Les santantonades

Les festes dedicades a sant Antoni Abat que se celebren arreu dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó presenten una gran varietat de formes, així com una profusa llista de concrecions i seqüències festives, segons les poblacions o les comunitats que les solemnitzen: des de les veïnals festes de carrer o els modestos aplecs ermitans fins a les multitudinàries festes majors.

Hom pot destacar exponents tan emblemàtics com ara la festa del Rei Pàixaro de Biar (comarca natural de la Vall de Biar); la monumental foguera de Canals (la Costera); la ruta dels porrats (la Safor); la matxà i el tropell de Vilanova d’Alcolea, les rossegades d’Albocàsser i les primaverals festes antonianes de Culla (l’Alt Maestrat); la crema del dimoni i la declamació de lloes a Benicarló i el correfoc i la foguera a la platja de Vinaròs (el Baix Maestrat); les representacions teatralitzades de la pugna entre sant Antoni i els dimonis a Forcall, Morella o Todolella (els Ports); los sanantones y la encamisada d’Estercuel (Andorra-Sierra de Arcos); la mochiganga de Mas de les Mates (comarca natural del Matarranya); els diablets de la Portellada i la Freixneda (Matarranya); el ball de mantons d’Alcanar (Montsià); les corregudes de cavalls d’Ascó (Ribera d’Ebre) i de Puig-reig (Berguedà); l’encamisada de Falset (Priorat); els foguerons de Sa Pobla a la vila de Gràcia (Barcelona); les festes dels tonis i dels tres tombs d’arreu de Catalunya; les multitudinàries escudelles de sant Antoni a les parròquies d’Andorra; els foguerons i els balls de dimonis de les poblacions mallorquines d’Artà, Manacor, Muro, Pollença o Sa Pobla o els foguerassos de l’Alguer i d’altres contrades de Sardenya.

Sant Antoni Abat, model del perfecte anacoreta, és un dels sants que més devoció ha despertat en els habitants dels pobles i viles dels territoris de parla catalana des de l’edat mitjana ençà. Les diverses formes de celebrar la seua festa tenen com a eixos vertebradors el foc purificador, la figura del sant —sovint contraposada a la del dimoni— i els animals, especialment els de peu redó, dels quals és el protector. És per això que aquest eremita també es coneix sota el nom de sant Antoni del porquet, del gorrinet, del baconet, dels ases o dels rucs. La seua onomàstica tanca les celebracions de la setmana més freda de l’any segons la tradició, la dels sants barbuts: el 15 de gener sant Pau, ermità, i sant Mauro, abat, i el 17 de gener sant Antoni, abat.

El culte a sant Antoni s’inicia a Egipte poc després de la seua mort, gràcies a la redacció de la Vita Antonii per part del seu amic sant Atanasi, bisbe d’Alexandria durant el segle iv. L’èxit d’aquesta i altres obres hagiogràfiques sobre el sant durant el bell mig de l’edat mitjana, el trasllat de les seues relíquies a Viennes en el segle xi i la fundació de l’orde dels Hospitalers de Sant Antoni el 1095 potencien el seu culte a Europa i, especialment, a l’àrea Mediterrània.

A partir del segle xiii i sobretot del xiv comencen a constituir-se oficialment les primeres confraries, unes associacions laiques que adopten un patronatge religiós. Els confrares, que en general han de compartir el mateix ofici o professió, contribueixen econòmicament al manteniment de la germandat a canvi d’algunes contraprestacions i una certa cobertura social, sobretot en cas d’infortuni. Les confraries de llauradors i de la gent del camp són de les primeres congregacions que es funden, sovint amb sant Antoni Abat com a patró. Des de llavors, la devoció pel sant i la festa que l’honora van parelles. Els membres d’aquestes confraries, organitzats jeràrquicament, seran els grans protagonistes de la teatralitat processional durant la llarga edat mitjana.

Durant els segles xvii i xviii creix encara més la vinculació del sant amb el món agrícola. En èpoques recents, amb la crisi rural producte de la industrialització galopant, la festa s’adequa i s’adapta als nous usos socials mitjançant processos de mutació de significats i de continguts. Per exemple, la benedicció de les cavalleries es canvia per la dels tractors mecànics i els animals de companyia. Paradoxalment, durant els darrers anys del segle xx i els primers del xxi, les festes associades amb la figura del sant agrari experimenten una renovació important a tota la zona valenciana en general i al nord de Castelló en particular. Una mena de neoruralisme i un desig de retrobar identitats amb les festes més tradicionals en són, com apunten diversos investigadors, la causa.

