L’escola de formació lingüística de Ferrer Pastor

La Font d’en Carròs ostenta l’honor d’haver estat el primer municipi del país que va normalitzar el topònim, l’any 1977, una condició que fàcilment vinculem amb el fill predilecte de la vila, Francesc Ferrer Pastor. Ell fou, en efecte, l’autor de l’informe corresponent, convé no oblidar-ho, i en aquella iniciativa pionera hi comptà, per cert, amb la contribució entusiasta de Jesús Puig. Definitivament, no consta gens d’associar la passió pels mots i els noms amb la figura de Ferrer Pastor, un fonter d’extracció social humil i d’arrels populars pregons. Amb unes tals condicions la biografia del nostre personatge entronca amb la colla de valencianistes militants doblats de lexicògrafs, que tenen com a referent de luxe l’admirable Constantí Llombart.

Naturalment, és oportú de demanar-nos com pot ser que un veí humil del carrer esdevingués, amb el temps, una autoritat reconeguda en lexicografia catalana al segle XX, sobretot tenint en compte que la seua formació en aquesta parcel·la de la lingüística va adquirir-la al reremur de les institucions acadèmiques. Aquestes, de tota manera,  acabarien incorporant-lo a la nòmina d’investigadors il·lustres, tal com testimonia la Medalla d’or que li fou concedida, poc abans de morir, per la Universitat de València. D’altres instàncies oficials tampoc no s’estaren de reconèixer els valors culturals i civils de la seua obra i en tenim una mostra diàfana en el Premi de les Lletres Valencianes, que va rebre, l’any 1994.

Bé que ens consta que, a través d’una infantesa i adolescència marcades per les penúries i adversitats familiars, Ferrer Pastor començà a sentir-se seduït pels encants de la llengua del poble. «He mamat aquesta llengua i el fet de ser de poble m’ha aportat una gran sensibilitat envers ella», va manifestar a Remei Castelló. De fet, el seu accés al món del treball va produir-se en l’entorn més immediat de la reproducció mecànica de les paraules, en una empresa d’impressió precisament, en la qual un accident va desviar-li l’ofici i decidí dedicar-se a la correcció de proves d’impremta. Devia ser en aquells anys primers del franquisme que Ferrer Pastor va aparèixer pel Rat Penat, en el qual el president González Martí mirava d’obrir una finestreta d’aire net, mitjançant la creació, l’any 1949, de la Secció de Llengua i Literatura, que integraven Enric Soler i Godes, Enric Valor i Josep Giner, sota la presidència de Carles Salvador. El mestre de Benassal, tot d’una, organitzava al si de la Secció els Cursos de Llengua Valenciana, que esdevindrien l’escola per excel·lència de formació lingüística de Ferrer Pastor, com ho serien així mateix de centenars de persones del país, i també de fora.

Probablement, fou aleshores que entrà en contacte amb Carles Salvador, el mestre de referència del nostre personatge. No en va ser l’únic, per descomptat, i de fet, el nostre lexicògraf més aviat es declarà deixeble de Josep Giner. Sens dubte, amb Salvador i Giner, Enric Valor forma la tríada dels mentors que van guiar la formació lingüística de Ferrer Pastor, als quals convindria afegir encara Manuel Sanchis Guarner.

Quan degué començar el mestratge salvadorià damunt Ferrer Fastor? No ens consta que ell hagués seguit les lliçons (primer, les «Notes gramaticals» i després el curset d’ortografia) que, des de les pàgines de El Camí i a partir de la primavera de 1932, hi dictava Carles Salvador. De fet, aquell declarava, al final dels seus dies, que «tenia coneixements de llengua abans d’assistir a Lo Rat Penat», una informació que matisava, mitjançant l’apreciació poc afortunada, de «aleshores quasi tots érem fullanistes». Siga com vulga, al primer curs dels fundats per C. Salvador al Renat Penat (1949), el nostre lexicògraf hi assistí amb profit fins al punt que, en acabar-lo, passà a formar part de la nòmina de professors (juntament amb mossèn Vicent Sorribes i Ismael Rosselló Zurriaga), bé reemplaçant Valor en classes presencials, bé com a corrector i tutor de les lliçons per correspondència.

El mateix any 1949 començà a funcionar, dins la Secció de Llengua i Literatura, un altre projecte de C. Salvador, que naturalment compartí Ferrer Pastor: la tertúlia dels dissabtes, dedicada a la correcció d’originals i proves d’impremta, que el mestre anomenà «Nostra Parla», un títol de nítides referències nacionalistes. Notem que «Nostra Parla» fou la primera associació pancatalanista, que per cert comptava amb una implantació notòria al País Valencià i que acabà sent destralejada per Primo de Rivera. Remarquem, però, que l’organització no trigà gaire a ser vindicada i, de fet, Enric Navarro Borràs, havia cridat a reconstruir-la, l’any 1928, des de Taula de lletres valencianes.

