Tens 0 productes a la teua cistella
En els anys 50 del segle passat, una vegada représ el cultiu literari i començat l’ensenyament del valencià al si de Lo Rat Penat, la societat valenciana tenia necessitat d’un diccionari destinat als valencians ja que ni els diccionaris del segle XIX, ni el Vocabulari ortogràfic del pare Fullana de 1921 complien estes funcions, ni tampoc el DGLC de Fabra de 1932, centrat i escrit especialment per a Catalunya, amb mancança de bona cosa de vocables valencians bàsics, com demostraven les llistes de paraules que calia incorporar-hi que Sanchis Guarner i Giner enviaven a l’IEC o a Joan Coromines en els anys 40 i 50. El mateix Giner instava al seu alumne Valor a fer una llista de paraules del Fabra que calia esmenar a partir del seu poble, Castalla, 1.019 paraules pràcticament totes usades per ell, incloses després pel DECat de Coromines; Salvador instava a Valor i a Giner a acabar el Vocabulari castellà-valencià, començat per ell a finals dels anys 20 i continuat per l’IEV el 1937; Nicolau Primitiu demanava un Vocabulari valencià amb correspondències castellanes a Vicent Sorribes, que l’autor de l’Eucologi feu. El mateix any es presentava a l’Ajuntament de València el DCVB d’Alcover i Moll amb una petició expressa de les autoritats que es publicaren prompte com a diccionari dels valencians.
Giner escrivia regularment a Coromines enviant-li mots, fent-li veure que la llengua literària del Diccionari Fabra no era apta per a València i explicant-li com s’havia de fer un diccionari per a valencians: «De tots els mots del Fabra convé eliminar aquelles formes de mots dialectals, locals o deturpats, d’ús absolutament estrany al valencià, que no ens aprofiten per a res i en canvi contribueixen a embolicar-nos el correcte concepte d’un mot general». El mateix Giner va intentar adaptar el Diccionari Pal·las al valencià l’any 1947, però no hi trobà editor.
En estes circumstàncies, Ferrer Pastor (1918-2000) es matriculà en els cursos de Lo Rat Penat l’any 1947, dels quals fou professor des del l’any 1949, on té de professor a Giner, el qual comprovà la capacitat de treball i entusiasme d’un home que era impressor i faller, que tenia un Diccionari de la rima a mig fer a còpia de buidar el Vocabulari del pare Fullana. I el mestre convenç l’alumne que el nou diccionari ha de refer-lo a partir del Diccionari Pal·las de 1947: Ferrer farà la faena manual i tindrà cura de l’edició, i Giner l’assessorarà en tot, farà la introducció gramatical, les notes fonètiques i les notes a les rimes i complementarà el lèxic particular valencià de l’obra. D’eixa manera començà entre els dos l’aventura del primer diccionari modern i fabrià valencià, el Diccionari de la rima de 1956, de 1.192 pàgines, començat a editar l’any 1953, que conté 42.000 mots organitzats per rimes o terminacions a partir de la vocal tònica. Diu el pròleg: «Fora de València sí que s’han publicat notabilíssims diccionaris de la nostra llengua, entre els quals sobresurten el Fabra per a la llengua literària i l’Alcover-Moll o DCVB com a diccionari totalitari. Tanmateix calia una aportació valenciana, que fos un compendi de les diverses tendències i un intent moderat cap a la recerca del punt dolç i equilibrat, que permetés de fer un diccionari pràctic i manual per a tots els valencians que escriuen i lligen la nostra llengua i a l’ensems un diccionari d’utilitat general fins i tot per als versificadors i poetes (…). Per als valencians en general, oferim un diccionari normatiu de la llengua literària per a ús pràctic de llegir i escriure la nostra llengua i resoldre totes els dificultats que a un lector valencià se li poden presentar», obra que serà la base del Diccionari general de 1985 de Ferrer Pastor.
Coneixem com es va fer esta obra gràcies al testimoni personal de Ferrer i Giner, i en especial per les cartes de Giner a Coromines i Casacuberta. Resumim ací els punts més importants de la correspondència:
Giner diu a Casacuberta, el 1952, que l’any 1949 ha trobat un xicot de la Font d’en Carròs que tenia fet un Diccionari de la rima valencià, molt ben fet però a partir del Vocabulari de Fullana, que l’ha convençut que el diccionari l’havia de refer a base dels diccionaris Fabra, Pal·las i Salvat i ho ha ordenat tot de bell nou, que ell l’ha revisada i completada amb els materials valencians encarregats per Coromines per a completar el Diccionari ortogràfic de Fabra. Que l’obra està ja enllestida i que cal finançament per a editar-lo, que necessiten subscriptors, que en necessiten de Catalunya per a poder pagar l’obra, que l’obra servix també per a poetes catalans i mallorquins per les observacions filològiques sobre les rimes i l’accentuació.
