L’Espanya plural i els unicorns

16/09/2020

Títol: Cròniques negres del català a l’escola

Autor: Pere Mayans

Editorial: Edicions del 1979

Any: 2019

Cal desterrar mites d’una vegada per sempre. I, en concret, cal desterrar d’una vegada per sempre el mite que la persecució a la llengua i la cultura valenciana/catalana és cosa de la dreta espanyola. Que això són coses de quatre exaltats de les emissores dels bisbes. No. Rotundament, no. Això pot servir per a moltes coses: com a justificació de renúncies, com a sabó per llavar males consciències, com a instrument tàctic… però no serveix com a anàlisi de la realitat per incidir-hi i canviar-la.

El supremacisme espanyol, és a dir, aquella ideologia que afirma que la llengua i la cultura espanyola o castellana (tanto monta, monta tanto) és superior a la resta de llengües i cultures que (mal)viuen dins de l’Estat espanyol, és absolutament transversal a Espanya. Però no només això, i cal deixar-ho ben clar: és la ideologia oficial de l’arquitectura acadèmica, política, social i institucional d’Espanya. És la doctrina oficial que emana de les reials acadèmies de la Història i la Llengua, per exemple, i és la que s’ensenya a les escoles o es difon a través dels mitjans de comunicació. D’una manera més explícita o menys, però d’una manera absolutament majoritària i assumida com a veritat autoexplicativa.

Això ho podem veure d’una manera crua i descarnada, en les seues pròpies paraules a penes contextualitzades, en aquestes Cròniques negres del català a l’escola, recopilades, editades i comentades per Pere Mayans. Aquest recull posa al dia i actualitza diverses obres que varen aparéixer al final del segle passat. Bàsicament, El llibre negre de Catalunya: de Felip V a l’ABC, de Josep Ainaud de Lasarte, editat el 1995 per La Campana; La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès, editat per Edicions 62 en 1985, L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya, de Josep Benet, que va actualitzar i augmentar en 1995 i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat la seua obra de 1973. Tanmateix, el llibre de Mayans se centra en un camp que no és únic, però que sí que és cabdal: l’educació; és a dir, l’instrument de crear i homogeneïtzar ciutadans dels estats en què es troba sotmesa la nostra llengua per tal de modelar-los en la direcció correcta.

I no, no hi ha cap propòsit d’esmena, i és fàcilment constatable. Només cal llegir, per exemple, Errores y horrores del españolismo lingüístico, obra del professor Juan Carlos Moreno Cabrera, editada per Txalaparta en 2015. És a dir, la doctrina –oficial, repetim– del sistema espanyol ens ve a dir que, si el castellà s’ha imposat com a llengua (quasi) única de l’Estat és perquè és intrínsecament superior a la resta i és en nom del progrés que tots els ciutadans espanyols estem obligats a conéixer-la. Això és, ens feien un favor quan ens fotien d’hòsties a l’escola per no parlar en cristiano, ja que ens estaven acollint en el seu regne privilegiat. Espanya plural?