La revista degana en valencià

Les lliçons de la DANA

La dana del 29 d’octubre va ocasionar, especialment a l’Horta Sud, uns estralls difícilment imaginables amb 215 morts i una població afectada d’unes 850.000 persones, i alhora la desfeta afectava els mitjans de vida del 20 % dels valencians i el 2 % de la població espanyola. No es coneix una catàstrofe natural d’eixa dimensió en la història moderna d’Espanya.

Un impacte tan greu amb una resposta inicialment confusa i lenta ha portat a una angoixa social més que comprensible que de seguida es va polititzar. Quan esdevenen catàstrofes d’aquesta dimensió, no és mai el resultat d’un únic esclavó de la cadena el que ha fallat. La millor forma d’honrar els que han faltat i els que han patit els inquantificables danys és abordar-ne les causes de fons perquè la pròxima vegada estiguem millor preparats. Malgrat tot, cal reconéixer també la increïble onada de solidaritat tant a nivell valencià, com espanyol i més enllà, així com la tasca exemplar dels voluntaris.

El primer que cal recordar és que, encara que el canvi climàtic reforce la probabilitat de fets d’aquesta intensitat, inundacions així no són tan excepcionals en la història de la nostra terra. Tota la plana litoral des de Benicàssim fins a Dénia fa sols 20.000 anys –abans del final de les glaciacions– no existia i s’ha format pel fang de les successives inundacions quan la mar va pujar sobtadament uns 125 metres. En aquesta zona tenim constància d’una inundació cada 25 anys. A més, sent obvi que cal treballar per excloure l’ús dels combustibles fòssils el més aviat possible, això no pot servir de pretext per a oblidar tot el que podem fer ara i ací per minorar uns riscos que, a més, sempre hi seran.

En primer lloc, cal analitzar l’estat de la principal conca que ha generat la major desfeta: la de la rambla de Poio. Es tracta d’una conca menuda, amb parts del barrancs que la drenen pràcticament ocupats per infraestructures i construccions, mancada d’una part alta de muntanya significativa i amb molta zona urbanitzada i camps abandonats i formada en bona mesura per materials geològics tous com margues i argiles molt erosionables en cas de pluges fortes. Al nord de Castelló també va ploure molt, però el substrat era tot pedregós (calcari), i per això poc carregada de fang. Des de feia anys, la Confederació havia previst unes accions preventives urgentment necessàries, però que trobaren molta oposició especialment en l’ecologisme. També d’Europa venien vents molt crítics amb les obres d’hidrologia que aspiraven a reconstruir àmplies lleres de rius naturalitzats sense considerar que no es tracta ací de rius permanents sinó de rambles –paraula d’origen àrab!– ni podem expulsar mig milió d’habitants de l’Horta Sud ni la densa activitat econòmica que es portava a terme als seus polígons i plantes baixes de les poblacions sols per una fata morgana irrealitzable. Per això, els últims diners disponibles abans de l’anterior crisi anaren a canalitzar el Serpis per protegir Gandia. Ara caldrà reprendre-les i buscar la manera de fer-les el més adaptades possible des d’una perspectiva d’infraestructures verdes retenint el màxim del cabal conca amunt.

La previsió meteorològica no va fallar, però mai podrà ser totalment precisa: el que no és acceptable en una societat avançada és que el 80 % de les estacions estiguen en mans de voluntaris i que la seua informació arribara passats uns dies, com la confirmació dels més de 700 mm caiguts el 29 d’octubre a Torís. La nostra geografia és molt complexa i tenim un risc alt de pluges torrencials que, a més, varien molt en pocs quilòmetres de distància, per la qual cosa necessitem almenys una xarxa amb estacions cada 10 km amb seguiment automatitzat. El seu cost, comparat amb la utilitat que podria aportar, és incomparable.

En el món de les emergències predomina un considerable minifundi, fruit d’un costat de la competència formal de les entitats locals sobre els cossos de bombers municipals i provincials així com, de l’altre, estructures d’emergències individualitzades per a cada risc principal (sanitari, incendis forestals o no, inundacions, terratrémols, etc.). A això se suma que el confinament de la població, en la covid, va ser anul·lat pel Tribunal Constitucional, fet que demostra que la mesura més eficaç per a previndre les morts –que no els danys– amb molta probabilitat mancava del necessari ancoratge jurídic, tot i que eixe fet tampoc no és excusa per a no aplicar-lo preventivament. És un canvi que es requereix en tractar-se d’un dret fonamental d’una llei estatal.

