Les perles de la llum

I els artistes que s’exilien en la il·lusió de les imatges no tenen per tasca idealitzar els éssers, elevar-los a la seva semblança descarnada?
Maurice BLANCHOT

I

Què en podríem dir del moviment en un determinat gènere literari? Moviment pel que fa a pulsió a l’hora de la gestació i el part d’un text i, també, moviment d’aquell que s’acara a l’obra i s’hi endinsa. El sis de juny de l’any passat, el poeta Jaume Pont presentava a València el seu darrer llibre de poemes, Càntic d’ombres, publicat per Perifèric, de la mà dels poetes Ramon Guillem i Josep Piera i aquesta qüestió va ser una de les múltiples que es van posar damunt la taula. Que la poesia és el gènere que ofereix un terreny de llibertat és per tothom ben sabut. Posseïdora absoluta del temps i de l’espai, enllà del pensament, per a Jaume Pont la poesia és el lloc de la confluència: amb una plasticitat admirable, de la narració i la descripció al pensament i la reflexió del llenguatge. L’espai poètic que s’obre és un lloc de complicitats: pensar, llegir i viure no podran mai ser deslligats. S’escriu sempre des de la ceguesa més clarivident de totes, aquella que ens permet veure i iniciar un moviment que parteix sempre des d’alguna esquerda, tot i que sigui irreparable. Dir-la, guareix; no poder-la suturar, en certa manera, també. “No hi ha poesia sense problema. La poesia és el lloc de l’enigma”, ens explica el poeta que li digué Joan Vinyoli en una conversa. Així doncs, en aquest espai d’abolició, en certa mesura, de distinció entre gèneres literaris, en l’assumpció de poesia com a pensament i de lírica com a moviment i en aquesta cinètica que és intrínseca al pensament i a la fractura en la mirada i que és, alhora, curació i abisme, què ens diem? Allò que hi ha escrit o allò que calla?

Jaume Pont planteja el fet poètic com un moviment de coherència amb un mateix, mai escriure per escriure, sinó obeir un impuls de llibertat individual que no deixa de tractar de resoldre una convulsió íntima. La poesia té un propòsit, un camí, un motiu; tanmateix, sempre és font d’interrogants i obertura a nous camins i horitzons –tot i saber que la idea d’horitzó és un terreny inestable, il·lusòria-. “La realitat poètica no existeix fora del llenguatge”, escriu el poeta a la introducció a L’altra llum (Poemes, 1976-2011), l’antologia personal publicada a Pagès Editors el 2014. La realitat poètica existeix per la paraula i existeix en el sentit –vectorial- de l’escriptura i de la lectura. Comprendre és remoure els fonaments individuals i col·lectius i replantejar-los, capgirar-los en un acte de rebel·lia que condueix a la revelació. El poema, per tant, parteix d’un acte de negació, el punt zero a partir del qual s’inicia la passejada. Aquesta poiesis deixa traspuar sense ambages les pulsions eròtiques i tanàtiques naturals de l’individu, que menen a l’escriptura. Si resseguim cronològicament l’obra de Jaume Pont, veiem que tot el flux poètic i de pensament es basteix des de fugida del no-res, la frontera, la tenebra, la llum i les ombres. El poeta sempre va a les palpentes perquè constantment s’enfronta a l’altre que és l’Altre i que és ell –si és que el jo és definitiu-. La dualitat i, per tant, el fragment són claus per endinsar-nos en el seu camí poètic. La poesia, si ha de ser el lloc de l’abstracció per excel·lència -pel salt i l’accés a ‘allò altre’ d’Octavio Paz-, ens regala la imatge mitjançant l’escriptura. Una imatge que no és immediata perquè ens cal copsar el text. Tant els poemes de l’antologia com els que conformen Càntic d’ombres s’acompanyen de dibuixos del recentment desaparegut artista Benet Rossell, totalment en sintonia amb la manera de projectar la mirada i de refer les imatges que trobem als versos de Jaume Pont, sobretot aquells breus on la nuesa i el concepte prevalen sobre la narració i sargeixen aquella finíssima línia entre pensament i cosa, el sentit del llenguatge: dibuixos a cavall entre l’origen –originalitat d’origen, de tocar les formes primitives, les línies de la forma primigènia, la cosa arcaica, liminar.

Amb Límits (1976) el poeta ens proposa, lautrémontianament, iniciar el camí de retorn, recollir les nostres passes i anar enrere, al punt inicial, el zero, el blanc, des d’on traçar la línia buida de càrrega (on el buit de l’espai de la mort nafra amb senyal i rebuig) sobre la qual el temps és el mut carnisser/ del no-res. És el camí de retrocés a allò primigeni, a la fosca en què la mort té la paraula i eixampla el temps en un present incessant. Allà on pensament, imatge i paraula es fonen, on les línies deixen de definir-se. El lloc del buit, on també es fa necessitat trobar la fórmula on paraula i carn poden fer simbiosi –o parasitisme-, perquè fer poesia és, sovint, com la revelació del cos. La paraula, en la seva forma fonètica, anatòmica, fa esdevenir la realitat corpòria, i aquesta, alhora, el llenguatge: imatges com impulsos corporals, imatges com fetes de carn i ungla, l’atzarós retrobament amb el tot. Tanmateix, el llenguatge fa curt, la literatura no és gratuïta, la paraula és massa laxa, i caiem en aquesta ocultació del món i en l’intent de dir que és el leitmotiv del segon llibre, Els vels de l’eclipsi (1980). Aquí la semàntica és la dels aiguamolls: somnis i vigília, imaginació, ombres i llum, el silenci del cos i de les paraules, el teatre, sobretot el teatre i l’ocultació (amb l’ombra el tacte, amb la llum tot l’ésser). Més endavant, o enrere, tal vegada, sempre hi ha l’altre que pren la forma de l’amor, del cos estimat. Jardí bàrbar (1981) és l’al·legoria de l’amor i té versos tan bells com aquest: Dibuixa l’amor la seva mecànica en el foc encès de la passió. O aquests: limitació vaginal, obturació/ d’una nit desgastant-se en mi,/ desgastant-nos en ella/ fins al límit. Fascina la tensió a que se sotmet tant la imaginació del lector com la del propi jo líric, el jo de qui escriu i el jo de l’alteritat fins a la confusió, poesia quasi mecanicista on tot és flux entre el defora i l’endins del cos. Si aquest llibre és el moviment, el de l’amor, sobretot, tot i esdevenir a aquell jardí, aquell racó de pau, el següent llibre, Divan (1982), és la contemplació, l’estatisme dins la turbulència/ del passar d’un temps/ que no existeix. Aquí les imatges que destacaria serien aquelles que, d’alguna forma, estarien en la línia psicoanalítica de l’excavació i de l’inconscient, de la representació de la realitat i dels fantasmes que defineixen la posició neuròtica. Gilles Deleuze, al seu Logique du sens estableix tota una fenomenologia de l’esdeveniment -allò que del sentit es fa evident, allò que ocorre i que és lineal i perceptible- i també la patologia neuròtica i esquizofrènica –desenvoluparà aquestes qüestions amplament a L’Anti-Œdipe-, les etapes del desenvolupament sexual de l’infant, potser ja amb escreix superades, però a les quals encara associa el fenomen de la parla i el sentit, atorgat pel verb i pel llenguatge. En un breu comentari, el que Deleuze planteja és que el sentit és allò que s’esdevé a les superfícies. L’estructura de la realitat ve determinada pel sentit i pels sentits –que són les pulsions-, allò que s’evidencia i esdevé, el que es diu realment en una proposició, el que es fa real del llenguatge. Estirant una mica del discurs del llibre, arriba a la conclusió que la neurosi és una patologia de la formació del sentit. Hi ha un tall entre els processos de designació, manifestació i significació de l’oració i el sentit que en resulta. El fantasma, doncs, en seria una falsa representació, un fals esdeveniment –o imatge- que l’inconscient projecta de manera mòrbida a l’estructura de realitat. Tanmateix, hi ha un sentit, tot i que perjudicial per a l’individu. En els estats esquizofrènics i psicòtics, on els processos de formació del jo i de la consciència queden desconnectats de la seva representació en superfície, el sentit queda desestructurat i els elements proposicionals esdevenen un acte reflexiu, gairebé fisiològic: el llenguatge no es projecta a l’exterior i no possibilita la formació