Les santantonades se celebren a diversos indrets del nord del País Valencià (els Ports i el Maestrat), la Franja de Ponent (Matarranya) i el sud de Catalunya (Terres de l’Ebre i Terra Alta), però la comarca dels Ports de Morella és, probablement, la zona on aquesta festa té una major presència i rellevància. Malgrat el progressiu despoblament sofert durant el segle xx, l’arrelament a les tradicions de les seues gents i l’adaptació als nous contextos socials i festius han permés que, actualment, tots els municipis de la comarca dels Ports de Morella celebren d’una manera o una altra la santantonà.

Totes aquestes festes presenten unes característiques més o menys similars. Aquesta unitat formal es caracteritza per la conservació d’una sèrie d’elements rituals bastant arcaics, el contingut teatral i parateatral dels quals és notable. En els darrers anys, hom ha observat un renovat interés per aquest tipus de manifestacions. Tant és així que el 2011 la festa de Sant Antoni de Forcall fou declarada Bé d’Interés Cultural Immaterial per la Generalitat Valenciana. A més, poblacions de comarques veïnes com ara Benicarló, Càlig, Vinaròs (el Baix Maestrat), Ares, Catí o Vilafranca (l’Alt Maestrat) també són reconegudes per les festes dedicades a sant Antoni que celebren. Tant en aquestes comarques com a la zona del Matarranya i les Terres de l’Ebre s’observa una tendència a recuperar i reintroduir tradicions festives antonianes que s’havien perdut feia molt de temps.

Per a poder descriure una santantonà completa s’hauria d’extrapolar el conjunt de totes les festes celebrades arreu de les comarques esmentades. No obstant això, la seqüència ritual de la santantonà de Forcall és un dels exemples més característics que hom pot trobar.

Tot comença amb els actes preparatoris. Primer que res, es nomenen els majorals o clavaris perquè puguen organitzar la festa. Després, cal aprovisionar-se dels elements necessaris per dur-la a terme. Es fan acaptes, rifes i subhastes per a recollir viandes i diners amb els quals sufragar la festa, es realitza la matança del porc i s’elaboren les pastes típiques d’hivern (coquetes, farinoses, figues albardades, panolis, pastissets, etc.). Finalment, s’arreplega la fusta de la muntanya i es transporta a la plaça central de la població amb l’objectiu d’elaborar una gran foguera.

Arribat el dia de la vespra de la festa, després dels pregons i dels anuncis previs consistents en cercaviles i esquellotades, es planta el monumental maio i es construeix la foguera durant bona part del matí i el migdia. La foguera també s’anomena barraca. S’estructura amb forma cònica gràcies al maio (arbre central) i a les costelles (troncs prims i llargs) i es farceix de malea (branques amb abundant fulla) per facilitar-ne la crema. Al vespre, s’organitza la santantonada i es realitzen les passades (matxades o tropells) de cavalleries i carruatges (actualment també animals de companyia) per la població, el sacerdot beneeix els animals i es reparteixen les pastes tradicionals. La importància de la música de la dolçaina i del tabal que acompanya aquests actes és fonamental. Posteriorment, se solen escenificar les representacions teatrals hagiogràfiques del sant, l’ajustà, la publicata, les relacions i les lloes. La galeria de personatges, alguns dels quals ja han participat en les passejades anteriors, és variable segons el lloc. A Forcall, l’ermità sant Pau acompanya sant Antoni. Els sants són temptats contínuament per la Filoseta (també anomenada la Vella, la Filandrona o la Temptadoreta, un home transvestit que du un fus en una mà i una filosa en l’altra); assetjats per una cort de dimonis i dimoniets comandats pel Despullat (dimoni principal amb esquellots a la cintura), i reforçats pels botargues (dimonis encaputxats, vestits amb llenços blancs o grocs que tenen dibuixats rèptils verds, negres, grisos o vermells). Els personatges de la representació s’agrupen, per tant, en dues faccions clarament delimitades. La primera la formen els sants ermitans, Pau i Antoni, que personifiquen la virtuositat i la idea del Bé. Els dimonis i els botargues, amb el Despullat com a cap i la Filoseta com a diablessa temptadora, encarnen els vicis, la depravació, la luxúria i la maldat. Els dimonis representen el caos, la confusió i el desconcert mitjançant els balls esbojarrats; les corredisses; les empentes; les enfilades a finestres i balcons per entrar a les cases; la comicitat; la persecució i l’escomesa dirigida sobretot a les fadrines de la població; la provocació del públic, etc. Els sants i el Despullat van units per una corda que s’encarreguen de controlar uns altres personatges anomenats, precisament, els de la corda. Els cremallers, abillats amb llargues capes negres i un capell d’ales amples, porten teies enceses que il·luminen els carrers per on passa el seguici. Els teeros els ajuden a mantenir el foc viu. Després del recorregut, la comitiva arriba a la plaça, on els cremallers encenen la foguera. La crema de la pira representa la lluita final entre les dues faccions. Els dimonis ballen al voltant del foc, mentre el Despullat i la Filosa intenten introduir els sants a la barraca en flames, símbol de la casa de l’eremita, però també del foc etern. Aquests, que finalment resulten victoriosos, sotmeten els mals esperits i escapen de l’infern. Els dimonis, vençuts, acaben llançant-se a terra i simulen, panxa enlaire, una agonia terrible que clou la representació. Llavors, el públic comença a desfilar per l’interior de la foguera en flames a través d’un túnel habilitat expressament fins que la seguretat del passadís ho permet. La nit, en la major part dels casos, acaba amb tertúlies al voltant de la foguera i balls populars.

