L’escola i la mestra Rosa Serrano Llàcer

30/03/2020

 

Hi ha mestres que són cabdals. Són cabdals a l’escola i ho són al país. Com a poc, els mestres del nostre país tenen, sens dubte, dues funcions principals, o dos objectius que alhora són grans reptes que no poden separar-se: l’escola i el país que habitem, que vivim, que construïm cada dia… Pot ser que una cosa i l’altra siguen inseparables, malgrat que la política, el feixisme i Espanya voldrien negar que fos d’aqueixa manera. Per això sempre han torpedinat l’escola, per torpedinar els mestres i, de retop, el país. I els mestres que no ho entenen així, doncs no m’interessen. Gens ni miqueta.

El segle XX ha viscut a Europa grans èxits i extraordinàries misèries. Entre les coses reeixides, l’educació, o algunes experiències d’educació han obert el coneixement al comú dels xiquets i xiquetes, als joves, i unes poques experiències van bastir els fonaments d’escoles excelses, que encara avui, malgrat el temps, i la perdurabilitat dels conceptes escola i educació, per posar-ne dos dels quals parlarem, són vigents a primera línia. L’escola Moderna, l’Escola Nova, les Invariables Freinet, l’Escola Montessori, l’Escola Llibertària, l’Escola Summerhill, o darrerament l’Escola Finlandesa, han sigut experiències extraordinàries que mereixen de ser al capdamunt dels èxits de la humanitat, com ho són, per exemple, grans descobriments científics o matemàtics: Galileu, Newton, Einstein, Hardy o Ramanujan… Més exageren els mediocres i els polítics, i els mitjans podrits els fan d’altaveu vergonyós.

De tot això plegat i estès com un llençol que hagués d’eixugar les penalitats valencianes, la mestra Rosa Serrano Llàcer va tenir un paper cabdal a València, al si de l’escola, entre més mestres. Encara amb la dictadura que va durar fins a ben entrat el segle XXI a Espanya, va ser capaç de bastir un model d’escola cooperativa als anys setanta del segle XX, capaç de donar resposta paral·lela als grans reptes europeus, en canvi de contraatacar una escola rància, casposa, avorrida i antivalenciana.

L’escola, la mestra, l’editora, la dona de cultura i de compromís ferm, entusiasta, incansable… Rosa Serrano ha deixat petjada en la nostra escola, malgrat que altres projectes d’ambició la van guiar per altres vies; però ho diu el mestre matemàtic Hardy: sense ambició, sense reptes, sense veure un horitzó gros per als nostres, no passem de mediocres. Les petjades del temps, un llibre que ha editat Balandra i que aplega una part de la vida d’aquesta dona majúscula, en un país perdut, emboirat, difús, però que ella, com altres dones i homes, ha treballat per desemboirar i fer-lo practicable, aplega uns quants capítols de la seua vida de mestra i de per què va adelerar-se per una escola valenciana diferent. D’ací naix Escola Gavina, com havien nascut La Masia, la primera escola cooperativa dels valencians, i La Nostra Escola Comarcal, i després encara Les Carolines, que van ser quatre barques que van ajudar també a orientar l’escola pública dels valencians.

Sense l’escola, gosaria de dir, sense els autors, els actors, els músics i uns centenars de milers d’esforçats, però sobretot sense l’escola i un grapat de mestres principals, potser pensareu que no s’hagués pogut respirar mai —és una metàfora, senyors— en aquest País Valencià de panses i anous, que ens hauríem ofegat fa anys. Ves que costa de posar-li fonaments, però és que venim de molt lluny, de moll i d’entarquimat, d’un camp d’argiles que no hi havia manera de veure l’aigua clara ni de beure’n tèrbola: anys i panys d’escola valenciana, anys i panys de Llei d’Ús, anys i panys de llauradors, o mestres, o músics o actors de teatre que volien remeiar allò impossible, ves si el nostre infern era profund. I potser que ho continua sent, malgrat uns detalls menors.

Un colp deixatat el discurs, unes quantes dones mestres van apuntalar-nos les vores: Carme Miquel, Roser Santolària, Rosa Raga, Marifé, Rosa Serrano, Adela Costa; és clar que n’hi ha més, moltes més, però la història ens deixa uns quants de noms propis principals. Que quan tot semblava perdut, aqueixes dones, i ara que tot semblava guanyat, aqueixes dones, perquè cal emmirallar-nos de nou en els orígens i en marcar de nou els reptes d’un horitzó que es repeteix i sembla no arribarà mai.  Tornarem a recomençar, perquè aquest és el fat dels valencians, almenys el dels homes i dones que han dit prou de cretinisme i borumballa.