de sentit. El cos esdevé aquella imatge tan coneguda del cos sense òrgans, que parteix dels versos d’Artaud: Le corps sous la peau est une usine surchauffée,/ et dehors,/ le malade brille,/ il luit,/ de tous ses pores,/ éclatés. El cos sense òrgans, és a dir, sense autonomia de màquina productora, sense possibilitat de produir un estar-en-la-realitat. El cos sense òrgans és una màquina rovellada, o sobreescalfada i, per tant, poc productiva, que, per dir-ho amb paraules de Deleuze, acaba per esfondrar-se en l’abisme dels cossos. Tot això, al meu parer, està en consonància amb la idea subjacent als versos de Jaume Pont, quan parla de la veu i de l’obscura veu del tacte, la veu, que pertanyeria a eixa dimensió de designacions, manifestacions i significacions encara vàcues, només intencions, sense aquesta estructura de sentit. La parla seria la forma orgànica de la veu i del pensament estructurats, diguem-ne, allò que possibilita l’esdeveniment i el sentit. Si volem dir-ho de manera més lírica, i ajustant-nos als textos, anar a cercar la veu seria com tornar a eixe estat d’indeterminació de l’inconscient, les coses que no es perceben adequadament, la ceguesa i la nuesa inicial de tot concepte. La veu s’obre al balbuceig, comença a filar, a desenvolupar-se, a créixer per donar lloc a la seguretat de la parla i del llenguatge. El record, l’estany i el somni també formen part de l’imaginari d’aquest procés d’assolir el sentit i les seves manifestacions. Els jocs d’espills, la dialèctica, el joc entre el retorn i l’anada, la contradicció entre somni i realitat són temes que es mantenen al llarg de tota la trajectòria del poeta. L’enigma en les giragonses de la llum, el deliri i l’altre, causa i resolució de la patologia del buit entre unitat, alteritat, el silenci com a interrogant de significats, massa i individu els evidenciem a tant a Raó d’atzar (1990) –homenatge, també, per cert, al monstre poètic que fou Paul Celan- com a Vol de cendres (1996). A aquest últim, sobretot trobem la preocupació pel temps com a límit, la memòria i el record (Només/ l’amor coneix// la negra memòria/ de la neu. O aquest altre: la memòria callada/ de la mort. O aquest, encara: ull daurat/ de l’inici,/ fosca paciència/ de la fi.) El següent recull, Llibre de la frontera (2000), seria un parèntesi on el poeta reuneix, a mode d’antologia, poemes escrits en àrab sobre els poetes de la Lleida dels segles X, XI i XII. Amb Enlloc (2007) i Extrema res (2011) tornem a la problemàtica del moviment, l’efímer i el camí individual. Enlloc és el plany per l’inestable –no hi ha llocs i tot és sempre incert-, la caducitat i la nuesa en el nostre enigma. Potser, aquest és el llibre més filosòfic de tota la trajectòria de Pont. Hi ha una menció directa d’Heràclit i la preocupació pel temps s’ensenyoreix de tot: res més que això altre que pereix, la fusió del jo i la cosa fonent-se amb el tot del qual passaran a formar part. Hi ha versos vertaderament depurats, precisos i antològics com aquest: I brollant-li un riu del fons dels ulls. O aquest: Però la vida sura:/ només li manca temps. I aquest, que enllaçarà amb la temàtica de Càntic d’ombres: I recomença el càntic:/ l’ala, la llum, el vol. Hi ha l’animal, l’Altre, la parla buida, l’estat febril de l’escriptura en la nit que assenyala el que no és visible: escolto l’alta nit/ i em parla la paraula no nascuda. I l’animal: A la boca li creixien tots els pous […] Es diu Enlloc per tot aquell damnat/ que en closa i negra nit gosa mirar-la. El sangtraït al temps, la fonsamagada espina –ai, Celan- i saber la cosa per alguna mena de metonímia maleïda, la rosa de ningú que anhelem i que s’evapora: desig, flama i cendra del temps. Dir mar, tinta i silenci per a les petges de la parla coixa i el noli me tangere de Maurice Blanchot (no miris endarrere, diu ara el poeta, contràriament a la idea plantejada a Límits) que correspon a l’obra feta, a l’obra morta: per això el moviment, tot i fondre’ns el temps i nosaltres.

