Les banderes

La primera bandera oficial que, en un sentit contemporani, ha tingut el territori valencià ha estat la de les quatre barres amb l’escut reial amb la cimera del drac alat enmig. L’abril de 1979, el Consell del País Valencià –sovint rebaixat a simple «Consell Preautonòmic»— feia oficial aquesta bandera, que distingia la senyera tradicional, comuna a totes les terres de l’antiga Corona d’Aragó, amb el senyal que havia estat adoptat prèviament com a emblema del Consell. Amb aquesta iniciativa se seguia el model d’Aragó, que un any abans havia adoptat com a bandera oficial la senyera amb el distintiu del seu escut particular. Una ensenya que, posteriorment, seria ratificada per l’Estatut d’Autonomia en 1984. En el cas valencià, les coses anaren de manera molt diferent: a pocs mesos de la seua aprovació, el 9 d’Octubre de 1979, marcat per les agressions feixistes a les autoritats democràtiques, es cremava la bandera que onejava en l’Ajuntament. Sense la intimidació, la violència física i les fake news que difonien els mitjans de comunicació, no hauria pogut imposar-se la senyera coronada de la ciutat com a bandera de la «Comunitat Valenciana». Per aconseguir-ho, en realitat es va haver de criminalitzar la senyera tradicional, juntament amb la resta de la simbologia –com el nom de «País Valencià»— que fins aleshores havia estat àmpliament acceptada.

Només dos anys abans, en la gran manifestació per l’Estatut de 1977, encara que hi predominaren les quadribarrades, les dues senyeres convivien sense problemes. Ningú ha qüestionat mai que la bandera de la ciutat de València –tingués un origen més o menys antic— fos la senyera amb franja blava i corona. Ni tampoc que hagués estat considerada la bandera de tot el país per una part del valencianisme d’avantguerra, sense oblidar que també es reivindicava com a naturalment valenciana la senyera sense cap afegit. En canvi, durant l’anomenada Batalla de València, la quadribarrada va ser demonitzada per la dreta antidemocràtica, i l’agressivitat amb què volia imposar la senyera local va propiciar que les forces progressistes veiessen en el blau i la corona un símbol amenaçador. Òbviament, la senyera coronada no tenia culpa de res. Com tampoc en té culpa la bandera rojigualda, un símbol històric que data del segle XVIII, d’haver estat usada pel franquisme. I, tanmateix, sense negar la seua oficialitat, molts espanyols demòcrates no se senten còmodes amb la seua exhibició.

En aquest conflicte, la història no podia deixar d’usar-se com a arma. De manera implícita es considerava que a major antiguitat, major legitimitat. En aquest sentit, triar la senyera de la ciutat com a bandera de tot el país no té cap suport històric. La discussió s’ha centrat, doncs, en els símbols de la ciutat de València. D’una banda, hi ha l’escut, que és l’element heràldic bàsic a partir del qual es dissenyaven les banderes. Ací no hi ha discussió possible: des del darrer quart del segle XIV, l’emblema de València són les quatre barres amb la corona reial. La presència d’aquesta imatge, des de talles en pedra o fusta, forja de metall i dibuixos i gravats, és tan aclaparadora que no ha pogut sofrir cap mena de manipulació. En canvi, la pràctica absència de representacions gràfiques de la bandera de la ciutat permet que el debat sobre l’origen de la franja blava amb la corona no siga tan concloent. De fet, a banda dels famosos portolans medievals i d’alguns gravats posteriors, la informació es redueix als documents sobre les despeses per la confecció de banderes i les descripcions d’actes públics, d’interpretació no sempre clara.

D’entrada, cal distingir entre tres tipus de banderes: la cerimonial que duia el justícia en les grans solemnitats, les navals o de camp i les festives, com ara les banderoles del Corpus. Els primers esments a la incorporació de la corona a la bandera cerimonial, a mitjan segle XV, no permeten afirmar que es fes sobre un augment blau de tela, sinó que la corona devia ser metàl·lica, disposada al final de l’asta, al lloc que posteriorment ocuparia la cimera del drac alat. Per a les banderes cerimonials elaborades al segle XVI s’usaren, a més de la tela roja i groga, peces de color blau, i s’esmenta també l’elaboració de corones i de brodats. Amb tot, la quantitat de tela blava no permet afirmar que aquestes banderes tinguessen el mateix disseny que la conservada actualment en l’Ajuntament, amb la corona sobre fons blau. És més probable que el teixit blau es reservàs per als ornaments en forma de llambrequins de la cimera metàl·lica coronada o que recobrissen també l’asta. De fet, les descripcions posteriors de la bandera, des del segle XVII a l’inici del XIX, no esmenten cap corona afegida sobre un augment blau. Fins i tot es conserva un Rotllo de la Processó del Corpus, datable en 1825-1835, en què es representa la senyera amb la cimera del rat-penat sense blau ni corona. No va ser fins als anys 60-70 del segle XIX que apareix representada la bandera actual, cosa que fa pensar en una modificació de la senyera tradicional en aquesta època, de la qual hi ha diversos indicis.

Ara bé, les dades sobre la confecció o la descripció d’altres tipus de banderes, com ara les navals, suggereixen que una corona de tela podia afegir-se a les barres reials. És probable que l’augment blau amb la corona que es representa en els portolans des del segle XV fos una representació de banderes que enarboraven realment les naus. En altres ocasions, també al segle XV, els documents fan pensar que el «senyal de la ciutat» era un escut situat enmig de les barres, mentre que existia un altre model de bandera consistent en un escut de la ciutat disposat sobre un fons vermell. Amb tot, aquesta diversitat d’ensenyes, que en definitiva eren reinterpretacions de l’escut coronat, no permet concloure que la bandera cerimonial hagués tingut el disseny actual abans del segle XIX. Però més enllà dels estudis vexil·lològics, es planteja una qüestió de major relleu per a la significació identitària d’aquest símbol. En primer lloc, quan es va interpretar la franja blava amb la corona com un element que feia diferent l’ensenya de la ciutat de la senyera reial. En segon, quan es va considerar que aquesta bandera era l’única genuïnament valenciana, incompatible per tant amb la senyera sense blau, considerada símbol de l’«imperialisme català». Sense aclarir tot això, i fer que la societat valenciana ho assumesca, serà difícil assolir la convivència i el pluralisme democràtic en aquest terreny simbòlic.