Les Maries (o Pelotxos)

Peu de foto: Darrer grup d’Oblates i de Maries que habità el convent d’Alaquàs (1991)

Enguany que s’acompleixen trenta anys d’ençà que la comunitat de monges Oblates deixà el convent d’Alaquàs, m’ha semblat oportú estudiar –a través d’un article titulat «Les Maries. Una aproximació a la història de les jóvens que varen ser acollides per la comunitat d’Oblates d’Alaquàs (1878-1904)», que ha vist la llum a Quaderns d’Investigació– l’ingent treball que, durant els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, portaren a terme les Oblates a favor d’un bon nombre de dones excloses o vulnerables. És així com, a partir de la informació que recull l’anomenada «Crónica del Asilo del Corazón de María», he pogut realitzar una aproximació a quinze de les xiques que, durant aquella època, varen ser acollides al convent alaquaser, i que les monges acostumaven a denominar com a «Maries».

De fet, una de les característiques del procés d’acollida i reeducació d’aquelles jóvens que feien servir les Oblates apuntava la conveniència de canviar-los el nom, donant així a entendre que deixaven enrere el passat i iniciaven una nova vida. De manera genèrica, se’ls anomenava «Maries» en honor a la Mare de Déu, evidentment. Però, amb tot, s’ha de dir que el nom popular –i fins a cert punt despectiu– amb què eren denominades pels habitants d’Alaquàs era el de «Pelotxos», pel fet que totes elles acostumaven a portar els cabells curts i desarreglats.

Atés que l’objectiu de les Oblates era acollir, rehabilitar i reintegrar a la societat dones òrfenes o desemparades per les seues famílies que havien sigut atrapades per les xarxes de prostitució –o havien caigut en la marginalitat més extrema–, és important constatar que, com el mateix document explica, a banda de rescatar les jóvens dels baixos fons i la indigència, en el convent se’ls procurava crear «un porvenir bueno y duradero». Cosa que les religioses intentaven, bàsicament, a través de tres camins: 1) buscant-los treball com a criades «en buenas casas»; 2) casant-les amb hòmens fadrins i vidus; i 3) «procurando lo necesario a las que sentían vocación religiosa».

D’aquesta manera, la lectura de la crònica que varen redactar les Oblates evidencia que, durant el darrer terç del segle xix, el nombre de prostitutes i mendicants que poblaven els carrers de la ciutat de València devia ser altíssim. N’és un indicatiu el fet que les tretze monges que atenien el primer asil que, en 1877, fou fundat al Cap i Casal es veieren tan desbordades per la quantitat de «desgraciadas […] encenagadas en el vicio» i necessitades d’auxili que arribaren a afirmar que, per a atendre-les a totes, «en cada calle debiéramos abrir [un] asilo». I fou per això, al cap de pocs mesos, començaren a buscar un nou convent més ampli i espaiós, i allunyat del bullici de la capital.

D’aquesta manera, resulta evident que les quinze jóvens –tres d’elles, xiquetes– sobre les quals la crònica aporta informació biogràfica (sempre preservant-ne l’anonimat, però) únicament conformen una mínima part de totes les que les Oblates degueren atendre durant aquells anys. I, finalment, cal també remarcar que els casos ressenyats evidencien l’extrema vulnerabilitat de què al segle XIX podien ser víctimes les dones. Perquè, de fet i malgrat els repetits intents de les Oblates de guarir la salut malmesa que la majoria presentaven en arribar al convent, és el cas que diverses d’elles varen morir de manera prematura.