Tens 0 productes a la teua cistella
Moment del rodatge de ‘La bola negra’, d’Ambrossi i Calvo.
Carla Oset/Atresmedia
María Isabel Calle Romero, Universitat Rovira i Virgili
Federico García Lorca continua generant noves lectures gairebé noranta anys després del seu assassinat. Així ho demostren les imatges inèdites difoses per RTVE; la publicació de l’epistolari No te olvides de escribir. La familia García Lorca en sus cartas, editat per Víctor Fernández, i la pel·lícula premiada a Cannes La bola negra, de Javier Calvo i Javier Ambrossi, que aquesta setmana ha segut elegida per la Acadèmica del Cine espanyola per a competir als Oscars 2027 en la categoria de millor pel·lícula internacional.
L’explicació no rau únicament en l’extraordinària qualitat de la seva obra. Lorca pertany al cànon, sí, però també a l’imaginari col·lectiu. La seva figura ha experimentat un procés constant de resemantització: cada època ha seleccionat un Lorca diferent i l’ha incorporat a la seva pròpia idiosincràsia.
El primer Lorca: construcció d’una llegenda
El mite no va néixer el 1936. Quan va ser assassinat, Lorca ja era una celebritat. L’èxit del Romancero gitano, les seves obres teatrals, La Barraca i la seva extraordinària capacitat com a comunicador havien creat al voltant de l’escriptor una poderosa imatge pública. El poeta va contribuir a la seva “mitologització biogràfica”. El seu caràcter, els seus recitals, les seves interpretacions al piano i els testimonis d’amics com Cernuda, Buñuel, Dalí o Alberti van contribuir a projectar la imatge d’un artista magnètic.
Però Lorca també va participar conscientment en aquesta autofiguració, creant la seva pròpia “aura o màscara llegendària”. Aviat s’hi van superposar altres imatges: el Lorca del folklore i el duende, la “icona andalusa”, el poeta identificat amb una determinada idea d’Espanya i, gràcies als seus viatges i vincles americans, una figura de dimensió panhispànica. La seva faceta musical resulta especialment reveladora: havia estudiat piano i va recopilar i harmonitzar cançons tradicionals que el 1931 va gravar amb La Argentinita. Aquesta dimensió musical tindria després una importància inesperada en la pervivència de la seva figura.
El segon Lorca: de l’assassinat al símbol
El seu afusellament l’agost de 1936 va convertir la fama en llegenda. Lorca va passar a encarnar l’intel·lectual víctima de la Guerra Civil i, fora d’Espanya, exiliats, hispanistes i companyies teatrals van mantenir viva la seva obra. El seu teatre va recórrer escenaris hispanoamericans, francesos i britànics mentre dins del país romania mut.
A la dècada de 1960 aquest silenci va començar a esquerdar-se: van tornar als escenaris espanyols Yerma i La zapatera prodigiosa; el 1962, Bodas de sangre, i, el 1964, La casa de Bernarda Alba. Era el començament d’una recuperació que també semblava un intent de convertir Lorca en element cohesionador de les “dues Espanyes”. La música va participar en aquest procés. El 1964, Los Pekenikes van portar al llenguatge del pop Los cuatro muleros, una cançó tradicional que Lorca havia recollit i harmonitzat dècades abans.
I va arribar el 1966. El 6 de novembre, el diari ABC va publicar un número que va retre homenatge a Lorca i on van participar, entre d’altres, José María Pemán, Edgar Neville, José Luis Cano, Gregorio Prieto, Guillermo Díaz-Plaja i un jove Ian Gibson.
Dins del país començava una recuperació particular. Edgar Neville va definir l’obra lorquiana —no pas la figura— com un “bé nacional”, situant-la per damunt de partits i dissensions. Un intent d’incorporar Lorca al patrimoni literari espanyol mitjançant un discurs conciliador, cosa que estudis posteriors han interpretat com una despolitització de la seva mort. Els anys seixanta mostren el començament de la seva recuperació pública i de la seva integració en el cànon literari dins de l’Espanya franquista.