Rosa Serrano tenia un refinament francès a l’alçada de la Marguerite Yourcenar a Memòries d’Adrià: la seua dèria parisenca on els valors republicans són l’essència: cultura i educació, i això són lectures. Com ensenya a llegir l’escola, vet ací un deure moral en aquesta dona: què fem els mestres, que només si ensenyem a llegir?, cal alfabetitzar una majoria de valencians en l’esperit valencià, o finlandès: contra l’hivern de l’esperit, Marguerite! Sembla una recepta, en favor de la cultura i el coneixement dels homes, una medicina contra la ignorància que, ara que patim tanta objecció contra la ciència en canvi del cretinisme, només es pot administrar voluntàriament, en dosis individuals: «Fundar biblioteques era encara construir graners públics, amuntegar reserves contra un hivern de l’esperit que, per certs signes i a desgrat meu, veig a venir». Com fundar escoles, o editorials, o nous lectors, o coneixement.

Rosa Serrano va viure en carn aquests principis i les seues lectures en públic que, en veu alta, encara apassionen l’auditori dels descreguts: Rosa llegeix perquè els alumnes visquen els llibres, l’escola, la vida, atrapats en aqueix ofici d’entrenar-los a ser lliures. Lligats a la narració, a la lectura, a petites històries de vida que conformaven una dona forta, inquieta, capaç de construir-se una cambra pròpia i capaç d’ajudar altres dones a construir i a construir-se.

«Construir és col·laborar amb la terra…». M.Y.

Això és una mestra excelsa per la lectura en públic. Què ensenyem els mestres, doncs, si no és a enaltir el coneixement sencer del país, que si us penseu que només ensenyem a llegir badeu, home, que és el país que ha d’aprendre: tant com ha d’aprendre!

El temps passa, però ens estaríem escoltant la mestra Rosa durant hores, com ella explica els anys seixanta, els setanta, València, París, Barcelona… Com lluita contra la desmemòria col·lectiva d’un País Valencià que continua amenaçat, que no ha deixat mai de banda la persecució terrible de partits i forces, mitjans i poders que ens ataquen els fonaments, l’escola, la llengua, aquelles forces patètiques que es pensen redemptores salvapàtries: falangistes de merda. Prostitució política i econòmica.

Calia configurar noves pedagogies, nous llibres, nous mètodes, perquè els valencians veníem d’un infern corrupte i en passàvem a un altre que havia de ser democràtic, però que era igualment corrupte i encara més maligne. Equips, calia fer equips i tenir convicció, molta convicció que allò que passava a Europa, la llibertat de pensament, d’acció d’escola democràtica, també passaria entre els valencians. No teníem l’entrenament democràtic: durant el segle XX, l’Estat espanyol va ser democràtic els anys que caben en una mà, així que la nostra tradició i la nostra cultura és profundament feixista. Sense endolciment, purament feixista. Però, ai, hi havia les dones valentes, i també uns quants homes valents. I amb això sí que estem fets els valencians, amb la resistència. No debades hem aguantat malgrat la ferotgia de l’estat contra els valencians. Però tornem a la mestra, a Rosa, a les petites històries que ens han fet gran la història dels valencians.

Mestra de llengua, de francès, de configurar un equip que continués l’escola que volíem, que no hi havia una escola única, perquè no la hi ha haguda mai, ni falta que ens feia, però sí que calia una escola de respecte als Drets Universals, al respecte, a la llibertat, a la cooperació, a l’entusiasme, a la dignitat… Ves que encara ara, en el segle XXI, som en la mateixa lluita!

I encara quan el projecte era sòlid i ferm i els equips coordinaven noves propostes, la mestra va obrir noves vies i nous camins per continuar projectes nous que sempre van tenir la vessant didàctica, la pedagogia com a pedra foguera: el compromís social, l’acadèmia, l’editorial, els autors, el feminisme, la família… La mestra sempre hi era, des de la pràctica d’aprendre, de contagiar l’esperit, la voluntat de servir, de cooperar.

Hom torna als primers dies de joventut de la mestra, quan encara preparava les primeres classes de francès, o les lectures de Wolf o Beauvoir, i retorna als dies convulsos d’universitat i protesta, a les corredisses per les amenaces de la dictadura feixista, les discussions al carrer i a casa, perquè els pares no entenien que el fills arriscaren res al carrer, o potser perquè patien, les mares sempre pateixen pels fills, pels nets, pels alumnes… Tan bé com coneixien la brutalitat de la violència i allò que eren capaços de fer els violents; les dones que van ser referent a la seua vida apareixen en les memòries de la mestra, el relat en viu entusiasta, passional, que va filant amb una mestria extraordinària, una vida de mestra en tots els sentits… Les petjades del temps són les memòries d’una dona extraordinària, mestra, part de la història dels valencians, d’un grapat de valencians cabdals en la segona meitat del segle XX.

Contra els hiverns de l’esperit! Contra tots els hiverns!

 

Article publicat al quadern del número de gener 455.