Amb Ferrer Pastor (juntament amb els altres quatre pioners dels cursos: Giner, Valor, Sorribes i Rosselló) hi comptava C. Salvador per a un altre projecte, que no reeixí, el d’estendre els cursos a diverses entitats de València. De fet, era un projecte força més ambiciós, per tal com no sols considerava el conjunt de la catalanitat sinó que no perdia de vista l’opció de dur-lo més enllà de les nostres fronteres. Des d’aquesta perspectiva resulta clarificador que Salvador s’adrecés al gran valedor del país, Josep Ma. de Casacuberta, tot recriminant-li la insensibilitat amb què els habitants del Principat es captenien envers el País Valencià, alhora que li protestava per no haver tramès al Rat Penat les inscripcions de «dos-cents o tres-cents alumnes joves, per al Curs per Correspondència».

Fet i fet, la col·laboració de Ferrer Pastor amb C. Salvador va mantenir-se fins a la mort d’aquest, en uns nivells de generositat, lleialtat i rèdits elevats, tant per als cursos de llengua com per a la formació gramatical del nostre personatge. En aquest sentit, no podem passar per alt la seua contribució a l’èxit de l’emblemàtica Gramàtica valenciana (1951), l’obra del mestre que esdevindria el suport ineludible dels seus cursos. Sabem que l’estiu de l’any anterior, mentre C. Salvador era a Benassal, Ferrer Pastor continuava a València plenament capficat, com també ho estava J. Giner, en el procés de correcció de proves, composició i preimpressió del llibre, sense abandonar l’esperança que aquest acabaria eixint al carrer pel 9 d’octubre, la data prevista; tanmateix encara trigaria nou mesos a ser publicat. Hauríem de tenir sempre ben present que ells dos, Ferrer Pastor i Giner, juntament amb Ricard Santmartí, constituïren factors decisius en l’edició de la Gramàtica. Al capdavall, l’èxit superà les expectatives i el llibre tornà a ser editat l’any següent, de cara al començament del nou curs i, com no podia ser altrament, amb Ferrer Pastor en el paper, entre d’altres, de corrector de proves d’impremta. Ell mateix, amb Valor i Vicent Ferrís, van dur a terme la revisió general de la tercera edició de la Gramàtica (ja pòstuma, 1959), tot satisfent l’encàrrec que els havia llegat el propi autor.

Mitjançant les notes precedents –un repertori massa atapeït, salta a la vista– he mirat de traçar les línies mestres de les relacions personals que Ferrer Pastor va mantenir amb C. Salvador, de fet les col·laboracions que fluïren entre tots dos, limitades naturalment als anys escassos (de 1949 –el de l’accés de Ferrer al Rat Penat– a 1955, la mort de Salvador) en què van poder tractar-se. Constituïren, en tot cas, l’etapa decisiva en la formació lingüística de l’enyorat lexicògraf fonter, en la qual el mestratge que va rebre del gramàtic i poeta fou intens i decisiu, no sols en la vessant intel·lectual, sinó també en la moral o cívica. Sens dubte, l’autoritat de valencianista exemplar i de gramàtic admirable de C. Salvador havia quedat consolidada d’ençà de la segona República espanyola. No oblidem, per cert, la faceta, força ignorada, d’aquest gramàtic, això és, «la ingent tasca lexicogràfica de Salvador», que vindicava el professor Pere-Enric Barreda.

A la desaparició del mestre, Ferrer Pastor continuà adscrit al Rat Penat, que hagué d’abandonar a començament dels setanta a causa de l’ambient asfixiant que imposaven els sectors preblavers. La vella institució es desfeia de la condició de recer del modest cercle de valencianistes resistents, entre els quals Ferrer Pastor havia trobat amics lleials, de la talla de Ricard Santmartí i Enric Matalí, juntament amb col·legues que influïren en la seua formació lingüística, en primer lloc Josep Giner (de qui obertament es considerava deixeble), E. Valor i M. Sanchis Guarner, mentors seus admirats, sense oblidar C. Salvador, a qui el nostre lexicògraf mai no dubtà de reconèixer com a «mestre, encara que no vullgau que vos ho diga», tal com li confessava en una carta de 1952.

D’alguna manera, el Rat Penat –més precisament, els cursos de llengua i literatura fundats per C. Salvador– va esdevenir l’escola de llengua de F. Ferrer Pastor.