Les organitzacions sindicals en transformació per les dones, o les organitzacions seran feministes o no seran representatives

Una transformació necessària si volem continuar sent els legítims representants de la classe treballadora. Necessitem aquesta transformació perquè el mercat de treball ha canviat molt en les últimes dècades, per la incorporació de les dones en sectors que estaven plenament masculinitzats i la problemàtica que arrosseguem les dones, heretada d’una societat masclista que encara no ha estat superada, malgrat la lluita de les dones, a la qual s’han unit molts hòmens per un canvi substancial d’aquesta societat.

Les organitzacions sindicals tenen una estructura netament androcèntrica i ens ha estat difícil incorporar-nos-hi les dones. Per això és important conjugar la ideologia sindicalista amb la feminista i ocupar llocs de responsabilitat perquè la transformació siga efectiva. Conjugar la vida familiar i personal i el treball sindical mai ha estat fàcil per a les dones. El sindicat requereix una disponibilitat total. Ha costat, i encara costa, però anem notant canvis importants amb la massiva incorporació de les dones i el seu imparable ascens als llocs de màxima responsabilitat. Ara mateix tenim una secretària general al capdavant de CCOO PV, un fet impensable fa molt poc de temps.

L’any 2000, el secretari general, Joan Sifre, m’oferí la Secretaria de la Dona, dins de la Comissió Executiva Confederal, màxim òrgan de decisió. Procedia de la docència i, molt il·lusionada, vaig acceptar una responsabilitat que em permetia intentar un canvi en les dures condicions de les dones incorporades al mercat de treball. És cert que amb les meues companyes sindicalistes formàrem un front comú per a implementar, en l’interior del sindicat, tallers d’igualtat efectiva. No va ser fàcil, però a poc a poc es va començar a bandejar el concepte feminista com a terme pejoratiu. El feminisme té a veure molt amb la ideologia sindical, no debades lluitem per la millora de les condicions de treball, i encara la bretxa salarial, l’accés a càrrecs de responsabilitat, la feminització de sectors socialment mal considerats i pitjor pagats tenen rostre de dona.

El nostre repte important és també el relatiu a les atencions, sobretot dels familiars, una pesada càrrega que sol caure sempre en les dones. No naixem especialitzades en això; ens cau, com una llosa, per tradició històrica. Ací les organitzacions sindicals tenim un repte important: hem d’introduir en els convenis col·lectius, que regulen la nostra activitat laboral, mesures de conciliació que afecten els nostres companys. No és fàcil. Les organitzacions patronals, amb les quals negociem els convenis col·lectius, no acaben de veure les reduccions de jornada, o les mesures de conciliació de la vida laboral i familiar, aplicades als treballadors. També en la nostra organització ha costat i costa. Recorde, sobre aquest tema, un grup de treballadors d’un sector masculinitzat que van demanar una reunió amb mi per a ensenyar-me l’assoliment que havien aconseguit, això sí, amb molt d’esforç i pressions per part de l’empresa. Consistia (estic referint-me a principis de l’any 2000) a introduir en el conveni una clàusula que permetia a les treballadores incorporar-se al treball, fins als 3 anys del o de la menor, remunerada, i s’especificava que era per a portar els seus fills o filles a la guarderia. Jo vaig posar el crit en el cel i els vaig demanar que s’afanyaren a llevar immediatament aquesta clàusula discriminatòria i que afectara també als companys.

Han passat 23 anys d’aquella anècdota que plasma la falta de formació en igualtat dels nostres aguerrits companys, però també les dones sindicalistes som aguerrides i no dubtem a posar-nos al capdavant d’un piquet de vaga quan és convocada.

És cert que en aquests últims anys som moltes les dones que hem anat incorporant-nos als llocs de direcció de la nostra organització i que, per primera vegada en la història, tenim una secretària general, Ana García Alcolea. Tenim el gran assoliment d’autodefinir-nos com a sindicat feminista, però encara així les estructures sindicals són dures per a les dones, perquè la societat no canvia en la seua consideració del paper que hem de fer les dones en l’esdevenir històric.

La base d’aquesta atàvica discriminació per raó de gènere radica en l’educació que rebem, no sols als centres educatius, sinó també en l’entorn familiar.

Ens queda molt per canviar i determinats sectors de la societat no estan per la labor. La mà d’obra de les dones resulta rendible als sectors més continuistes de la societat. Per això, el feminisme hauria de ser una assignatura obligatòria si volem canviar mentalitats i que a les dones se’ns considere en un pla d’igualtat respecte dels hòmens.

Des dels sindicats de classe estem fent un esforç a favor de la igualtat total. Esperem que altres organitzacions i sectors socials puguen fer-lo per a eixir de la discriminació que, encara, ens impedeix a les dones desenvolupar-nos en plenitud de capacitats.

Revista número 502, pàgs. 26-27. Maig 2024.