Les veus de l’Horta

«Un meritós documental en blanc i negre sobre un món, el de l’Horta, que lluita per evitar la seua desaparició»

«El llaurador de l’Horta valenciana se sent empresonat en la seua riquesa. La intensificació, fins al màxim, del cultiu fa que l’hortolà visca aferrat a la natura, la qual ell tracta amb tanta de sol·licitud i complaença que més que un llaurador sembla un jardiner, i és cosa ben sabuda que els jardiners només viuen a pler dins llur jardí». Aquestes paraules de l’admirat mestre Sanchis Guarner són algunes de les raons que dignifiquen l’energia vital, el sentiment de defensa del territori i la consciència de pertànyer a un espai privilegiat, que des de fa segles fan sostenible els habitants de la comarca de l’Horta.

Arguments que, malgrat l’actual desfeta i degradació d’aquest paisatge, es mostren encara ben paleses en el recent documental Savis de l’horta (2018) de David Segarra (València, 1976). David és un periodista i documentalista valencià autor d’una sòlida i coherent obra vinculada a la investigació sobre pobles en resistència i civilitzacions de la terra. Implicat en nombroses activitats i accions pel que fa al compromís social i cultural, va participar en la fundació del periòdic independent en valencià L’Avanç, la direcció i guions de reportatges i documentals per a televisions llatinoamericanes, la publicació de llibres de cròniques i fotografies o el disseny gràfic de discos i videoclips. És premi Cartelera Turia al mèrit cívic pel treball periodístic i el compromís social. Entre els darrers documentals cal esmentar Terra de Muixeranga (2017), L’Horta de la Punta (2016) o La Mola és nostra (2016), premi al Festival Medi.

El curtmetratge Savis de l’horta, rodat aquest hivern i produït amb el suport del Museu Valencià d’Etnologia, l’Àrea de Cultura de la Diputació de València i l’Etnoxarxa de Museus Valencians, és un meritós documental en blanc i negre sobre un món, el de l’Horta, que lluita per evitar la seua desaparició. Vells llauradors i llauradores ens desgranen davant de la càmera els testimonis sobre el treball del camp, la vida familiar, els canvis que modifiquen l’entorn, la degradació d’un ecosistema natural i la lenta agonia d’una producció agrícola que es resisteix a morir. Però també les seues veus representen un cant a la llibertat, la terra que els dóna vida, el respecte als animals, la natura, l’arrelament al medi i a unes formes de conreu tradicional. En definitiva, una estima a la terra i a la vida natural. Aquests testimonis s’alternen en muntatge paral·lel amb unes belles imatges de primers plans dels camps ben llaurats i ordenats, amb els habitatges tradicionals (masies, barraques…) i els animals de l’entorn (garses, ànecs…), en harmonia amb les persones assentades al territori. Ben significativa és la mà de l’home solcant, palpant la terra. La música d’Efrén López ens acompanya en panoràmiques executades amb la línia baixa de l’horitzó per descobrir-nos solcs i cavallons, adés perpendiculars, adés paral·lels. Captivadores imatges aèries, preses des d’un dron, ens desvetlen formes geomètriques, amb retícules ben endreçades i pulcres. Una inspirada fotografia, com ja hem dit, en impecable blanc i negre, responsabilitat del tàndem David Segarra i Vicent Xanzà.

El fos a negre final ens porta a un brevíssim epíleg: la silueta d’un home assegut amb la sola companyia d’un gat en una nit fresca sota una lluna minvant. És possible salvar encara aquest bocí de jardí terrenal?