Ferrer, en conversa amb López Río, aprofundix en esta explicació. Diu que se’n tiraren 1.200 exemplars, que l’empresa on treballava, Federico Doménech, li dona un crèdit per a l’edició, que Nicolau Primitiu se’n quedà 50 exemplars, que Giner l’ajudava aclarint els seus dubtes, contrastant solucions, aportant noves idees.
Giner, en cartes a Coromines, va explicant-li com fan el diccionari i quins mots introduïxen. Per exemple, verdader, colp, calça, roig i òliba («el Diccionari de la Rima volíem acabar-lo aquest estiu i no pot ésser, ens manca temps per a tot, tant Ferrer com jo estem obligats a fer massa hores a l’oficina, deixalla del sistema actual de traure el suc al qui ha de treballar per menjar»), valencí, llacoretes («Sobre llacor fa poc vaig demanar a Valor el sentit de llacor a Castalla per a l’article llacor del Dicc Rims, i em donà aquesta definició que ell diu que és veritablement pròpia i més usada: “grau d’humitat d’una terra”, assagador).
Coromines li dona consells: «En resum, li recomano que en el seu Diccionari de rims donin com a concurrents les dues pronúncies sempre que existeixi una dualitat: si es vol, posant en primer lloc la més usual a València: afècte i afécte, esmòla i esmóla; en el cas dʼespòs val més posar la ò en primer lloc, ja que també és valenciana». El 1955 li respon Giner: «Vaig rebre la seva darrera carta i he dʼagrair-li les observacions que em fa sobre el nostre diccionari. Sàpiga que totes, absolutament totes les seves observacions, les hem tingudes molt en compte i les hem preses com a norma orientadora en tot allò a què fan referència. Si la idea de posar totes les pronunciacions realment existents no la realitzem del tot, és perquè realment no és possible en un diccionaret de la índole del nostre de marcar totes les pronunciacions locals de Catalunya i Mallorca a tots els mots. Nʼhi ha prou a citar la pronunciació més general de Barcelona en allò que toca al cat. or».
Carta de Ferrer on em diu que Giner sempre va respectar i lloar la seua tasca, que el visitava sovint en la impremta Fermar i li donava consells. Per exemple, li va suggerir posar tots els noms dels municipis del País Valencià al Diccionari general; li demanà que lʼanomenara Diccionari general valencià perquè tinguera més incidència en els valencians; li va enviar moltes fitxes amb opinions sobre molts mots com aixina, barata, coça, dependre, eixetar, sardineta (absents), besuc, busnada, copsar, cuquelló, palangana, trèmol ‘armari’ (en demana la supressió dels tres darrers); sobre l’ús de mots valencians en les definicions (no recomana estri, s.v. bolígraf: («Fabra abusa de mots rars, molt dialectals, en les definicions, inacceptables per a l’ús dels valencians»). De fet, sempre va voler destacar l’obra impagable de Ferrer: sobre el pròleg del DG diu que «Antoni Ferrando parla massa de mi, que rebaixa Ferrer Pastor dient coses com les de Pal·las i moltes coses que calia callar. La feina a fer era exaltar Ferrer Pastor i res més».
La seua col·laboració va ser cabdal perquè una gran part de la saviesa filològica i visió social de Giner arribara a nosaltres i ajudara a fer de Ferrer Pastor un homenot de les nostres lletres. Gràcies als dos, nous lexemes valencians es convertiren en accepcions o mots literaris, com bac, blaüra, boçar, clim, empomar, enforfoguit, esvarar, foia, hedra, rebolicar, recialla, regomello, solsida, alçar, apegar, sitiet, triar, llibrell, llogaret, pantaix, regallar, rogle, a estall, aüsades, i aproximà la llengua literària a la del carrer.
Bibliografia
Diversos autors (2010): Josep Giner, precursor de la Romanística valenciana. València: Denes.
Diversos autors (2002): Francesc Ferrer Pastor: les paraules d’un poble. València: Universitat de València.
Casanova, Emili (2018): «L’empremta de Josep Giner en l’obra de Joan Coromines», en eHumanista/IVITRA 14, p. 297-369.
