La revista degana en valencià

Les persones tenim dret a fugir de la pobresa

15/07/2021

He vist les imatges de la televisió amb l’arribada a Ceuta de centenars de persones que nadant s’apropaven a les platges; també la intervenció ràpida de l’exèrcit i el frenesí de les declaracions polítiques anunciant que els immigrants acabats d’arribar seran retornats al seu país. Poc importa la tragèdia i la desgràcia que cada una d’aquestes persones siga capaç de contar i reviure sobre els llocs i persones que han deixat enrere; o la utilització política que el govern marroquí fa d’ells amb l’objectiu de pressionar el govern espanyol per atendre el líder del Front Polisario; o la negociació futura d’aquesta crisi migratòria per part dels governs i de la Unió Europea; o dels sentiments de les persones arribades a les platges en adonar-se del risc de trobar-se en un entorn en el qual no són esperats, ni admirats, ni volguts. L’arribada a un lloc nou sense rebre la tendresa de les emocions amistoses és solament el primer dels grans drames dels immigrants.

Quan jo era xicotet, l’emigració era una conversa freqüent a ma casa; un germà de l’àvia havia emigrat a l’Argentina als primers anys del segle xx i la lectura de les seues cartes ens convocava a tota la família. La mare sempre ens contava que arribà a Buenos Aires amb les coses que li cabien en una maleta i molta il·lusió…, però que quan arribà a les oficines d’immigració de Puerto Madero solament li preguntaren el seu nom i de seguida el deixaren entrar al país… Una setmana després trobà treball de dependent en una botiga de robes.

Han passat més de cent anys d’aquell viatge. Aquell era un temps en què milers d’espanyols, italians, portuguesos, irlandesos, suecs, alemanys… fugien de la pobresa. Avui, els nets, besnets i rebesnets d’aquell emigrant i de tots els milions de persones que escaparen de la segregació econòmica i social que se sofria a Europa encara senten fascinació per la persona que ho va intentar i per la gent de la terra a la qual arribaren, que segurament no els va posar les coses fàcils, però els va permetre passar i els donà una oportunitat.

Fa molt de temps que els països més rics van veure la necessitat d’alliberar el comerç de mercaderies i també de permetre el flux de capitals. Però també fa molt de temps que es va limitar la mobilitat de la gent que busca treball condemnant-la a la pobresa. Les persones que han arribat ara a Ceuta, com les que arriben a les Canàries, a Malta, a Sicília, a Grècia o a qualsevol lloc d’esperança vital no volen posar en perill les vides de forma gratuïta; tots tenen històries tràgiques per contar sobre els llocs d’origen i tots tenen esperances… Aleshores, per què no es posa en marxa una competència virtuosa entre les democràcies per defensar com un dret universal la llibertat de moure’s per escapar de la pobresa? Per què no fomentar l’obligació moral i fiscal d’ajudar aquestes persones? No podem continuar inalterables davant dels viatges dramàtics en closques de nou o nadant o botant un mur…, que la realitat ens fa veure cada dia; ni tampoc es pot utilitzar la pobresa de les persones per fer pressió política perquè aquesta, com la indiferència sobre el seu sofriment, és una altra vilesa.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top