El dia de la festa comença amb la despertà, una diana amenitzada amb música pels dolçainers i els tabaleters, mentre es preparen els actes religiosos per als fidels. La missa en honor al sant i la posterior processó precedeixen una nova cercavila de les grupes (cavalleria). A mitjan vesprada, s’escenifiquen dos jocs parateatrals d’arrels antiquíssimes: la llaurà i la sembrà. Es tracta de dues representacions jocoses de les feines del camp, però escenificades en terreny urbà, a la plaça on la nit anterior va cremar la foguera. En la primera facècia, un parell de burrets porten una arada amb una rella de fusta, tot simbolitzant l’efecte de llaurar i solcar la terra. Després, un o dos llauradors llancen caramels i confits a l’aire perquè els arrepleguen les criatures, que van disfressades i corren amunt i avall per agafar les llepolies de terra. En aquesta recreació els agricultors fan veure que sembren llavors. Finalment, el dia acaba amb la realització de balls tradicionals, com ara el ball rodat, i d’altres més moderns amb orquestra.

Després de la festa, s’ofereixen misses per als difunts, se celebra una vuitada, es realitzen curses, jocs i concursos com el bandejament del gall (una prova on els infants intenten agafar el cap d’un gall penjat d’una corda) i, finalment, es fa el sopar de germanor que tanca la festa i els comptes de tot plegat.

Comptat i debatut, la santantonada és una de les festes d’hivern més singulars del territori valencià. Una festa que, més enllà dels rituals ancestrals que atresora i la religiositat popular que encara la sustenta, reforça la identitat col·lectiva d’uns pobles arrelats al seu territori i el patrimoni cultural propi, uns pobles connectats amb una forma de viure que manté una certa relació amb la naturalesa que els envolta, uns pobles que mitjançant la continuïtat, la recuperació o fins i tot la reintroducció de la tradició, s’esforcen per continuar vius.

Bibliografia

Ariño, Antoni (1988) Festes, rituals i creences. València: Alfons el Magnànim, cap. VII.

Ariño, Antoni; Gómez, Sergi (2012) La festa mare. Les festes en una era postcristiana. València: Museu Valencià d’Etnologia & Diputació de València, cap. 7.

Bouché Peris, Henri (2012) La Santantonà i el foc a Forcall. Castelló: Diputació de Castelló.

Monferrer, Àlvar (1993) Sant Antoni, Sant valencià. València: Consell Valencià de Cultura.

Sanchis Francés, Raül (2015) «Santantonades dels Ports de Morella», a Enciclopèdia d’Arts Escèniques Catalanes (EAEC). Barcelona: Institut del Teatre. En línia: <https://www.institutdelteatre.cat/publicacions/enciclopedia-arts-esceniques/id1850/santantonades-dels-ports-de-morella.htm?cerca_5=Santantonades>.

Sanchis Francés, Raül (2022) Teatralitat, joglaria i danses festives a la ciutat de Tortosa (i la seua àrea d’influència històrica). Tortosa: Fundació Privada Duran i Martí, cap. 5.3 i 5.4.