LES REFORMES PENALS QUE S’ACOSTEN

Les reformes penals que s’estan produint a Espanya –alguna amb l’aparent complaença del principal partit de l’oposició– impliquen un pas enrere històric. La relativització dels principis liberals –en el sentit més digne d’aquest terme–, l’auge del Dret Penal de l’enemic, l’exacerbació de la pitjor manera d’entendre la seguretat i el corresponent domini de la perillositat com a fonament gairebé exclusiu i sobretot il·limitat de la intervenció punitiva, són les notes característiques d’una irrefrenable tendència al retorn als moments més foscos del Dret Penal des del període anterior a la Il·lustració.

La reforma del Codi Penal maltracta tots els principis: el de legalitat introduint tipus tan oberts que permeten la seua aplicació a qualsevol conducta habitual; el de presumpció d’innocència establint supòsits d’atribució de culpabilitat o perillositat que ni tan sols admeten la prova en contrari; el de culpabilitat, directament derivat de la dignitat, convertint la perillositat en fonament bàsic de la intervenció penal quan no existeixen mètodes acceptables de pronòstic; el de proporcionalitat incrementant les penes més enllà de tot límit raonable; el de necessitat tipificant conductes que estan suficientment previngudes a través d’altres branques menys costoses de l’Ordenament; o el d’humanitat de les penes introduint una presó permanent que aprofundeix encara més en l’immens fossat que ja actualment representa la desmesurada durada de la privació de llibertat incrementada per l’aplicació retroactiva d’una interpretació jurisprudencial regressiva i que acaba de ser objecte de condemna pel Tribunal Europeu de Drets Humans, tal com era perfectament predictible excepte perals qui s’obstinaven a ocultar-ho. Si no fóra perquè la pena de mort està prohibida per la Constitució, i, per tant, no pot cabre en el text penal proposat, podria afirmar-se que aquest constitueix una resposta més desproporcionada i contrària als principis penals que el propi Codi franquista. I, probablement, no siga exagerat afirmar que ofereix menys garanties.

La pena més greu prevista per la llei, eufemisme que sembla acontentar a alguns, és la presó permanent revisable. Estem davant la introducció d’una pena de més que probable inconstitucionalitat i en tot cas absolutament rebutjable des de l’òptica de la llibertat com a valor superior de l’Ordenament jurídic i de l’Estat de Dret. És veritat que es tracta d’una presó permanent revisable, la qual cosa sembla disminuir els efectes perversos de la cadena perpètua i salvar, amb això, la inconstitucionalitat que comportaria l’abandó de la finalitat de readaptació social d’una pena privativa de llibertat. No obstant això, cal saber que l’eventual revisió només pot produir-se, en el millor dels casos, després de vint-i-cinc anys d’efectiva privació de llibertat, la qual cosa en els supòsits de terrorisme i criminalitat organitzada es converteix en trenta-cinc i que les condicions per a la concessió del règim de llibertat condicional –que seria al que es passaria si es revisa– són d’impossible compliment: en cap cas resultarà obligatòria, atés que entre ells es troba la rellevància del bé jurídic que es veuria afectat per la reiteració delictiva –i aquest sempre és la vida. La regulació és, almenys al meu parer, inconstitucional per permanent i, per tant, incompatible amb la readaptació social; ho és per les condicions dela revisió, en les quals regna la incertesa i el decisionisme sense que en cap cas hi càpia la suspensió obligatòria; ho és perquè estableix requisits que resulten d’impossible compliment després de trenta-cinc anys de vida penitenciària; ho és per fer dependre la concessió de la llibertat de sentiments i accions morals que res tenen a veure ni amb la culpabilitat ni amb la perillositat del subjecte; i ho és, per la seua clara contradicció amb el principi de legalitat que imposa el coneixement potencial de les conseqüències que es derivaran de la comissió d’un fet delictiu, en el moment de cometre’l.

La proposició de llei en matèria de terrorisme, venuda com la resposta eficaç contra l’amenaça jihadista no és una altra cosa que l’ampliació sense límits de la fins ara vigent, oblidant el detall que es pretén aplicar a persones que arriben a sacrificar la seua pròpia vida amb la immolació. Poc els afectarà l’amenaça de la privació de llibertat. En canvi, són els drets dels ciutadans els que es veuran afectats per unes normes penals que avancen la intervenció punitiva poc més que fins al pur pensament, utilitzant fórmules d’una extrema vaguetat, tals com «iniciar la preparació» o «manifestar la voluntat» de, per exemple,modificar les estructures socials, ocastigant els actes preparatoris de la preparació, així com l’accés a pàgines web que, pel seu contingut «resulten idònies per a incitar a la incorporació a una organització o grup terrorista, d’un grup que conspire per cometre algun dels delictes qualificats com a tals, o haja iniciat preparatius per a això, o a col·laborar amb qualsevol d’ells o en les seues finalitats». I d’això es castiga la preparació, proposició o conspiració.

La reforma proposada incideix més del que ja ho fa la llei actual en el càstig de l’enaltiment. La reforma de 2003, aprovada durant el govern d’Aznar, va destrossar la idea que la llibertat d’expressió només ha de limitar-se quan és utilitzada per a provocar públicament a la comissió de delictes: l’apologia només podia, fins aquell moment, rebre una resposta penalquan comportava una provocació a la comissió de delictes. A partir d’aquella reforma es castiga amb penes de presó l’elogi o justificació de fets passats o dels qui hi hagen participat i el menyspreu o humiliació cap a les víctimes del terrorisme o els seus familiars, encara que això no comporte cap perill de comissió de fets futurs. Ara es proposa incrementar les penes quan s’entenga que són idonis per a crear temor i bloquejar l’accés als portals d’Internet en què s’hagen difós. I es castiga a qui difonga un missatge idoni per a la comissió d’aquests delictes.

A tot això cal afegir l’aprovació de la Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda com «Llei Mordassa», que limita l’exercici dels drets de reunió i manifestació i preveu sancions, en l’àmbit administratiu, de fins a 600.000€ per fets que no siguen constitutius de delicte, i considera infraccions greus la pertorbació d’un ofici religiós o d’una reunió o la falta de col·laboració amb les Forces i Cossos de Seguretat.

Estem, en fi, davant una bateria de lleis penals que convergeixen en un punt: amb l’excusa d’aconseguir una pretesa seguretat limiten de manera insuportable els drets dels ciutadans que comporten la més mínima expressió de discrepància per mitjà de la manifestació. El fet que la seguretat haja de preconitzar-se precisament de tals drets no sembla ser tingut en compte. La participació dels ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social, que els poders públics tenen l’obligació constitucional de facilitar, es converteix, per contra, en objecte de persecució en nom d’un ordre públic que consisteix en tot el contrari; en nom d’un ordre públicl’ideal del qual, ateses les conviccions polítiques i religioses de qui ocupa el Ministeri de l’Interior, cal resumir com «cadascú a sa casa i Déu en la de tots». La qual cosa, per descomptat, no sembla compatible amb allò de «Jo sóc Charlie Hebdo».

Joan Carles Carbonell. Universitat de València

Article publicat al Quadern “Té límits la llibertat d’expressió”