L’escola i la llengua

Els estats han adoptat sovint mesures escolars amb vista a eradicar una o diverses llengües que els feien nosa. De vegades, la intenció de fer desaparèixer una llengua és manifestada amb claredat i sense subterfugis per part del govern o de les institucions. D’altres vegades, no.

Des de les darreres dècades del segle XIX fins al final del segle XX, els governs federals de Canadà i els Estats Units van aplicar als pobles indígenes unes polítiques escolars que es basaven en la reclusió obligatòria dels nens en internats finançats pel govern. Els nens eren separats dels seus familiars i tancats en pensionats que, en molts casos, estaven allunyats dels seus llocs d’origen. En aquests internats, on es barrejaven nens de diferents procedències, l’ús de qualsevol llengua índia estava prohibit i, naturalment, les infraccions a aquesta regla eren castigades amb més o menys crueltat. En la mentalitat dels governants, dels directors dels centres educatius i dels instructors, aquestes pràctiques estaven justificades, perquè l’única manera eficaç de civilitzar els nens indis era sostreure’ls a la influència bàrbara dels seus parents.

A Austràlia, els colons van arribar a conclusions semblants i van tancar desenes de milers de nens aborígens i mestissos en internats i orfenats, o els van entregar a les famílies de colons que se’n volien fer càrrec i que els instruïen per a fer de criats.

L’eficàcia destructora de l’escola francesa és ben coneguda. El 1882 s’instaurà a França l’ensenyament primari obligatori. Només es contemplava fer servir una llengua a les escoles: el francès. El bretó, l’occità, el basc, el català, l’alemany o el cors n’havien de ser foragitats. Els mestres rebien instruccions en aquest sentit, i alguns les aplicaven amb una extraordinària convicció, presentant-se a les cases dels nens i instruint els pares perquè no condemnessin els infants a parlar tota la vida «de manera grollera».

La tècnica escolar més atroç que desenvoluparen els mestres francesos, però, era la coneguda amb el nom de le symbole: el mestre donava una fitxa metàl·lica, una petita peça de fusta o qualsevol altre objecte com a penyora al primer alumne que sentia parlar en la llengua del país; aquest alumne havia de vigilar com parlaven els seus companys i passar la penyora al primer que es descuidava i deixava de parlar francès; al final del temps establert, l’alumne que estava en possessió del símbol era castigat. Així, no només s’humiliava els alumnes que parlaven la llengua autòctona, sinó que a més es fomentava la traïció i es trencaven els més elementals vincles de la solidaritat.

Evidentment, l’escola també pot ser decisiva per a salvar una llengua, fins i tot quan es troba a prop de l’extinció. Molt sovint, es pensa en l’escola com el darrer recurs. Alguns lingüistes es van fixar en els intents de recuperació de la llengua maori a Nova Zelanda. Cap al 1980, el nombre de parlants havia baixat de manera ben visible, la transmissió intergeneracional s’havia interromput i els nens no l’aprenien. El moviment Kōhanga Reo aconseguí, en pocs anys, obrir centenars de guarderies. Als kōhanga reo, o ‘nius lingüístics’, els ancians i els adults més competents en l’ús de la llengua hi tenien cura dels infants de menys de sis anys. Miraven de fer servir només el maori quan jugaven amb els nens, quan els donaven el menjar o quan els ensenyaven cançons. L’èxit dels nius lingüístics no era suficient per capgirar la situació, però milers de nens van aprendre la llengua a les guarderies i les famílies pressionaren el govern per crear escoles primàries i secundàries on la llengua maori no tingués una presència purament ornamental. El model dels nius lingüístics va ser copiat després a Hawaii, on l’anglès ja havia pràcticament esborrat la llengua de les illes de l’arxipèlag; a Finlàndia (amb les llengües sami), a Austràlia…

Amb tot, l’efectivitat de les mesures escolars en la recuperació d’una llengua, fins i tot quan estan ben orientades, pot ser insuficient. Gairebé segur que serà insuficient. I el cas més conegut és el del gaèlic irlandès. Els afeccionats als fets inexplicables solen demanar: com és possible que una llengua que compta amb protecció oficial i amb una forta presència a les escoles reculi sense parar? Si es té en compte el comportament dels successius governs d’Irlanda, el fenomen estrany seria que l’ús de la llengua irlandesa s’hagués eixamplat.

Després d’alliberar-se dels britànics, els irlandesos declararen l’irlandès i l’anglès llengües oficials a tot el territori. Ni per un moment es plantejaren una situació diferent del bilingüisme, ni tan sols a les àrees empobrides de la Gaeltacht, on l’irlandès havia resistit millor. El 1922, l’ensenyament de l’irlandès es generalitzà a les escoles de tot el país i, al cap d’un temps, es va convertir en un requisit per aprovar els exàmens estatals. En la dècada següent, la majoria de les escoles primàries feien servir l’irlandès amb profusió. En canvi, en l’ensenyament secundari, només un terç de les escoles hi donaven importància i, a les universitats, tot i que hi havia assignatures de llengua irlandesa, hi havia poquíssimes oportunitats d’estudiar en irlandès. Així, l’anglès, a pesar de les fantasies que s’hagin pogut propalar, ha continuat sempre predominant acadèmicament a Irlanda. Les emissores de ràdio, a més, marginaven l’irlandès i li assignaven una funció de residu folklòric. Igual que, més tard, els canals de televisió.

En la dècada dels setanta, tot empitjorà. Deixà de ser obligatori saber irlandès per accedir a un treball de funcionari. I també s’anul·là el requisit d’aprovar l’irlandès per obtenir el certificat d’escolaritat. Els governants no dissimulaven.

De Connemara, en van sortir algunes de les iniciatives més reeixides contra aquest estat de coses: el 1972, una emissora de ràdio pirata en irlandès i, el 1987, un canal de televisió il·legal. Els governs acabaren assumint que havien de mantenir obertes emissores de ràdio i televisió en irlandès. Però era massa tard. Massa tard i amb massa pocs recursos per fer creïble que vulguin realment escampar l’ús de l’irlandès gaèlic. Mentrestant, els lingüistes que treballen en les enquestes que es fan a Irlanda miren de precisar el percentatge de parlants que utilitzen diàriament la llengua «fora del sistema educatiu», perquè consideren que el sistema educatiu és una pura ficció mantinguda pels governs.