També és necessari assolir una simplificació del mapa dels actors en cas d’emergències, una base legal compartida, així com un mecanisme d’integració on la informació meteorològica en temps real, els cabals dels rius i barrancs i la modelització dels cabals previsibles en les següents hores riu avall estiguen disponibles de forma immediata per a una presa de decisions acurada per evitar que cadascú s’espolse la responsabilitat en l’acompliment formal d’enviar o publicar una informació que, aïlladament, de poc serveix per a estimar el risc concret i de forma immediata.

Ha estat obvi que, una vegada produïda la catàstrofe, la resposta immediata va ser molt pobra i es tardà massa temps a mobilitzar un múscul potent com el que finalment es va disposar. La qüestió no és si calia declarar el nivell 3 que atorgava la competència a l’Estat –formalment, mai declarat des de les transferències ara fa més de 40 anys–, sinó com podem dotar-nos d’un sistema d’atenció postimpacte flexible, modular, capaç d’integrar cossos i personal de molts orígens sense que el sistema es bloquege o haver d’estar a l’albir de l’actuació voluntarista. I, en paral·lel, com ens assegurem que la desgràcia de molts no s’aprofita per alguns per a robatoris i pillatge.

També ens cal pensar com reconstruïm millor reforçant tant la resiliència com la qualitat de vida. Hem vist zones comercials pràcticament sense danys com ara IKEA i altres que encara no saben quan podran obrir. Abans d’invertir en edificis molt danyats, cal pensar si no és millor concentrar el volum construït i fer edificis en alt amb garatges en els primers pisos per esponjar les poblacions i dotar-les de moltes més zones verdes per als vianants, llevant els cotxes dels carrers que tants problemes han causat, alhora que augmentem la infiltració de l’aigua de pluja. Podem dissenyar zones verdes o d’agricultura per a desviar els excedents de cabal quan hi haja el risc de desbordament, alhora que afavorim una xarxa de comunicació no motoritzada entre les poblacions afectades. Òbviament, compensant els llauradors totalment pels danys i recordant la seua excepcional aportació de maquinaria per a llevar el fang i obstacles als carrers, especialment els primers dies. També hem de revisar aquelles infraestructures com la via del tren o la Pista de Silla, que han fet d’embut i han impedit desaiguar ràpidament l’onada principal d’aquesta riuada. Com? Alçant-les almenys un parell de metres per sobre de la seua cota actual, eliminar les mitjaneres no permeables i evitant els alts costos del soterrament de la via com a única opció.

També hauríem de pensar en l’Albufera, que és el receptor natural dels cabals del barranc de Poio. En les infraestructures hidrològiques que s’han de portar a terme cal dissenyar elements que retinguen els objectes més voluminosos per evitar que arriben als camps i al llac. Per una altra banda, sols les grans inundacions, si es juga correctament amb les comportes, permeten erosionar una part dels llims acumulats durant decennis i endarrerir el procés natural de rebliment de l’Albufera.

Finalment, no podem responsabilitzar sols a les administracions d’aquesta immensa llista de deutes. És imprescindible incorporar al sistema educatiu una mínima formació en emergències i fer entendre a les noves generacions quins són els comportaments escaients en cada cas d’emergència, especialment les més probables al seu entorn. Per exemple, en cas d’incendi com d’inundacions, fugir no sol ser la millor resposta però en el primer cas cal quedar-se en la part més baixa de la casa i amb les finestres tancades i en el segon en la més alta i ben ventilat. A més de recuperar la cultura dels nostres avantpassats, molt més vinculats amb el medi, els quals sabien que el risc d’inundació ve molt més pel que plou barranc o riu amunt que pel que plou on un es troba.

Tant de patiment i d’esforç posterior per a reconstruir una zona clau del teixit social i econòmic dels valencians no es pot perdre i cal aprofitar-lo per a dissenyar un territori de molta més qualitat que recupere els lligams amb el seu passat, més resilient davant de catàstrofes, sent conscients que mai no podrem excloure el risc del tot.

Eduard Rojas Briales. Enginyer de Monts, professor de la Universitat Politècnica de València i president de PEFC-Internacional.

 

Revista Saó Núm.509, pàgs.34-37. Gener 2025.