Les veus d’alarma

Encara que semble estrany, fins a la darreria del segle XX no es va escampar entre els lingüistes la inquietud per l’elevadíssim nombre de llengües que s’encaminaven cap a la desaparició. Naturalment, des de molt abans abundaven els estudis sobre les «llengües moribundes» i els processos d’extinció, però els treballs dels especialistes solien quedar doctament circumscrits a una sola llengua o, fins i tot, a una exigua parcel·la dialectal.

L’absència d’un diagnòstic global era, fins a un cert punt, comprensible. D’entrada, hi havia el problema de calcular amb un cert rigor empíric quantes llengües hi ha al món. Però resulta molt curiós que, en ple segle XX, fos precisament una organització cristiana de Texas, que s’havia especialitzat en oferir assessorament lingüístic als missioners, la que organitzés la recollida de dades científiques sobre la qüestió. En realitat, el problema, tal com se’l plantejaven ells, era un problema pràctic que hauria de ser formulat així: de totes les llengües que són parlades arreu del món, en quines caldria emprendre encara la traducció de la Bíblia?

El 1969, la publicació que editaven, titulada Ethnologue: Languages of the World, oferia una llista de 4.493 idiomes. El 1988, en l’onzena edició, la xifra s’havia elevat a 6.253 llengües. Començaren a proporcionar dades sobre la difusió geogràfica, el nombre de parlants, les varietats dialectals, la filiació lingüística i, naturalment, sobre la disponibilitat d’edicions de la Bíblia en cada llengua i dialecte descrits. Les dades semblaven tan fiables que ni tan sols el tuf evangelitzador que desprenia Ethnologue impedí que es convertís en una publicació lingüística acreditada.

Ara bé: des dels primeres recomptes es pogué comprovar que la major part de les llengües catalogades eren parlades a Àfrica, Àsia i el Pacífic, i no tenien ni un nombre elevat de parlants ni cap mena d’estatus oficial que les salvaguardés. Hi havia Estats on la diversitat lingüística era extraordinària. I, també, previsiblement fràgil: Papua Nova Guinea, amb més de vuit-centes llengües; Indonèsia, amb més de sis-centes; Nigèria, 410; Camerun, 270… Índia, Mèxic, Austràlia i Brasil tenien més 200 llengües. Els processos de substitució lingüística en què una llengua desplaça una altra s’han donat en totes les èpoques, però en les condicions que s’anaven creant cap al darrer terç del segle XX es podia sospitar una acceleració. De fet, no hi havia ja cap part del món on no fos possible trobar desenes de casos de llengües amenaçades o en perill imminent d’extinció.

Així, quan l’agost del 1992 tingué lloc a la ciutat de Quebec el XV Congrés Internacional de Lingüística, a ningú el sorprengué que, a la fi, el tema central fos el de les llengües amenaçades. Els anys anteriors, el comitè que preparava el congrés havia encomanat l’elaboració d’una sèrie d’informes sobre la situació que travessaven les llengües minoritàries a diverses àrees del món (excepte a Europa). S’edità un volum per repartir-lo entre els congressistes, que es titulà Endangered Languages. La Societat Americana de Lingüística publicà també un dossier en la revista Language sobre les llengües que corrien el perill de ser substituïdes. En un dels articles, titulat «The World’s Languages in Crisis», Michael Kraus calculava que hi havia només unes sis-centes llengües al món relativament exemptes de perill d’extinció. Kraus considerava que aquestes llengües eren les que tenien més de 100.000 parlants o algun tipus de reconeixement oficial. La resta –és a dir, el 90% de les llengües– no seria sorprenent que desapareguessin al llarg del segle XXI.

Els càlculs no podien ser optimistes, perquè moltes de les llengües conegudes tenien escassos parlants i es mantenien en una posició social molt fràgil. Alguns lingüistes anunciaren que el procés seria ineluctable. Per exemple, Robert Dixon, que s’havia especialitzat en l’estudi de les llengües australianes, digué que la reducció de la diversitat lingüística al món no es podia aturar ni capgirar i que, per tant, l’obligació dels lingüistes era aconseguir informació sobre tantes llengües com fos possible abans que desapareguessin, que era si fa no fa el que havia fet ell des de feia tres dècades.

En aquest punt, hi havia un ampli acord: calia preparar diccionaris i gramàtiques i fer enregistraments sonors de les llengües encara poc conegudes que declinaven ràpidament. Fins i tot, la Societat Americana de  Lingüistes recomanà que es donés prioritat a l’estudi dels idiomes amenaçats per una extinció imminent i, en especial, a aquells que representaven una major singularitat. La Unesco s’interessà perquè s’elaborés i es mantingués actualitzat un registre de les llengües més amenaçades: el Llibre Roig de les Llengues en Perill.

Hi hagué lingüistes que, tot i estar d’acord amb l’acceleració de l’esforç acadèmic per recollir informació sobre les llengües que s’extingien, volien evitar que s’influís sobre els darrers parlants, en el sentit d’encoratjar-los a conservar les llengües que parlaven. Curiosament, com a lingüistes apreciaven que en el passat hi hagués hagut diversitat idiomàtica, però creien que la lingüística no havia de fer res per evitar que en el futur es reduís dràsticament aquesta diversitat. Aquest va ser el punt de vista de Ladefoged, que posava l’accent en el dret individual dels parlants de les llengües minoritàries a canviar de llengua, si consideraven que el canvi els resultaria avantatjós. Òbviament, Ladefoged va fer un esforç considerable per oblidar que aquestes decisions, en la major part dels casos, no són lliures i espontànies, sinó el resultat d’una llarga història de persecucions violentes i fortes coercions socials.

En conjunt, però, entre els lingüistes que s’han preocupat per les llengües en perill d’extinció ha predominat la tendència a defensar els drets lingüístics dels parlants de les llengües amenaçades o, si més no, a mirar les seves causes polítiques amb simpatia. Un cas a part és Claude Hagège, que sembla aprovar la conservació de totes les llengües excepte la d’aquelles que es troben amenaçades pel francés. Segons ell, qualsevol reacció en defensa d’una minoria lingüística a França o el foment de l’ús d’alguna llengua originària a l’antic territori colonial francés són operacions de resultat nefast, perquè «pot ser utilitzat pels promotors de la supremacia de l’anglés».