Per acabar aquest repàs per l’antologia de poemes, si hagués de tancar amb la tria d’uns versos que millor haurien de definir la trajectòria poètica de Jaume Pont, crec que serien aquests, d’un poema d’Enlloc, precisament titulat L’altre: I tot de sobte, amb l’esma ja vençuda,/ l’altre que vaga i viu en mi/ ha decidit trobar la llum/ dins una tina plena de paraules:/ eclipsi i vol, límits, atzar i cendres.

II

Càntic d’ombres, com ja he apuntat prèviament, és el darrer llibre que ens ofereix Pont . Es tracta d’un llibre d’haikús i tankes –també acompanyats pels traços de Benet Rossell- no per endinsar-se en el joc de la forma deixa de mantenir la coherència temàtica amb els llibres anteriors. Quan parlem de gèneres literaris, al capdavall la pregunta última que ens hem de fer és sobre la qualitat literària de l’obra. El mateix ocorre dins del gènere poètic: fons o forma, vers lliure o rimat són indiferents si darrere dels versos hi ha substància poètica. He de confessar que acarar-me a la lectura d’haikús sempre m’havia causat una mica de respecte, pel fet de veure el contingut de les imatges massa enclaustrades en la forma del poema que, en aquest cas, en peus massa estrets, s’hi podria veure asfixiada. Tanmateix, aquest llibre de poemes encadenats a mode de renga -recurs molt propi de la poesia japonesa i que consisteix a enllestir un encadenament de tankes a partir d’una imatge primera-, m’ha fet extraure l’altre folre d’aquestes sensacions i les he intercanviades per l’aprenentatge de la lectura reposada i contemplativa que requereixen. Tot llibre té el seu moment i en concret aquest és una preciosa eina que ens permet aturar-nos i gaudir de la llum i dels silencis que no només són tangibles en els versos, sinó en els resquills que deixen.

