La revista degana en valencià

Les naies improbables

23/10/2020

Peu de foto: Naia al carrer de Baix de València, desapareguda en una reforma recent (la fotografia és cortesia de la família Beltran Andreu, anteriors propietaris)

Quan acabà el confinament estricte al mes de maig, es reprengueren les obres. En el cantó entre el carrer de Dalt i el carrer de Sant Tomàs, van excavar un solar per a fer els fonaments d’un edifici nou. Durant un parell de setmanes, els passejants del matí i de la vesprada ens aturàvem a mirar els vestigis de les construccions anteriors. S’hi podien identificar uns murs, un pou, restes de paviment i de canalitzacions. Desconec el valor i l’antiguitat de la troballa, però calcule que es tracta de testimonis habituals en les obres d’edificació del barri del Carme, gens emocionants per a arqueòlegs o arquitectes. Ara la terra ja està remoguda i trauen la runa per a començar a construir la nova finca.

En paral·lel, mentre tanquen comerços i s’escampa la crisi econòmica sense saber com es resoldrà la crisi sanitària, avancen altres obres de menys envergadura. Al carrer de Baix, per exemple, estan reformant un dels locals més antics de la zona, un dels últims en què es conservava una naia, que van tombar –amb gran estrèpit– durant la famosa desescalada.

Em pregunte quantes lectores o lectors deuen saber encara què significa aquest mot. Encara que és relativament polisèmic, sempre es refereix a una galeria, com la que hi ha a la part alta dels trinquets o al capdavant dels riuraus a la Marina. Per a mi, que vaig aprendre la paraula de la meua iaia paterna, la naia és una mena d’entresòl que hi havia als tallers del Carme, accessible per una escaleta empinada que donava pas a una transició entre l’espai professional i l’àmbit domèstic. La barana de la naia podia estar a l’aire o la podien cobrir unes finestres de vidre, com ara les que apareixen en la fotografia. En definitiva, a peu pla hi havia l’espai de treball; entremig, la naia; i, al primer pis, l’habitatge familiar. Al Cap i Casal, la casa-taller fou, durant molt de temps, la vivenda menestral per excel·lència.

Encara que la seua decadència començà al segle xix, van ser moltes les cases-taller que resistiren durant bona part del segle xx (joieries, tallers de costura, fusteries, etc.). Desconec si l’Ajuntament de València o alguna altra institució disposa d’un inventari dels establiments que encara conserven la naia. Un exemple viu i perfectament visible el trobem al barri del Mercat, al número 11 del carrer de Calatrava, a tocar de la plaça del Negret. Es tracta d’El Monstruo, una botiga de camises fetes a mà que té l’espai de venda baix i un talleret a la naia. Un taller, tot siga dit, on han fabricat bona cosa de carassetes de tela al llarg dels últims mesos. Confie que, quan aquest article els arribe a les mans, l’ús generalitzat de la mascareta i altres pràctiques higièniques hagen evitat la propagació de l’epidèmia. Com en 1850, quan el veïnat celebrà la instal·lació de les primeres fonts d’aigua potable (com ara la del Negret), una mesura clau en la lluita contra el còlera, com molt bé ha explicat en aquestes mateixes pàgines l’amic Rafa Roca.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top