Les tres morts de Guillem

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: L’assassinat de Guillem

Autor: Rafael Xambó

Editorial: Rebel

Any: 2026

Quan m’assabentí que Rafa Xambó publicava un llibre sobre l’assassinat de Guillem Agulló aní de seguida a buscar-lo per a llegir-lo. Tenia interés a saber com tractaria el cas. El 2020 vaig llegir el Guillem de Núria Cadenes, a mig camí entre el document i la novel·la que no em deixà indiferent, així que em preguntava que m’aportaria Xambó amb aquest nou llibre.

Quan Guillem Agulló fou assassinat a Montanejos, un 11 d’abril de 1993, jo vivia fora del País Valencià, per la qual cosa el fet em passà bastant desapercebut. De fet, no recorde ni haver-me assabentat per la premsa. Una de les primeres converses sobre aquest afer la tinguí al Casal Jaume I d’Alacant amb el meu amic Sixte. En aquella època no anava al Casal per militància, sinó per a acompanyar un parell d’amics que sí que el freqüentaven, però el ben cert era que em trobava còmode en aquell espai. Jo tenia 21 anys, l’edat de Cuevas quan matà Guillem. A la qüestió de l’edat en tornaré més tard.

Després de llegir el llibre de Xambó, he de reconéixer que he recordat coses i he conegut coses noves al voltant del cas del Guillem, i això que no em considere una persona ignorant de la història del País Valencià de les últimes dècades. Sabia que la ultradreta i el blaverisme, inseparables l’un de l’altra, piconaren els valencianistes, especialment a l’àrea metropolitana de València, però no només. La mal anomenada Batalla de València no acabà amb la imposició del nom del País, la bandera o l’himne. Seguint el llibre de Xambó, veiem com mes a mes, setmana a setmana fins i tot, la ultradreta representada per grups com Acción Radical, el grup al qual pertanyia Pedro Cuevas, o el Grup d’Acció Valencianista de Sentandreu, imposaven la seua violència amb contramanifestacions, rebentant actes, amenaçant, insultant, apallissant, cometent atemptats i matant. Fins a l’any 1982 hi hagué un miler d’atemptats al País Valencià: 162 atemptats es consideraren greus, 68 d’ells amb explosius. Tres quartes parts foren comesos per la ultradreta, i no pararen ací.

Potser, la sacralitzada Transició era, en aquell moment, el màxim a què es podia aspirar a pactar tenint en compte que el Règim encara havia afusellat cinc persones poc abans de morir Franco i que els militars i altres estaments de l’Estat no estaven disposats a molt més. Però la Transició no fou incruenta, tot el contrari. A Alacant ho sabem bé, malauradament. Comptem amb el primer mort de la Transició per la policia en una manifestació, Teófilo del Valle, a Elda. “Per cridar vull l’Estatut”, a Miquel Grau l’assassinà un membre de Fuerza Nueva a Alacant. La llibreria de referència del valencianisme i del progressisme alacantí, Set i Mig, patí un bon grapat d’amenaces i d’atemptats amb còctels molotov. Aquesta violència es repetia al llarg del nostre País, i era especialment punyent, com he dit, a València i la seua àrea d’influència. Així les coses, la mort de Guillem no es pot considerar un fet aïllat, i això es constata en l’enumeració d’atacs i agressions patides pels valencianistes i altres sectors de l’esquerra valenciana que fa Xambó.

Per cert, fa uns dies del Valle i Miquel Grau han estat reconeguts oficialment per l’Estat com a víctimes del tardofranquisme, però no és el cas de Guillem, malgrat que COVITE (Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme) l’ha inclòs, també fa pocs dies, com a Víctima del Terrorisme.

La investigació de Xambó quant a la violència ultra és encomiable. Si bé és cert que existeixen altres estudis, com per exemple els de Borja Ribera o els de Mariano Sánchez Soler, la seua inclusió en el llibre és totalment necessària per a apreciar que l’assassinat de Guillem no fou un cas aïllat. Ara, això que suposa una novetat és l’estudi que en fa del tractament que els mitjans de comunicació valencians feren del cas: més de 450 articles de Las Provincias, del Levante EMV, El País i Diario 16, i més de 40 vídeos de TVE i de Canal 9.

“Cap mort deixa indiferent, però la brutalitat de l’assassinat de Guillem, la manera tan injusta com ho varen tractar tot, la criminalització de la víctima, va generar un dolor continuat durant anys.” (Xambó). Las Provincias dugué a terme una campanya per a presentar a Guillem com a culpable, com a violent per ser antiracista i antifeixista, a més a més d’independentista, mentre llevava el focus de la ideologia nazi dels autors (dels quals només un fou condemnat) que es defensaven, deien, de les “mirades desafiants” i que els molestà la simbologia antinazi que Guillem duia. Arguments que arrossegarien a la resta de mitjans, potser menys en el cas del Levante i de El País, que mantingueren una línia editorial més antifeixista.

Finalment, també estudia la sentència del cas emesa per l’Audiència Provincial de Castelló que condemnava per homicidi a Pedro Cuevas i absolia la resta de participants en els fets. Tot això després d’un judici on es qüestionà la credibilitat dels testimonis dels amics de Guillem; s’acceptaren interpretacions dels forenses quan afavorien l’autor, però no a l’inrevés; apareixien testimonis protegits, i on, contra el criteri del fiscal i de les acusacions, no es volgué tindre en compte la vinculació dels autors, especialment de Pedro Cuevas, amb el grup neonazi Acción Radical.

A Guillem el mataren tres voltes: una a Montanejos, de la mà de Cuevas i els seus amics. Després socialment, de la mà de Consuelo Reyna i Las Provincias. Finalment a l’Audiència de Castelló amb una sentència injusta.

Els pares de Guillem, Carme i Guillem, mantingueren, i mantenen viva la flama del record del seu fill. Durant molts anys anaren amunt i avall del País Valencià i més enllà per a explicar el que havia passat. Se sentiren abandonats per les institucions, els partits, fins i tot pel seu partit, Unitat del Poble Valencià. Tingueren suports personals, evidentment, però se sentiren abandonats pels seus. I arribà el miracle. El 2011 Obrint Pas, al concert de Benimaclet, cantava ‘No tingues por’ i milers de persones, joves que no havien conegut el cas de primera mà, cantaven amb ells. Va tornar l’esperança. I aquesta esperança es confirmava amb l’estrena de la pel·lícula ‘La mort de Guillem’ el 2020. Per fi la gent començà a entendre que el que havia passat no era culpa de Guillem, sinó que fou assassinat per uns ultradretans.

Permeteu-me tornar a la qüestió de l’edat. És el que més m’ha deixat tocat de tota aquesta història. Sabia que tots eren molt joves, però en llegir el llibre, he copsat dues casualitats que m’han causat un cert desassossec que fins ara no havia experimentat amb aquest crim. L’autor de l’assassinat tenia 21 anys en el moment dels fets, els mateixos que jo en tenia. Mon fill gran en té ara 22. La víctima tenia 18 anys, els mateixos que té ara el més menut dels meus fills, que per casualitat comparteix nom, Guillem. Eren tan joves. Veig els meus fills i els seus amics i em costa de creure que es puga morir, que es puga matar, tan jove pel simple fet de pensar diferent.