Comencem aquesta renga –camí, viatge- des de la incertesa: tot començà/ en un aclucament/ de les parpelles, ens diuen els primers versos del llibre. Com ja havíem vist als exemples dels llibres anteriors, és des de la fosca que cerquem la llum –aquesta negació que impulsa encara més cap a l’afirmació- perquè en la fosca –El gran enigma/ o la certesa sola/ de no saber-, en el silenci del blanc que és allò que encara ha de vindre s’inicia el periple del tacte mitjançant la paraula, del gest de l’escriptura que és, encara més, ceguesa on el subjecte es llegeix a mesura que s’escriu. Com a renga o poema encadenat que és, es tracta d’un rosari d’imatges que, tot i que ben bé poden llegir-se com a peces isolades, cada poema enllaça amb la idea o la imatge del poema anterior, de tal manera que es genera un discurs, una narració que s’atura en el detall, en les formes dilatades de l’enfora i l’endins, ull que no atrapa més que una part i, per això, potser ho encercla tot, tot enclaustrant la llum d’aquesta fragmentària i escassa de certeses. És a dir: un cant –només d’aquell que dubta/ pot néixer el cant-. Un cant per al doble folre de les coses, tot és doble: absent i present, qui mira i qui és mirat. I qui mira sense saber veure? Aquella desvalguda flama que avui ho crema tot, ens mena al camí en el qual objecte i subjecte es fonen: Ara els seus ulls/ són els meus ulls i el doll/ d’on beu la meva font . Els nostres ulls, la nostra mirada, la de l’Altre que som i que no som. Absolut, potser, en diríem, perquè, a més, la brevetat dels haikús i les tankes concedeix encara més al poema la intenció d’unitat, de clos o d’espai literari on tot comença, acaba i succeeix en el present incessant de la imatge. Els poemes s’aturen, tot resseguint la filosofia oriental, en les petites coses, com la capseta menuda que són. Els ocells, les mans i el paisatge, els nens, les passes de la infantesa. La paraula aquí és, de nou, del tacte i per al tacte, és present als dits, tot i que sense poder subjectar-lo plenament –Tot el que no sabem/ entre els meus dits- . De nou hi ha la preocupació pel temps i per l’escriptura. El poema també aquí ens planteja el seu espai-temps, el temps que li és propi com a espai literari unitari, plec temporal, present que retorna, que no deixa d’ocórrer, fràgil, despullat, silenciós, però existent –Temps desossat. Les parpelles i la fosca que s’arrapa a la mirada diran el que la paraula no pot i en faran perles de llum, somni, també, com a allò automàtic, incontrolable i feréstec. En la mudesa, gràcies a la mirada, gràcies a l’espai que requereix d’observadors, tornem als nostres inicis –Llet i mugró, nen i pissarra-, idees que Rossell arrodoneix de manera impecable amb els dibuixos, el joc simbòlic dels nens, la innocència de la mirada, paraules pintades. El passejant que va d’exili de la memòria a exili entre els altres, trepitja la ciutat i s’amara, així com els paisatges de la naturalesa i és, potser aquí, on es pregunta de nou sobre el temps i el que es pot dir del record i de la vida, dir-ho –o escriure-ho, gràcies a una mena de llambreig o de llampec des de l’eclipsi –Miro l’ocult. O aquest: A la mirada,/ la meva llengua nua/ com una llàgrima.- En el transcurs del temps, potser aprenem més a callar que a parlar, i d’aquí el blanc –blanc llindar/ on la paraula expira-, la pregunta pel blanc: què acaba dient més el poema, el silenci o la paraula? On acaba, llavors, o on comença, el missatge autèntic? Tanmateix, no podem callar –Trema la llengua- i ens debatem entre la fredor de la pèrdua i la desconeixença i la innocència de la puresa senzilles que el poeta expressa en versos contundents com els d’aquest haikú: Tan sols em val/ la cega transparència/ del no-saber. I és que, al capdavall, el que hi ha en aquest llibre és la pregunta persistent per la llum, tant la física com aquell estat que de vegades s’assembla a alguna mena d’elevació de l’esperit i que permet la inspiració indagadora, amarar-nos de tot i filtrar-ho mitjançant la poesia. És per això que persistentment es juga amb els camps semàntics de la visió –ceguesa, veure, ull, parpella; fins i tot la mà com a precursora de tots els altres sentits, com a provisora de veritat- i hi ha una clara consciència d’individualitat, que s’accentua cada vegada més en dissoldre’s en la massa o en l’alteritat –L’altre que ets tu/ no té paraula,/ escolta el vast silenci-.

El que aquest llibre mostra, el que en podem aprendre, en definitiva, és que mai no arribem al fons de les coses, mai no arribem a aprofundir en el sentit – positiu o negatiu- d’ombra i de llum. Tot té el seu revers, tot és vàlid i tot, afortunadament, ho coneixem a mitges, a fragments i pedaços –Només m’abeuro/ en la mamella pura/ que mai no veig-, tot i que, potser, aquesta és la benedicció de viure: la realitat que tenim és la que és, ni més ni menys. Incerta, sí; perillosa, també, però ben nostra. Com van remarcar aquell dia a la presentació a València tant Piera com Pont, l’objecte ideat mai no és el posseït perquè, què seria de la poesia sense desig?