UPV, que van mesurar l’estat de les platges entre el 6 i el 26 de gener, abans i després de Gloria. Assenyalen també que localment les pèrdues màximes han sigut molt més elevades: l’Almadrava de Benicàssim (59,5 m), el Pinar de Castelló (63,3 m), Canet d’en Berenguer (39,4 m), el Port de Sagunt (43,4 m), la Malva-rosa i el Cabanyal (38,5 m), el Recatí de València (38,8 m), Sant Antoni de Cullera (41,3 m), Xeraco (40,2 m), el Grau de Gandia (43,7 m) i les Deveses d’Oliva (50 m).

La primera lliçó que podríem treure de l’últim temporal (Gloria) seria el fort increment de lʼalçada de les ones i, en conseqüència, de l’energia que transporten. Es nota una tendència cap al fet que el temporals són cada vegada més potents i que, des del 2005 que tenim registres, han canviat la temporalitat de novembre a gener. Per una altra part, la formació de la pròpia borrasca Gloria també ha tingut característiques especials, perquè ha sigut més similar a un cicló tropical que no pas a les típiques borrasques mediterrànies, que és el que hem tingut al llarg de la història. Tots aquests canvis en el mar, així com altres episodis climàtics extraordinaris, no tan sols l’augment de la temperatura, podrien estar relacionats amb el que d’una manera reduccionista s’ha anomenat Canvi Climàtic, encara que en realitat hauríem de parlar dʼun Canvi Global (Geosfera, Biosfera, Hidrosfera, Atmosfera i tots els processos, elements i formes que s’entrellacen entre si). La natura té una capacitat d’adaptació limitada a les transformacions provocades per l’acció humana. La superació de l’adaptació dona lloc a una transformació que va afectant de manera lenta però continuada diversos elements i processos que també es transformaran en efecte cascada. Al final, després dʼun temps més o menys llarg ens arribaran unes conseqüències que poden ser contraproduents i no desitjades per als éssers humans i que difícilment podran revertir-se a les condicions naturals inicials.

La segona lliçó fa referència a lʼincrement de la vulnerabilitat de les nostres costes. Des de finals dels anys 60 del segle passat, el litoral es va convertir en un negoci immobiliari, les edificacions vora mar es van incrementar desmesuradament, de tal manera que avui és molt difícil trobar algun tram de costa sense urbanitzar. Les edificacions arriben fins i tot als espadats més emblemàtics. A més a més, moltes vegades els promotors de les urbanitzacions demanaven el canvi de textura dels sediments de la platja i es cobrien els còdols originals amb arena, com va passar a finals de la dècada de 1960 a la platja de la Pobla de Farnals, que potser fos pionera en aquesta aberració. Malauradament, aquest exemple ha tingut una gran acceptació a quasibé tots el municipis amb codolars, que sense tindre en compte que els còdols són una excel·lent barrera enfront de les ones dels temporals, els hem transformat en platges d’arena. Un cop tenim estiuejants i turistes a les nostres platges, volem que gaudeixin passejant i els hi fem un passeig marítim. Dissortadament, moltes vegades per fer el passeig es destrossen les dunes litorals, que són el principal element de lʼequilibri de la platja, ja que durant els temporals perden part de la seva arena, però després al llarg dels dies de calma l’arena torna a la platja i el vent la transporta fins a la duna, o almenys aquest era el procés normal, quan els perfils de les platges –tant lʼemergit com el submergit– eren de molt poca pendent.

Per una altra part, des de la segona meitat del segle XX, la construcció d’embassaments ha determinat que molts del sediments que abans arribaven a la mar ara quedin retinguts dins d’aquestes obres. Això s’ha transformat en una de las causes fonamentals de lʼincrement de lʼerosió induïda a les nostres platges i nʼha incrementat la vulnerabilitat. Encara que ja s’ha prohibit, durant molts anys foren possibles les extraccions de sediments de les nostres rambles per abastir de material necessari la construcció d’edificis. També s’extreia arena de la platja, sobretot a l’Horta Nord, amb finalitats agropecuàries. A conseqüència de lʼerosió accelerada provocada pels fets esmentats i la pèrdua de metres lineals de platja, va començar una època de construcció dʼobres rígides en el litoral: els espigons i les defenses d’escullera amb lʼesperança que aturarien el retrocés del litoral. Les conseqüències van ser molt desastroses, ja que els espigons perpendiculars acumulaven els sediments a un costat, però causaven una important erosió a l’altre costat. Les defenses d’escullera, per la seva part, incrementen el pendent del perfil submergit de la platja i les ones no poden dissipar en absolut la seva energia.

Quan es va demostrar que les obres rígides no solucionaven el problema, es va optar per un sistema diferent de defensa contra l’erosió: les regeneracions artificials d’arena. Es tracta de protegir les platges aportant artificialment els sediments que de manera natural no arriben al mar. És una bona idea, però per aconseguir que el temps de residència de lʼarena sigui llarg o permanent, faria falta tindre en compte unes condicions que s’han obviat o no s’han pogut assolir. El sediment de la regeneració hauria de tindre un diàmetre superior a lʼoriginal perquè no sigui escombrat pel primer temporal d’una certa intensitat. Els sediments haurien dʼacomodar-se al llarg i ample de la platja emergida, però també a la platja submergida per evitar lʼincrement del pendent, amb la qual cosa disminuiria la dissipació de l’energia de les ones i s’erosionaria part del material abocat. A més a més, hem de pensar que tota lʼarena que es diposita a una certa profunditat pot acabar, com ja ha passat, destruint les praderes de posidònia oceànica, que era un altre element de dissipació dʼenergia de les ones, i ara tampoc existeix.

La tercera lliçó del Gloria és la resposta que ha tingut el litoral malgrat totes les regeneracions de platja que s’han fet a les últimes dècades. S’han aportat milers de m³ d’arena a la costa, que han costat molts milions d’euros (126 milions d’euros durant el últims sis anys, segon algunes estimacions), per evitar el retrocés de la costa. Ha quedat ben clar que, amb tot el que hem fet fins ara, encara no hem solucionat el problema. El litoral és un sistema molt dinàmic amb entrades de materials principalment fluvials i dʼenergia que aporten les ones. Al mateix temps, hi ha sortides de materials (retinguts per trampes naturals o artificials, o per caure a una profunditat a la qual les ones no poden posar-los en moviment) i també sortides d’energia gràcies a la dissipació que aquesta energia experimenta quan les ones senten el fons per l’existència dels alguers o de platges submergides amb perfils molt suaus. Fins ara només s’ha tractat el problema d’erosió de la costa des del continent, és a dir, des de la perspectiva d’entrada de sediments amb les regeneracions d’arena. Està clar que no funciona. Com s’ha dit, a conseqüència del Gloria, potser sʼhauria de començar a pensar en altres tipus de solucions: la deconstrucció de la costa, traient part de les construccions existents, com per exemple els passeigs marítims; podria deixar-se que la mar se n’emporti tot el que li calgui degut a lʼincrement de lʼenergia de les ones (seria car i molt poc popular); o potser seria el moment dʼenfrontar-nos al problema des de dins de l’aigua. No s’ha provat mai, pot ser difícil, però si aconseguim elements que dissipin l’energia de lʼona abans dʼarribar a la vora, quan hi arribessin no tindrien força per emportar-se més material del necessari. Si el que hem fet fins ara no funciona, haurem de provar altres coses.