La revista degana en valencià

Les lliçons gallegues per al nacionalisme valencià

16/07/2020

En 1997, el Bloque Nacionalista Galego comandat per Xosé Manoel Beiras va superar el PSOE d’Abel Caballero i es va convertir en la segona força al Paço do Hôrreo, tot i que el PP de Manuel Fraga assolia una altra vegada la majoria absoluta. Diumenge passat es varen repetir quasi els mateixos números i, fins i tot, protagonistes, ja que el cap de llista socialista era, en aquest cas, el nebot de l’anterior, qui ara ocupa l’Alcaldia de Vigo. En 1997 també, la Unitat del Poble Valencià, el Partit Valencià Nacionalista i algunes formacions locals més arrelades al territori es varen unir per donar lloc al Bloc Nacionalista Valencià; una coincidència de sigles i noms que no és capritxosa, sinó que és el resultat de seguir el model gallec per a la nova formació. 

Roda el món i torna al Born: 23 anys després tornem a tindre el BNG com a espill en què tothom es vol mirar mentre el BNV torna a tindre un Congrés Nacional que es planteja com de refundació del partit. En aquest sentit -i com és inevitable que passe-, tothom hi ha volgut veure paral·lelismes inequívocs, així com diferències irreconciables, que ens venien a dir que Galiza i País Valencià eren com dues gotes d’aigua o que, per contra, eren tan diferents com Thailàndia i el Congo. Aquest text, però, no vol afegir-s’hi -tot i que serà també inevitable que passe-, sinó que pretén fer una mirada a l’evolució dels últims anys del nacionalisme gallec per tal de poder aprendre lliçons que ens servisquen per a aplicar a casa nostra, tal com vàrem fer més de dues dècades enrere per batejar el partit que d’ací poc sembla que tornarem a rebatejar. 

Qualsevol anàlisi que vulga explicar els resultats del BNG en 2020 ha de retrocedir, però, a 2009, quan Núñez Feijóo aconseguia la seua primera majoria absoluta i el PP tornava a la Junta, només per un escó de diferència, la mateixa quantitat que quatre anys abans havia inclinat la balança cap a un bipartit entre PSOE i BNG, que llavors es convertia en un parèntesi tant curt com de tancament traumàtic. Al mateix temps, esclatava la crisi del deute i, dos anys després, amb la ressaca encara de la pèrdua del poder, el 15M situava el BNG entre les forces polítiques antigues a superar, ja que no disposava de cap marge de maniobra per poder digerir i reorientar els dos colps. 

Per a les eleccions de 2012, el BNG era “vella política”. I, per si això no en fóra prou, va patir l’escissió de quasi el 50% de la militància en una Assemblea més traumàtica encara, que va comportar l’eixida de -ni més ni menys que- tot un Xosé Manoel Beiras de la formació frontista, qui fundaria Anova per tal de confluir amb la sucursal gallega d’Izquierda Unida (liderada llavors, a propòsit, per una tal Yolanda Díaz) en la coalició Alternativa Galega de Esquerda, la campanya de la qual (no se’n vagen encara, que n’hi ha més) va comptar per a la comunicació amb un jove politòleg, presentador de televisió i professor de la universitat Complutense madrilenya, un tal Pablo Iglesias. 

Aquell colp hauria tocat de mort qualsevol altra formació política. I així va estar a punt de passar amb el BNG. En les eleccions europees de 2014 es va veure superat per dues vegades. D’una banda, per la candidatura d’AGE, que anava integrada en la llista d’Izquierda Unida; d’una altra banda, també per Podemos. L’any següent, les marees varen protagonitzar les eleccions municipals, amb el BNG que perdia la representació en molts Ajuntaments importants, però que conservava Pontevedra com a mascaró de proa, així com, tant en les eleccions generals de 2015 com en la repetició de 2016, els nacionalistes gallecs no varen aconseguir representació al Congrés espanyol. 

Les exèquies per al BNG ja estava més que cantades. El futur era integrar-se en l’espai de Podemos com a “confluència”, aquella paraula que tant va estar de moda en aquell temps i que ara ens sembla com l’equivalent de les hombreras en els 1980. Però no era eixe el camí que triaven, sinó tot el contrari: en les europees de 2014 els galleguistes feien tàndem amb EH Bildu, ni més ni menys. Aquest perfil sobiranista es va anar accentuant més i menys, com ara després veurem. 

El punt d’inflexió, tanmateix, va tindre lloc amb les eleccions gallegues de 2016, en què el BNG va tornar a perdre suport electoral i va baixar un diputat. Però no va ser arrasat per En Marea, tal com s’havia vaticinat i pronosticat obsessivament. I llavors es va demostrar el que tantes vegades es diu com poques vegades es creu: resistir és véncer. La confluència de Podemos va superar per pocs vots el PSOE, sí, però quedava molt lluny de les expectatives que s’hi havien dipositat i dels objectius que s’hi havien marcat. I això és un problema. Molt gros. 

Tot i que poguera ser increïble en veure els números estrictament, en realitat, les tornes havien canviat. Així, de cara a 2019, les marees varen desaparéixer quasi de manera tan fugaç com havien sorgit als Ajuntaments, com el BNG va tornar al Congrés espanyol. La resta és història: des de diumenge passat, els nacionalistes gallecs tenen la representació més àmplia de la història al seu parlament nacional, en el qual ja no hi ha cap diputat de la candidatura apadrinada per Podemos. 

Com hem arribat fins ací? Ara comencen, és clar, les interpretacions interessades. Així, s’ha dit que aquest èxit ha sigut la conseqüència d’un discurs moderat i de deixar de banda els temes identitaris per centrar-se en les qüestions socials. Sembla que aquestes anàlisis es redacten amb el pilot automàtic, perquè estan tan allunyades de la realitat que és com si hagueren estat proclamades com a paròdia. 

En aquest sentit, per exemple, el BNG no és que no se n’haja amagat respecte al conflicte català, el gran butoni del qual tots els partits alternatius al règim del 78 semblen fugir cames em valguen, no, és que l’ha enfrontat de cara i a pit descobert. Recordem que en les eleccions europees de 2014 varen presentar-se amb un aliat tan amable per a enfrontar aquestes pors com EH Bildu, candidatura que varen repetir en 2019, ara sota el paraigua d’ERC. Servisca com a exemple de com d’absurdes són aquestes interpretacions. 

Vol dir això, però, que el BNG s’ha presentat a les eleccions gallegues amb la DUI com a principal punt del programa de govern? No, és clar que no. Però ací ve la lliçó important de tot plegat: amagar allò que ets no té sentit. Una cosa és elaborar una proposta concreta per al temps concret que toca i una altra de molt diferent és fer-te una esmena a la totalitat de la teua identitat. Qui no havia de votar BNG perquè no té gens de simpatia pels amics dels terroristes separatistes que volen trencar Espanya no el votaria ara després d’un ball seductor d’equilibrista equidistant o d’una retractació pública inquisitorial respecte a tot allò que representes o que -vulgues que no- és allò amb què t’identifiquen. I és que hi ha qui creu que pots fer creure algú que les teues sigles de BNG no tenen res a veure amb “nacionalisme gallec”. És així de senzill. 

Vol dir això -hi insistim- que el BNG haja crescut ara fins a triplicar els suports perquè el poble gallec s’ha fet tres vegades més nacionalista? Evidentment que no. Segurament hi ha hagut a Galícia un creixement del nacionalisme aquests anys, però això és motiu d’un altre debat. El que és clar, però, és que, tot i que podríem deixar establert per a la facilitat de l’anàlisi que el BNG ha tingut aquests resultats espectaculars “a pesar dela seua aposta pel sobiranisme, és important llevar-nos un fantasma i una obsessió del cap d’una vegada per totes: no, ser tu mateix no et lleva vots, perquè, els que et puga llevar hipotèticament, ja estan descomptats per això mateix, per ser tu mateix, valga l’argumentació quasi tautològica i circular. 

I ací arribem a la clau de volta de tot plegat. Al meu parer, l’èxit del BNG es basa en dos ingredients molt potents que ens poden fer llegir el moment polític actual. En primer lloc, la coherència. El BNG no és cap moda, sinó que respon a una ideologia i un espai electoral; més ampli o més reduït, sí, però que no és ni líquid ni volàtil, sinó sòlid. Després de les bandades del seu competidor més directe -Podemos-, que havia deixat marejat tot aquell que s’hi acostava, així com al sol de migdia, es tractava d’una aposta segura. Potser aquesta nova crisi demane això també. 

En segon lloc, el lideratge d’Ana Pontón, que es va començar a destacar en 2012, es va consolidar en 2016 i que ara ha esclatat en 2020. Es tracta d’una personalitat que es troba als antípodes de la de Beiras, qui era tan brillant com individualista i desconcertant. Això ens diu una altra cosa: encara no hem soterrat el moment populista que s’ha teoritzat per a aquest cicle polític. Els lideratges i les personalitats amb què es puguen identificar els partits continuen sent molt importants. Moltíssim. Però és que, a més a més, al meu parer, és època de lideratges femenins. I ja era hora que tocara. És només una intuïció, però crec que ben fonamentada. Sense una imatge de cap de llista com la d’Ana Pontón, el BNG no hauria tret aquests resultats. 

Així doncs, quines lliçons n’hem d’aprendre des del nacionalisme valencià? Crec que han quedat ben clares, no?

Inscriu-te al nostre butlletí

Top