El tercer Lorca: la consagració d’un mite
La democràcia va permetre completar aquesta recuperació. Després de la mort de Franco, el mite va adquirir una dimensió obertament reivindicativa. El 5 de juny de 1976, entre 6 000 i 10 000 persones es van reunir a Fuente Vaqueros en el primer gran homenatge popular a Lorca, conegut com El cinco a las cinco. Organitzat per la Comissió dels 33 —amb la presència d’una sola dona, l’escriptora i investigadora Antonina Rodrigo—, l’acte va ser autoritzat amb fortes restriccions i limitat inicialment a trenta minuts. Reivindicar Lorca significava aleshores alguna cosa més que recuperar un escriptor: la seva figura es va convertir en emblema de les llibertats democràtiques i de la memòria d’aquells que havien estat silenciats per la dictadura.
El gran moment va arribar el 1986, cinquanta anys després del seu assassinat. El cinquantè aniversari va produir exposicions, congressos, publicacions, recitals i espectacles dins i fora d’Espanya i, el 29 de juliol, obre al públic, per primera vegada, la Casa Natal de Federico García Lorca a Fuente Vaqueros.
El teatre va tornar a ser decisiu. Núria Espert va recuperar a Madrid la Yerma que Víctor García havia dirigit quinze anys abans; Lluís Pasqual va estrenar Los caminos de Federico al María Guerrero; i 5 Lorcas 5 va reunir muntatges de cinc directors. A Londres, Glenda Jackson va interpretar Bernarda Alba sota la direcció d’Espert. I El público, l’obra més rupturista de Lorca, es va estrenar amb un ple absolut al Piccolo Teatro de Milà abans d’arribar triomfalment a Madrid. El 1986 suposa el ple reconeixement de Lorca com a clàssic i la consolidació definitiva del mite.
De poeta espanyol a icona universal
La internacionalització va afegir noves capes. Bodas de sangre, Yerma o La casa de Bernarda Alba formen part del repertori teatral mundial, mentre Poeta a Nova York continua traduint-se i reinterpretant-se.
També la música va amplificar aquesta universalitat. Lorca és present en artistes tan diferents com Camarón o el punk britànic: The Clash va evocar el poeta assassinat a Spanish Bombs, i Leonard Cohen va convertir Pequeño vals vienés en Take This Waltz (1988). Més endavant, projectes com De Granada a la Luna van reunir músics com Enrique Morente, Santiago Auserón, Maria del Mar Bonet o Amancio Prada en noves recreacions de l’univers lorquià.
A això s’hi han afegit les lectures queer, especialment rellevants en l’àmbit anglosaxó, que han recuperat el desig i l’homosexualitat com a dimensions substancials per a comprendre tant determinats textos com la mateixa construcció cultural de la figura de Lorca.
Però tota mitificació genera també el seu revers. Al costat de la reivindicació van aparèixer veus dissidents que separen l’home del símbol. Investigacions sobre el seu assassinat i llibres com El caso Lorca, de Manuel Ayllón, mostren les tensions que produeix una biografia convertida en relat col·lectiu.
Ayllón qüestiona alguns relats establerts i sosté que les restes del poeta podrien haver estat exhumades i traslladades fins a Láchar. La seva proposta, basada en arxius i testimonis, però formulada en un llibre que combina novel·la, reportatge i assaig, ha resultat controvertida: el mateix autor adverteix que “no és un assaig històric”, sinó “el desenvolupament d’una conjectura”.
Segle XXI: la veu que no s’apaga
Tot i que no conservem cap enregistrament de la veu de Federico García Lorca, poques veus continuen cridant més que la seva.
Els nous documents de l’arxiu, l’epistolari familiar, les imatges recuperades per Manuel Menchón o una pel·lícula com La bola negra no substitueixen el Lorca anterior: hi afegeixen noves capes. Ens permeten passar del màrtir a l’home, de la icona a l’escriptor i del personatge públic a la seva intimitat i el seu desig.
Els clàssics ingressen al cànon; només alguns es converteixen, a més, en símbols la interpretació dels quals roman oberta. Lorca pertany a aquesta categoria excepcional.
Vol participar a The Conversation amb un article com aquest? Envieu-nos les vostres propostes d’article divulgatiu i col·laboreu amb la vostra expertesa per fer avançar el coneixement de la societat i apropar la ciència a tothom.
María Isabel Calle Romero, Profesora de Literatura Española e Hispanoamericana, Universitat Rovira i Virgili
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.
