La revista degana en valencià

Les ombres de la nova València

«La culpa no és del turista, sinó del model turístic»

«hi ha en marxa una conquista de l’espai urbà»

De la València musulmana, en pedra, queda poc més que una torre mig enrunada i un fragment de muralla dins d’un bar de copes dels de clientela amb camisa planxada per dins del pantaló, allà pel barri del Carme. Les ciutats mai no deixen de canviar, però de vegades ho fan radicalment, en un procés implacable i substitutiu. En queda el nom, el record i el lloc: la resta es transforma. Les circumstàncies envesteixen i costa resistir-les, el procés s’accelera; després d’un primer moment de convivència, hi ha la claudicació final.

Botant-me unes quantes lleis de prudència, de proporcionalitat i d’acadèmia, pensava l’altre dia si València, com a ciutat, no viu, a hores d’ara, un moment així: de canvi urbanocultural irreversible, del qual es pot ser poc més que espectador i del qual quedarà, en un temps, només el nom, el record i el lloc. Quan era xiqueta, ma mare vivia al carrer dels Assaonadors, darrere de Santa Caterina. Hi havia veïns i carnisseries, tot allò que d’una certa manera quedà consignat en aquell bon llibre que és La balada del Bar Torino de Rafa Lahuerta, autobiografia futbolística ambientada en uns anys setanta en què allò encara existia. Ara, al carrer dels Assaonadors, ja no hi ha carnisseries i els pocs veïns supose que viuen entre apartaments llogats per dies i bars amb terrassa. Mon pare, de xiquet, invertí moltíssimes hores jugant al carrer de la Barraca, al Cabanyal, a la tenda de mobles de la meua iaia. Ara, eixe barri –poble, per als puristes– ha vist com la majoria de vendes de pisos en els últims mesos han anat a parar a capital estranger, per a futura explotació turística. Jo, quan era menut i fins fa pocs mesos, anava a judo al Club Judokan, al carrer de Cadis, a Russafa. Un dia vingué un home i comprà tot l’edifici per a fer, digué, «pisos per a professors nadius d’anglés». El lloguer s’havia de multiplicar per tres i, per descomptat, ja no hi ha ningú fent esport en una planta baixa que espera, crec, convertir-se en un supermercat.

N’he posat tres exemples, sense anar-me’n massa lluny, però crec que ja saben per on vaig. València està canviant, com sempre, sí, però en els últims anys a una velocitat més, i als qui paguem lloguer i no escrivim articles d’economia en Expansión se’ns està quedant una certa cara de susceptibilitat. Ells dirimiran si tot açò és per a bé –sospite que conclouran que sí–, però també hi ha a qui li costa veure alguna cosa positiva en una mutació que porta aparellades – indestriablement, sembla– bombolles de lloguer, expulsions de veïns de les seues finques, augment de preus o conversions de barris en parcs d’atraccions.

No vull que açò semble una profecia apocalíptica com les que regularment es pronuncien, tacades de por al foraster, autocomplaents i boirosament essencialistes. Tot això té molt de temps: «Tres congoixes ha de sostenir aquella noble ciutat: la primera, de jueus; la segona, de moros; la terça, de cristians qui no vénen de natura, i per causa d’ells rebrà gran dan e destrucció…», deia ja Joanot Martorell, allà pel XV, sense amagar el que hui seria clara xenofòbia. L’autor del Tirant enfilava els jueus, els moros i els conversos, però el cas sempre és igual: la culpa dels altres. Hi ha una dita nostra que resumeix amb poques variacions les més insignes bibliografies en aquest tema: de fora vindran, que de casa et trauran.

No vull fer del turista el nou jueu, convers o musulmà, doncs. Primerament perquè la culpa no és del turista, sinó del model turístic. Segon, perquè cal no idealitzar la València de ma mare, la del Carme precari eixit de la riuada, abandonat pels uns i pels altres, o la del Cabanyal de mon pare, igualment deixat caure a poc a poc. Ni tan sols la Russafa de fa quinze o vint anys, amb les misèries que tots sabem més enllà del carrer de Sueca. Cal evitar això, sí, però també el fet d’obviar una realitat clamorosa, com és el del canvi de paradigma del turisme i les seues repercussions socials, beneficioses en alguns casos, no ho dubte, però espinoses i tèrboles en altres. Perquè hi ha en marxa una conquista de l’espai urbà. I a València, o en algunes parts de València, l’estan perdent els veïns. Què en quedarà, de tot plegat? Potser només un nom, un record i un lloc… No seria la primera vegada.