La revista degana en valencià

L’església valentina i el valencià

23/07/2020

L’any passat, després de certs intents poc fructífers de parlar amb alts estaments de l’Església valentina, vaig arribar a contactar telefònicament amb la Directora de Comunicació de l’Arxidiòcesi de València, la qual em va tractar amb total cordialitat i comprensió. La intenció era tractar el tema de la pràctica absència del valencià en els media de difusió eclesial. Vaig intentar plasmar les meues idees en un document, o carta, amb el prec que es publicaren en algun d’aqueixos mitjans, sense èxit. Ara, mesos després, els trac a la llum per si de cas foren d’interés.

Des de fa anys observe una gran carència en la inclusió del valencià en les publicacions escrites de la nostra diòcesi, tant en les impreses, com en les que apareixen en la xarxa Internet. Aquest fet no està gens lligat a un desconeixement de la llengua, ja que l’ús que se’n fa col·loquialment per fidels i sacerdots és ben ample, tant en termes absoluts com comparatius. A més, també apareix moderadament de manera escrita. Pel que fa al paper evangelitzador de la llengua pròpia d’un grup humà com a vehicle, litúrgic o no, tampoc existeix cap menyspreu, vistes les càlides mostres de suport que es dirigeixen cap a la celebració de misses en les llengües d’algunes comunitats estrangeres a la ciutat de València. D’altra banda, està clar que  tothom assumeix les veteranes directrius del Concili Vaticà II sobre l’ús de la llengua vernacla.

De tots és ben sabut que la nostra diòcesi va patir, com la resta de la societat valenciana, un període conflictiu al llarg dels últims 20 anys del segle passat, en què s’enfrontaven violentament postures diferents sobre la naturalesa de la llengua dels valencians. Tal conflicte portava aparellat en línies generals un posicionament polític, del qual l’Església volgué apartar-se, però no d’una manera analítica i constructiva, sinó d’una manera simple i cega. El resultat va ser procedir en la pràctica a una aniquilació  dels moviments i iniciatives que anaven obrint-se pas.

Hui, ben entrat el s. XXI, és ben patent que continuem en aqueixa dinàmica. Pense que és hora que la diòcesi prenga la decisió d’instaurar un pla d’incorporació del valencià als seus mitjans de comunicació interna i externa. Pel que fa als segons, crec que el seminari Paraula i les pàgines web o portals en xarxes socials serien objectius molt evidents. No hi ha, a parer meu, raons contràries al·ludint a una Pax, o equilibri que poguera trencar-se, ja que el nivell de maduresa de la societat actual és suficient per a admetre la convivència de castellà i valencià equiparats, en teoria i en la realitat.

Malgrat que al llarg dels segles hi ha hagut actuacions desgraciades sobre el cas concret del valencià, no es pot entendre la conservació i desenvolupament de la nostra llengua sense tenir en compte el paper fonamental que hi han tingut moltes persones i institucions eclesiàstiques. L’Església té sobrada saviesa per poder manejar situacions com aquesta i, per descomptat, molt més greus, sobre les quals, de manera clara pren posició.

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top