La revista degana en valencià

Les zones humides del Baix Vinalopó: un paradís valencià oblidat

Circumdant la comarca del Baix Vinalopó, i fent de transició (o connexió) amb el Baix Segura i la mar, s’estén una gran plana humida amb forma d’arc on s’alternen estanys, saladars i un embolic dens i inextricable de canals de reg. En aquesta franja amfíbia trobem dos parcs naturals: el del Fondo i el de les Salines de Santa Pola, i altres zones humides menors amb diferents tipus de protecció, com els Canyissars d’Elx, el Fondet d’Amorós, el Clot de Galvany, etc.

No és cap exageració afirmar que aquest bigarrat conjunt constitueix un dels ecosistemes palustres més importants de la Mediterrània i de tot Europa, tant per la diversitat faunística i botànica que acull com per la seua importància per a la conservació d’espècies amenaçades. Dues espècies d’ocells són potser les més emblemàtiques: la rosseta (castellà cercetapardilla) i l’ànec de cap blanc (castellà malvasia), per a la supervivència de les quals a escala mundial el nostre sistema es considera necessari. Igualment, nombroses plantes endèmiques o rares lligades als saladars troben ací un hàbitat protegit necessari. Però, n’hi ha moltes més. Congruentment, són espais acollits a la Convenció Ramsar i formen part de la Xarxa Natura 2000, la gran xarxa conservacionista de la Unió Europea.

Sembla, però, que aquest immens patrimoni natural no ha estat gestionat i potenciat com calia, malgrat que la seua protecció per part de l’administració valenciana compta ja amb quasi quaranta anys (el Fondo i les Salines estan protegits oficialment des de 1988). N’és un símptoma el fet que la ciutadania, fins i tot la de pobles propers, a penes els conega. En general, la població dels voltants hi ha viscut d’esquena, prova que la seua protecció no ha estimulat la incardinació d’aquests valors en la vida socioeconòmica de la comarca. Al contrari: la protecció més aïna ha provocat una situació permanent de conflicte entre administració i propietaris i usuaris tradicionals, els esclafits recurrents de la qual han estat quasi les úniques notícies sobre l’espai transmeses pels mitjans de comunicació. No s’ha promocionat un turisme sostenible, i la prova és que no hi ha a penes allotjaments rurals en la rodalia, ni empreses turístiques, ni negocis de productes tradicionals… ni tan sols s’ha publicat una guia d’un cert detall que permeta als possibles visitants conéixer la zona. I això en uns parcs d’importància internacional! Fa la impressió que l’administració no ha comprés la magnitud del valor que declarà protegit, ni ha sabut ben bé què fer amb ells en aquests quaranta anys.

Perquè protecció formal no vol dir conservació eficaç si les limitacions d’ús no s’acompanyen de mesures proactives i d’una reflexió estratègica sobre com garantir la sostenibilitat en el marc del sistema territorial sencer, incloent la coordinació de les diverses administracions implicades. Això es veu sobretot en la degradació paisatgística de la part costanera del sistema, on resulta impossible visitar el Parc Natural de Santa Pola o el Paratge Natural del Clot de Galvany sense sentir l’encerclament i l’asfíxia d’aquestes joies per massives urbanitzacions que arriben de vegades fins a la mateixa ratlla de delimitació del territori formalment protegit, fins quasi la vora dels estanys.

Igualment, la protecció oficial ha resultat ineficaç per garantir, en quantitat i qualitat, el recurs natural bàsic, l’aigua, que ha anat empitjorant en paral·lel amb la degradació general de la conca del Segura, de la qual procedeix majoritàriament, fins arribar en algun moment a extrems insostenibles.

Però, sobretot,dins de la manca de visió estratègica, l’aspecte més preocupant és l’oblit del fet que eixe ecosistema tan valuós ha estat creat en bona mesura i mantingut gràcies a la saviesa hidràulica històrica de la societat local.

En efecte, el nostre sistema depén d’una vinculació construïda al llarg dels segles amb el sistema hídric de l’horta del Segura. Un exemple: si podem gaudir ara del Parc Natural de les Salines de Santa Pola és perquè des de l’edat mitjana aquest espai, l’antiga Albufera d’Elx, en risc natural d’aterrament, i molt ric en pesca, ha estat alimentat activament amb aigua conduïda des del Segura, a través de l’anomenada Assarb de l’Infant, bé del riu en si, bé arreplegant sobrants del reg de la seua horta. Aquesta alimentació hídrica encara es manté, ja que una part important dels estanys del parc s’omplin amb sobrants del regadiu dels Canyissars d’Elx, regadiu al seu torn mantingut amb sobrants d’altres regants de l’horta del Segura.

