Les llums del Botànic

Peu de foto: Bust en homenatge a Rojas Clemente, al vestíbul del Jardí Botànic de València

De tant en tant, el meu fill i jo anem al Jardí Botànic. Fa goig constatar el seu interés creixent per les plantes, els arbres i els animalets que s’hi observen, en especial les merles, que se’ns acosten sempre desvergonyides. L’última volta que hi anàrem, un bell dia de primavera, hi havia una miqueta de cua a l’entrada, atés que era Dissabte Sant. Mentre esperàvem, em vaig detindre a mirar l’estàtua que presideix el vestíbul, dedicada a Simó de Rojas Clemente, l’eminent naturalista nascut a Titaigües (els Serrans) l’any 1777. El bust, relativament senzill, es va erigir per iniciativa de Lo Rat Penat l’any 1927, amb motiu del primer centenari de la mort de Don Simón, com el coneixen al seu poble, on una altra escultura evoca la seua memòria. Al Jardí Botànic de Madrid, l’any 1865, també li van dedicar una estàtua, molt notable, al costat dels monuments que representen els altres tres prohoms que contribuïren decisivament a la creació i millora d’aquell parc: l’aragonés Mariano Lagasca, el rossellonés Josep Quer i el valencià Antoni Cavanilles, predecessor de Rojas Clemente en més d’un sentit.

Cavanilles i Rojas Clemente comparteixen una trajectòria pròpia del seu temps, amb alguns aspectes singulars, novel·lescs fins i tot, en el cas del segon. Però al marge dels avatars biogràfics de cadascun, recordar-los en el marc d’un jardí botànic és reivindicar el llegat de la Il·lustració –d’una certa Il·lustració, si més no. És veritat que el moviment no va adquirir ací la volada que assolí a França, per exemple, però resulta ociós jutjar els fets passats amb la nostàlgia de qui voldria canviar el curs de la història. La cosa va anar així, i prou. Sort en tenim del Jardí Botànic, un espai consagrat a la natura i a la ciència, un racó preservat per la Universitat de València, que proporciona un recer intel·lectual i cívic per a estudiants, investigadors i veïns, a més d’un entorn agradabilíssim per al passeig, la contemplació o la lectura. Heus ací una part fonamental de l’herència dels nostres il·lustrats, potser no la més important ni revolucionària, però sens dubte una de les més populars i transcendents en l’imaginari col·lectiu i en la vida ciutadana.

Algú, no sense raó, podria identificar en les meues paraules un excés de moderació d’arrel innegablement socialdemòcrata. És així, i supose que per això m’agrada tant un espai delimitat, ordenat i civilitzat com és ara un jardí botànic. Al capdavall, cadascú ve d’on ve i és com és. Però fins i tot les persones més agosarades, les que desitgen canvis profunds i els volen ja, en nom de la ideologia, la classe o la pàtria que corresponga, són conscients que sovint es compleix allò de l’arrancada de rossí i la parada de burro. Per això, el que compta és anar fent, sense aturar-se. Perquè, en termes polítics, les parades de burro solen fer molt de mal. Amb totes les seues ombres, les llums il·lustrades sempre són preferibles a les tenebres de l’absolutisme o als llamps efímers de qui volia conquerir el cel. Seria bo tornar al Botànic aquest mes de maig –sobretot aquest mes de maig– i pensar en tot açò, mentre hi passegem plàcidament.