L’Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat

14/05/2020

L’Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat a Roma conté els sepulcres dels dos papes valencians, Calixt III i Alexandre VI. L’origen d’aquest temple està relacionat amb la missió d’acollir els pelegrins que anaven a Roma des dels regnes d’Aragó i de Castella. Els seus estatuts recullen la importància, en aquesta església, de tindre una pastoral d’acollida dels espanyols, per celebrar la litúrgia en espanyol.

La presència de la comunitat hispana a Roma està confirmada des d’antic, com ho demostra l’existència d’alguns hospitals espanyols que acollien els pelegrins. Durant els segles XIV i XV es construïren a Roma dues institucions que adquiriren el caràcter d’esglésies nacionals, al voltant de les quals es reunia la colònia espanyola a Roma. Una d’aquestes institucions va ser l’església i hospital de Santiago i San Ildefonso de los Españoles, i l’altra l’església i hospital de Santa Maria de Montserrat, construïda gràcies a l’impuls de dues dones: la barcelonina Jacoba Ferràndiz (que fundà l’hospital de Sant Nicolau) i la mallorquina Margarida Pau.

El 23 de juny de 1506, alguns prohoms aragonesos, catalans i valencians establiren a la capella de Sant Nicolau la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, per acollir els pelegrins que anaven a Roma. Aquesta germandat tingué una gran importància en la construcció de l’església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat.

A principis del segle XIX, l’església de Montserrat, amb un aspecte desolador, es va tancar i s’uní a l’església de Santiago. El papa Pius VII aprovà, el 1807, la unió canònica de les dues esglésies. Però el 1817 es clausurà l’església de Santiago, que havia acollit la de Montserrat i s’ordenà la restauració de l’església de la Mare de Déu de Montserrat. D’aquesta manera, ara aquesta església és coneguda com a Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.

Al desembre passat, el prevere valencià José Jaime Brosel, nou rector de l’Església Nacional Espanyola, afirmà que aquest temple de Santiago i Montserrat, «vol ser l’Església a Roma que parla i celebra en espanyol». I les altres llengües d’Espanya, ¿no haurien de ser presents en aquesta església, per tal que no siga només l’església «que parla i celebra en espanyol», arraconant així (com passa a les esglésies del País Valencià) les altres llengües de l’Estat?

El nou rector de la Iglesia Nacional Española (i diuen que no són nacionalistes) hauria de seguir l’exemple del jesuïta mallorquí Bartomeu Melià, que al Paraguai aprengué guaraní i altres llengües natives. O el bisbe president del CELAM, Miguel Cabrejos, que deia que «la conversió integral implica cuidar la natura i les llengües i cultures» dels pobles.