La revista degana en valencià

Les platges, el port i la necessitat de la sostenibilitat

01/09/2021

La platja és un dels recursos ambientals clau dins la nostra societat. Tradicionalment, hi hem reconegut tres funcions essencials: 1) estableix un ecosistema amb particularitats úniques associades a la seua condició de frontera entre el mar i la terra, per tant esdevé l’hàbitat d’organismes únics i valuosos; 2) funciona com el millor sistema de defensa de les àrees immediates a la costa durant els grans temporals costaners, i 3) és un dels ambients naturals més buscats pels ciutadans a l’hora d’esplaiar-se i gaudir del descans, i per això en som milions els que passem hores i dies en les platges, fet que ha provocat que s’haja desenvolupat una indústria, com la del turisme de sol i platja, que en el cas valencià es pot considerar una de les més rellevants tant des del punt de vista social com econòmic. Per tot això, hem d’entendre que la seua sostenibilitat resulta estratègica i vital per a una societat com la valenciana.

És important prendre consciència que les platges són ambients naturals formats al llarg de segles o mil·lennis a la vora de la mar, on es donen les condicions naturals perquè existisquen. Són, per tant, formes del terreny creades per processos naturals i tenen una característica que les singularitza: la capacitat d’adaptar ràpidament la seua forma a les condiciones energètiques de les ones i dels corrents que aquestes provoquen. Molts dels canvis que detectem a les platges presenten un caràcter oscil·latori, amb fases d’estretament i d’eixamplament de la platja, encara que vistes en un termini més llarg romanen bàsicament estables. Hi ha altres canvis que poden tenir un caràcter progressiu, amb domini de les tendències acumulatives –que s’evidencien en lʼeixamplament sistemàtic de la platja– o erosives –en les quals detectem pèrdues sistemàtiques d’amplària i que, per tant, posen en risc la seua existència.

Ens podríem preguntar què fa que una platja que té o ha tingut les condicions per a desenvolupar-se comence un procés sistemàtic de pèrdua d’amplària que la puga dur a la desaparició. Evidentment, això passarà si es produeix una modificació substancial en les condicions que en permeteren la formació. Aquestes alteracions solen relacionar-se –en una escala temporal de dècades o segles– amb modificacions substancials del règim sedimentari, és a dir, amb l’arribada i amb l’eixida en un lloc específic de més o menys arena. Si bé aquestes alteracions en el règim sedimentari poden procedir de causes naturals, les majoria de les vegades són accions humanes dins del sistema litoral o en sistemes naturals directament connectats amb el litoral les responsables d’aquests canvis ràpids. Si focalitzem la nostra atenció en les platges de València, podrem reconéixer fàcilment l’exemplificació de tot açò que estem exposant: les platges al nord de la ciutat han tingut un eixamplament espectacular, mentre que les del sud han vist retrocessos fortíssims. L’explicació primera i principal és evident: el port de València ha alterat completament el règim sedimentari de les platges tant del nord com del sud. Aquest fet va ser percebut pels veïns i pels tècnics del port molt abans de disposar de coneixements suficients per a entendre què hi passava. Així, pocs anys després de l’inici de les obres del port (1792), ja alguns capitans de naus es queixaven de l’aterrament sistemàtic que pateix el port en omplir-se d’arena. Aquest problema perdurà greument durant tot el segle XIX, alhora que lentament s’anaven allargant els dics de protecció. Les successives ampliacions portaven, com a contrapart, un eixamplament de les platges del nord. La comparació de mapes successius permet reconéixer ampliacions de més d’un quilòmetre d’amplària al nord, de manera que una part de la trama urbana de l’actual ciutat era mar a finals del segle XVIII. Per contra, el problemes erosius al sud del port també eren dramàtics: en 1934, l’enginyer del port estimava que el ritme de pèrdues entre 1926 i 1933 havia estat de 10 m/any, i en 1943 un nou enginyer avaluava en 200 m l’amplària perduda entre 1934 i 1943 en alguns punts del sud. En aquells moments no hi havia encara una explicació per a aquell fenomen erosiu. Ara, però, coneixem prou bé què hi passava i què passa encara. La forma en què apleguen les ones a la costa –sobretot en els moments de màxima energia, és a dir, durant els temporals– fan que elles mateixes creen un corrent que arrossega arenes dominantment cap al sud. En trobar una barrera que frena el corrent –el dic nord–, els sediments es depositen, fan que el perfil de la platja vaja suavitzant-se i l’amplària de la platja emergida augmente. A l’altra banda de lʼobstacle –en aquest cas, al sud del dic–, les ones apleguen amb les mateixes característiques i arrosseguen arenes cap al sud, però en no aplegar-hi les que haurien de vindre del nord es produeix un dèficit que provoca que el pendent de la platja submergida augmente i que l’amplària de la platja emergida disminuïsca. Aquesta, exposada de forma simplificada, és l’essència del problema, i sens dubte explica bona part dels fenòmens que hem vist a les nostres platges.

