La revista degana en valencià

Les xifres del Castell d’Alaquàs

22/12/2020

Peu de foto: Serigrafia del Castell d’Alaquàs (anys 60 del segle XX)

Un dels indicadors més eloqüents de les etapes d’opulència, decadència i nou esplendor per les quals ha travessat, al llarg de la història, el Castell-Palau d’Alaquàs ve determinat per algunes de les xifres econòmiques que podem vincular a diversos moments de la seua història. Així, una pregunta que sembla pertinent fer-se és quants diners degué costar construir-lo a principis del segle XVI. M’ho vaig interrogar a propòsit d’una xarrada del col·lectiu Alaquàs Debat; i, davant la dificultat de trobar una resposta al respecte, vaig demanar ajuda a Adrià Hernández, gran coneixedor dels orígens del monument, que en el volum de Quaderns d’Investigació de 2018 donà notícia de diverses obres de restauració que es varen realitzar en l’edifici durant el segle XVIII.

D’aquesta manera, i tenint en compte el preu de construcció del claustre del Col·legi del Patriarca, Adrià calculà que el Castell degué costar entre 180.000 i 220.000 sous (és a dir, entre 9.000 i 11.000 euros). Per a entendre millor aquestes xifres, cal tindre en compte que, a l’inici del segle XVI, un mestre d’obres cobrava 42 sous per setmana; i que, en 1539, a Alaquàs dues fanecades de terra valien 7 lliures, i una casa, 20 lliures.

D’una altra banda, sabem, tal com en el seu dia va explicar Enric Juan, que en 1889 Julio Giménez Llorca pagà 10.000 pessetes als membres de la família Manfredi-Pardo de la Casta per l’adquisició del Castell. I que set anys després, en 1896, el pintor Josep Benlliure va oferir 50.000 pessetes a Giménez Llorca a canvi del monument, una quantitat que l’aleshores potentat propietari rebutjà.

Ja en el segle XX, i tal com publicà la premsa diària, en 1918 el comerciant de fusta Vicente Gil Roca adquirí el monument –amb la intenció de desballestar-lo i comercialitzar amb els seus elements nobles– a canvi de 10.000 pessetes, la mateixa quantitat que vint-i-nou anys abans havia pagat Giménez. I en 1941 Isabel González Gómez, viuda de Vicente Lassala, abonà, als descendents de Gil Roca, 125.000 pessetes pel Castell, segons que Tomàs Rosselló em va comunicar fa temps.

Pocs mesos després, a l’octubre de 1942, la premsa valenciana publicà que l’Estat havia concedit una subvenció de 19.987,72 pessetes –és a dir, pràcticament una sisena part del preu de compra– als nous propietaris perquè, «en atención a que tiene el carácter de monumento nacional y se halla en lamentable estado», realitzaren en ell «obras de conservación». Tanmateix, és segur que el franquisme degué concedir-hi més subvencions, les xifres de les quals desconeixem, ja que en 1961 Ángel Dotor apuntà que «es de alabar que el Estado haya consignado en los últimos lustros varias cantidades para reparar y consolidar el monumento».

Finalment, en 2005 i arran del procés d’expropiació que va impulsar l’Ajuntament d’Alaquàs, una comissió d’experts fixà el preu de compra de l’edifici en 3,1 milions d’euros (al principi del procés, el consistori havia pagat 1,5 milions, mentre que la família propietària en demanava 9). Fou un preu car? Fou barat? Tot és relatiu, evidentment. Però, per a ajudar a la reflexió, no estarà de més recordar que, en 2003, la Generalitat Valenciana abonà 1,1 milió d’euros pel claustre gòtic del palau de l’abat del Monestir de la Valldigna, que vuitanta anys enrere havia sigut traslladat a una finca privada de Torrelodones. Comparada, doncs, amb l’operació que portaren a terme els responsables autonòmics, no hi ha dubte que l’adquisició del Castell d’Alaquàs fou el que popularment es coneix com una ganga.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top