La revista degana en valencià

Les ones de calor són també una emergència

“Tots els estius fa calor”, diuen alguns ‘espavilats’, però cada any en fa més i sols cal observar l’evolució de les T globals, que podem veure gràcies a les dades que han mesurat durant més de cent anys milers de meteoròlegs i científics del clima, per adonar-nos del que està passant i cap on anem.

El problema ja el pateixen i molt els treballadors que estan a la intempèrie estos dies, els pobres que no tenen aire condicionat i que difícilment poden dormir a les nits amb temperatures superiors als 30 °C als seus dormitoris, i els malalts i majors que tenen problemes de salut que s’agreugen per estes temperatures.

De fet, les ones de calor maten prou més que les inundacions: en 2024 moriren per la calor més de 2000 persones sols a Espanya. Ara bé, no són tan escandaloses com l’aigua i el fang, que ho inunden i ho embruten tot, arruïnant empreses i habitatges. Tal vegada per això, les ones de calor no tenen tant de ressò ni se les fa tant de cas.

Però són òbviament una altra emergència climàtica i per molts motius, les autoritats competents haurien d’avisar a la població i demanar que no viatgen si no és absolutament imprescindible, que deixen els autos particulars quiets almenys durant les ones de calor perquè ací són els autos els que més combustibles cremen i llancen més gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Que consumisquen productes de proximitat o almenys nacionals, no de països llunyans que han hagut de ser transportats des de milers de km. Etc, etc.

Foto taulell terrassa ombra/sol.

I tots hauríem de reflexionar sobre la pujada contínua de les temperatures. Açò va a més i accelera. Si ara ja tenim molts problemes amb els 40 °C, què passarà en pocs anys quan arribem als 50 °C, i després? I el problema no és simplement domèstic i personal. Què podrem cultivar ací a eixes temperatures? Què passarà quan vinga una altra sequera amb tanta calor? On anirem?

Encara podem reaccionar i solucionar-ho, és difícil però possible. Però en quant passen uns pocs anys, en 2030 els últims informes deien que hauríem de reduir a la meitat els gasos hivernacle o si no després resultaria pràcticament impossible perquè es dispararien fenòmens de retroalimentació (fusió de gels i neus amb disminució d’albedo, fusió de tundra amb alliberament de metà, acidificació d’oceans amb emissió de CO₂…,) que farien irreversible la situació, convertint les nostres terres en una espècie de Sàhara Ibèric.

Les solucions ja les coneguem tots i als qui no els agraden, que pensen què passarà si no les apliquem urgentment, tal vegada els agrada més el desert?