La revista degana en valencià

Les manifestacions musicals omnipresents en la geografia valenciana. Interpretació musical i festa popular

28/04/2021

La música és l’element més destacat que acompanya les festes que es fan arreu de la geografia del nostre territori. Fet i fet, els diferents gèneres i composicions dibuixen el paisatge sonor que ompli els carrers de color, pólvora i música.

A casa nostra conviuen quatre grans esdeveniments que, amb el pas dels anys i l’aixopluc dels poders públics, han esdevingut representadors de la valencianitat: les Falles, les Fogueres, la Magdalena i, finalment, els Moros i Cristians, sense oblidar ni menystenir el paper que les festivitats patronals i religioses han tingut. Aquestes grans panatenees del País Valencià han sabut desenvolupar una música pròpia, en les quals les bandes de música tenen un paper omnipresent. A més a més, en alguns casos les pròpies composicions han superat les barreres festives per acabar assumint un símbol d’espanyolitat.

Vora noranta municipis de la Comunitat Valenciana celebren falles, majoritàriament a la província de València, però també set a la província d’Alacant i sis a Castelló. Ara bé, les ciutats de València i Alzira són les que aglutinen el major nombre de comissions falleres. La peça per antonomàsia de la festa fallera és El fallero de José Serrano Simeón (1873-1941), una composició de 1929. Ja feia temps que des dels ambients fallers es volia que José Serrano realitzés un pasdoble per a la festa. L’estiu de 1928, el Comité Central Faller li ho demanà i el compositor acceptà, comprometent-se a fer-lo i que fora estrenat per totes les bandes concurrents a les Falles de l’any següent. Els mesos anaven passant, ja se li havia oblidat quan arribà el mes de març i quatre dies abans de les Falles el compongué i l’envià a correcuita a València.

El motiu de l’encàrrec a José Serrano no ha de veure com una decisió a la babalà. Els anys 1920 van ser un moment de transformació de la festa, que passà a convertir-se en un referent turístic i en l’epicentre festiu de la ciutat. D’ací que les autoritats cercaren un dels compositors amb més projecció nacional per a la tasca de realitzar una peça identitària en un moment de creixement i consolidació.

En aquest context d’expansió de la festa fallera durant la dècada de 1920, la ciutat d’Alacant decidí desenvolupar una idea semblant, però rebatejant-la amb el nom de Fogueres i associar-la a la diada de Sant Joan. L’obra considerada paradigma de les Fogueres és el pasdoble Les fogueres de San Chuan, compost també en 1929 per Luis Torregrosa García (1871-1960) i estrenada per la Banda Municipal d’Alacant. Acabades les festes, es va encomanar al periodista i escriptor alacantí José Ferrándiz Torremocha posar-hi lletra. El 3 d’agost, a l’albada de la Mare de Déu del Remei, s’estrenà durant una l’actuació conjunta de la Banda Municipal d’Alacant i l’Orfeó d’Alacant. Tot i que l’autor el va definir com un pasodoble humorístico, es tracta en realitat d’un pasdoble regional. Està ple de fragments extrets de la música tradicional alacantina, com ara Tocata de bous en corda, Danses, Passacarrer de Callosa d’en Sarrià, la cançó popular Carabassa m’han donat, Cançó del pregó, Toc de la ciutat d’Alacant, Cançó de calcigada i Diana de Tibi.

D’altra banda, a Castelló, el protagonisme el tenen les festes de la Magdalena i el pasdoble Rotllo i canya. Atés l’èxit que la festa prengué del 1945 ençà, la Junta Central de Festejos de la Magdalena es va decidir a convocar un concurs de pasdobles en què els candidats havien de presentar abans del 15 de gener de 1946 un pasdoble inèdit, inspirat en motius musicals o en temes de l’ambient popular de Castelló. L’obra guanyadora rebria el nom de Rotllo i canya, i el resultat s’atorgaria per votació popular.

S’hi van presentar huit peces. El dia 3 de febrer de 1946, a la plaça de bous, la Banda Municipal de Castelló les interpretà. Feta la votació popular i l’escrutini pertinent, el jurat fuu saber que el pasdoble més votat era el de José García Gómez (1897-1958). Rotllo i canya és un pasdoble regional inspirat en la música tradicional de la província de Castelló. Pel que fa a la lletra, la va escriure Àngel Sánchez Gozalbo i es va presentar en el diari Mediterráneo el 22 de març de 1946. El pasdoble comença amb l’Anem anem, passa a una altra cançó popular, I després qui dirà, sobre la qual apareix el contracant de La carbonerita. A una citació de La tarara, segueix el trio de Les penes són i el Roda i cavil·la, rematat (abans d’un canvi de to a Fa major) amb el motiu central del Club Deportivo Castellón. Després d’una segona modulació a Si bemoll major, es lliga amb la dansa típica del Corpus castellonenc Xorrocoxoc, bresquilla i ambercoc seguit del segon vers de la tonada Mon pare no té nas (el que diu «ma mare és xata»), ja que el primer vers apareix en contrapunt a la melodia de la Danza de los cabezudos. Segueix Amb la canya pel camí tots anirem, que es tanca amb una invocació a Tombatossals, que parteix de la frase «Menjarem confits i durs torrons i a l’ermita pujarem». El pasdoble acaba amb la cançó El tio Pep se’n va a l’horta. Val a dir que aquest final respon a una modificació, ja que l’original ho feia amb uns acords de l’Himne regional, cosa que no va agradar, raó per la qual es va canviar de seguida.

Finalment, una festa que cada vegada té més volada són els Moros i Cristians. Paga la pena recordar com aquesta festa, que es va repensar a mitjan dècada del segle XIX a les comarques centrals, continua generant un volum ingent de pasdobles, marxes mores, marxes cristianes, ballets, fanfàrries i altres gèneres musicals. Però, dintre del vast repertori morocristià, és obligatori fer esment a dues peces que han aconseguit superar la frontera festiva: el pasdoble Paquito el Chocolatero i la marxa mora Chimo. Pel que fa a Paquito el Chocolatero, va ser composta per Gustavo Pascual Falcó (1909-1946) l’any 1937 en el marc de les festes de Moros i Cristians de Cocentaina, dedicat al seu cunyat. Segons l’SGAE, aquest pasdoble va ser l’obra musical més interpretada en directe l’any 2007. Es considera que és una de les composicions espanyoles més interpretades a tot el món i una de les que més versions s’han fet, tant en instrumentació com en lletra. D’altra banda tenim Chimo, de José María Ferrero Pastor (1926-1987), que per a molts de nosaltres no és una marxa mora més, sinó que és la marxa. Va nàixer com un encàrrec realitzat per dos membres de la comparsa dels Kàbiles d’Ontinyent, dedicada a l’empresari Joaquín Sanz Aura, qui l’any 1964 feia les seues noces d’or com a fester. Sembla que la composició fou ràpida, puix entre l’encàrrec i l’estrena sols passaren onze dies. La nit del 27 d’agost de 1964, la Unió Artística Musical d’Ontinyent l’estrenà i d’aleshores ençà aconseguí un èxit aclaparador fins a convertir-se en tot un himne de la festa.

Som una terra de músics, com posa de manifest la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, entitat que agrupa unes 557 societats musicals i les seues escoles de música, les quals representen la meitat de les que existeixen a tot Espanya. A veure si aviat la COVID-19 ens dona el definitiu respir i retornem la música als carrers i les places dels nostres pobles.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top