La realitat, però, és més complexa que aquest model que hem exposat, i l’acció humana més variada. Cal entendre, per un costat, que el port ha seguit –i segueix– ampliant-se i també que, a més del port de València, hi ha moltes altres estructures artificials (ports esportius, espigons) que estan fragmentant el transport natural dels sediments. També s’han fet actuacions directament a les platges, amb ocupació de part de la seua superfície per a construir i, doncs, fixació de nous límits associats als passejos marítims i, de vegades, destruint les alineacions dunars que actuen com a reservoris d’arenes que poden retornar a les platges durant els temporals. També cal considerar que s’han anat fent múltiples actuacions tractant de frenar els processos erosius abocant grans quantitats d’arena per tractar de recuperar un perfil de platja més suau. I cal també considerar que hi ha hagut una disminució substancial en el volum de nous sediments d’origen fluvial que apleguen a la costa ja que les conques dels rius han estat regulades amb pantans i embassaments durant l’últim segle. Finalment, cada dia queda més clar que el clima està patint canvis associats a l’acció humana que afecten les platges. Estem, per tant, davant un nou paradigma en què les platges, que hem definit com estructures morfològiques naturals governades per processos naturals, cada dia estan més mediatitzades per lʼacció humana, i el cas valencià n’és un exemple de llibre.

Aquesta és la realitat que tenim i no podem defugir-la, sinó més aviat analitzar com podem gestionar-la per assegurar que aquest recurs estratègic de què hem parlat tinga assegurada la sostenibilitat. Per fer-ho, caldrà fer una diagnosi acurada del que ocorre. És obvi que l’acció fragmentadora dels dics del port de València sobre el transport natural continua existint. De fet, anem veient amb les avaluacions successives dels canvis que els efectes erosius al sud del port que a finals dels 80 del segle passat deixaven de ser evidents a l’altura dels camps d’esports del Saler (4 km al nord de la gola del Pujol), a l’any 2014 s’havia traslladat fins al sud la platja de la Malladeta (1,5 km al sud de la gola del Pujol), i actualment, sobretot després de l’impacte dels grans temporals haguts entre novembre de 2016 i l’actualitat, incloent el més gran i potent de tots els que tenim registres, el Glòria de gener de 2020, els efectes s’han deixat sentir fins a la platja del Dosser, adossada al cap de Cullera (a 28 km del port de València?!). Ara bé, també està clar que el port no és l´únic actor significatiu: és cridaner observar que les acumulacions de sediments al nord del port pràcticament cessaren als anys 2000, i recentment fins i tot veiem retrocessos. Sembla evident que la disminució en l’entrada de nous sediments d’origen fluvial al sistema litoral –no hauríem d’oblidar que pràcticament el 90 % de les arenes actuals de les platges procedeixen originàriament de les aportacions dels rius– deixa el nostre litoral en una situació de dèficit estructural. I, finalment, tampoc no podem negar que la virulència i magnitud dels temporals que ens afecten han augmentat de forma considerable. No podem estar segurs encara de si això és un efecte o no del canvi climàtic, però les dades són tossudes i evidents.

Què hi podem fer? Què caldrà fer-hi? Des del meu punt de vista, és necessari per un costat establir un sistema de monitorització continu de com evolucionen les platges que ens assegure disposar de dades contínues dels canvis a totes les platges valencianes. Això ara és molt més senzill i econòmic gràcies a la disposició dʼimatges de satèl·lit que registren el territori en lapses temporals inferiors a la setmana i a disposar de tecnologia que ens permet deduir automàticament d’eixes imatges l’amplària de cada platja cada pocs metres. Després, caldrà fer anàlisis rigoroses de les distintes alternatives que hi ha de cara a pal·liar i resoldre els problemes, amb actuacions sistemàtiques i valentes basades en la lògica de la necessària sostenibilitat de les platges. Això passa ineludiblement tant per l’aportació de nous sediments –dels jaciments arenosos trobats mar endins que presenten una granulometria adient per a les platges actuals o d’aquelles que hagen quedat retingudes als embassaments del rius (sempre assegurant la seua qualitat ambiental)– i per un correcte repartiment de les ja disponibles, portant arenes retingudes per les estructures artificials on haurien d’haver anat de forma natural. I per respectar i millorar els sistemes dunars que actuen com a reserves clau durant les fases crítiques del temporals. Tot això caldrà fer-ho, i caldrà fer-ho buscant un consens que cada dia es fa més necessari per assegurar la pervivència dʼun dels recursos més importants i essencials del nostre territori.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top