Les Noces d’Or de l’Olivar

Peu de foto: Primera missa de Vicent Cardona –el segon per l’esquerra– a l’Olivar, en setembre de 1982. El tercer per la dreta és Josep Antoni Comes

Enguany, la parròquia en què varen exercir la seua pastoral dos exdirectors de Saó –mossén Vicent Cardona, que en fou rector entre 1982 i 2004, i mossén Josep Antoni Comes, que en fou vicari i capellà adscrit des de 1985 fins a la seua defunció– celebra les seues Noces d’Or (1973-2023). Es tracta de la Mare de Déu de l’Olivar, d’Alaquàs (l’Horta Sud), que va ser erigida com a parròquia el 2 de febrer de 1973, i de la qual esdevingué primer rector Mons. Jesús Murgui, bisbe emèrit d’Oriola-Alacant.

Si fem una ullada ràpida a les cinc dècades d’activitat que engalanen la història de l’Olivar, de seguida comprovarem com s’hi distingeixen tres períodes ben delimitats, tant des del punt de vista cronològic com humà. El primer és el de l’inici i la consolidació parroquial. Abraça els primers deu anys (1973-1982) i està caracteritzat per dos rectorats: el de mossén Jesús Murgui (1973-1976) i el de mossén Emili Tortosa (1976-1982). Aquella degué ser, sens dubte, l’etapa més complicada de totes, perquè a les dificultats i temors immanents al començament de qualsevol projecte col·lectiu cal afegir les incerteses i la complexitat del moment polític, ja que ens situem en els darrers anys del franquisme i en els de la Transició democràtica, colp d’estat de 1981 inclòs.

El segon període podria ser qualificat com el del creixement i la incidència social, i està constituït pels vint-i-dos anys en què en fou rector mossén Vicent Cardona (1982-2004), el capellà que, fins ara, més temps s’ha mantingut al capdavant de l’Olivar. Es tracta de dues dècades i mitja de gran activitat i agitació en què es varen forjar la major part dels grups amb què actualment compta la parròquia. I també és el període que comprén les celebracions dels 25 anys parroquials (1973-1998) i del 700 aniversari de la troballa de la Mare de Déu de l’Olivar (2000), que podem qualificar com les més intenses i extenses del cinquantenari.

En darrer lloc, el tercer període està constituït per les dues darreres dècades (2004-2023), que han estat marcades per tres rectorats: dos de breus –els de mossén Joan Gavilà (2005-2006) i mossén J. Javier Llopis (2007-2010)– i l’actual, el de mossén Pedro San Clemente (a partir de 2010), que ja s’ha convertit en el segon més llarg de la història parroquial. Un període en què l’Olivar ha sabut mantindre, i fins i tot augmentar, la seua extensa i complexa estructura organitzativa. Dit d’una altra manera: ha sabut resistir les envestides que li ha plantejat un inici del segle XXI caracteritzat no sols per la globalització i la crispació social (que tan gràficament resumeix l’atemptat de les Torres Bessones), sinó també per una forta secularització i desencantament religiós.

Finalment, una de les circumstàncies que més crida l’atenció d’aquests cinquanta anys és la gran quantitat de col·lectius dels més diversos tipus i finalitats que ha forjat l’Olivar: dues escoles, dos agrupaments escoltes, una confraria, una publicació periòdica, una certamen de poemes, col·lectius de Càritas, Lluita contra l’Atur, Pastoral de la Salut, Litúrgia, Reflexió… Fins al punt que és molt probable que el conjunt d’aquests grups mobilitze, de manera directa o indirecta, al voltant d’un parell de milers de persones. Cosa que no està gens malament, tractant-se d’una parròquia l’àrea d’acció de la qual –segons la Guia de la Diòcesi de 2021– s’eleva a un total de 7.500 habitants. És així com l’Olivar ha esdevingut una parròquia emblemàtica: una autèntica pedrera en matèria d’educació, compromís i participació socials i culturals.