El terme aigües sobrants hi és clau, com veiem, i mereix una breu explicació. Per factors naturals, l’horta estesa des de Múrcia fins a Guardamar s’inundaria si, a més de comptar amb una xarxa de regadiu que transporta l’aigua des del riu fins als cultius, no en tinguera una altra que retira dels camps les aigües de drenatge. Aquests sobrants, arreplegats en les assarbs, poden ser reutilitzats en camps situats més avall. Així, en un sistema complexíssim, l’aigua del Segura pot regar 3 o 4 camps, o més, abans d’arribar a la vora de la mar.

Però si aquest sistema de reciclatge, fascinant en els detalls, és ja per si mateix un monument de la cultura hidràulica tradicional, l’admiració creix quan ens adonem que les aigües no acaben en la mar, sinó que, des d’inicis del segle XX la companyia Riegos de Levante, gràcies a l’ús d’energia elèctrica, les impulsa per regar una volta més, ara al camp d’Elx. I que eixes aigües, abans de distribuir-se, s’emmagatzemen als embassaments construïts al Fondo per Riegos de Levante, origen de l’actual parc natural quan es poblaren espontàniament de fauna i flora. La qual cosa induí altres propietaris a inundar els seus camps amb sobrants d’altres assarbs per generar reserves piscícoles i cinegètiques (ja ho hem vist en el cas de Canyissars). És a dir, després de ser utilitzades diverses voltes, finalment les aigües del Segura creen un paradís ecològic.

En resum: no es tracta sols d’un espai de gran valor ambiental, sinó també d’un exemple de la saviesa hidràulica valenciana, com altres espais humits valencians; un monument cultural viu, un èxit de la nostra cultura com a poble, hereu de cultures diverses i alhora imaginatiu i obert als avanços tècnics.

No és ja que tot això no s’haja difós als ciutadans: sembla que les mateixes administracions responsables no en són conscients. Debades buscaríem en els documents oficials – com ara els plans rectors dels parcs, el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals del sistema, o l’esborrany del nou Pla Hidrològic de Conca del Segura (o del Xúquer, al qual pertanyen les Salines de Santa Pola)– un reconeixement clar del que significa aquest patrimoni ecocultural, ni menys encara una reflexió estratègica sobre el que hauria d’implicar per al desenvolupament sostenible ver de la comarca, més en l’actual marc europeu. Afegirem que ni el sistema hidràulic en conjunt ni cap dels elements materials i immaterials que l’integren gaudeix de reconeixement legal com a patrimoni cultural valencià.

Serà cert, com diuen alguns, que els aiguamolls del Baix Vinalopó queden massa lluny de València (i de Múrcia) i dels seus interessos prioritaris? Es tracta, doncs, d’un fracàs en la vertebració del nostre País? Davant aquesta desídia, certs sectors locals conscients –ells, sí– del valor del patrimoni i del seu potencial per a un desenvolupament sostenible de la comarca, s’estan mobilitzant per eixir de l’atzucac. Així, la Comunitat de Regants dels Canyissars du temps lluitant per a desenvolupar el seu projecte de mantenir i promoure el lligam tradicional agricultura-ambient (vegeu www.carrizales.es). També els propietaris dels diferents estanys dels parcs es menegen, orgullosos de ser creadors i mantenidors d’un patrimoni europeu que volen donar a conéixer i revalorar. I l’Associació per al Desenvolupament del Camp d’Elx (ADR), que inclou els anteriors i altres associacions rurals il·licitanes, està sent incansable a recordar a les administracions el que ens hi juguem (vegeu turismoruralelche.es). La capacitat emprenedora i d’innovació que creà l’ecosistema no s’ha extingit, doncs, del tot al Baix Vinalopó. L’administració dóna suport a aquestes iniciatives nominalment, ha mogut alguna fitxa, però la importància del sistema a escala internacional i com a patrimoni nostre, i la disponibilitat d’un capital social hereu de tota una tradició, requereix un replantejament seriós, més conscient, de l’estratègia seguida fins ara.

Carles Martín Cantarino. Departament d’Ecologia de la Universitat d’Alacant

Article publicat al nº 406, corresponent a juliol/agost de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar