La revista degana en valencià

L’espectador social

Escric aquestes línies quan fa poc que han acabat dues sèrie de televisió d’allò més exitoses. En ambdós casos, es tracta de produccions espanyoles, una vinculada a la televisió pública estatal (El Ministerio del Tiempo) i l’altra a una gran cadena privada (Bajo sospecha, d’Atresmedia). A més a més, no es tracta d’excepcions, sinó de dos exemples del moment dolç que viu la ficció espanyola –cosa que té relació, a tots els nivells, amb el ressò que han obtingut pel·lícules recents com La isla mínima o Ocho apellidos vascos.

El triomf relatiu d’aquestes propostes audiovisuals respon a factors molt diversos. Entre altres, idees originals amb guions intel·ligents i bones interpretacions, a més d’un acurat disseny de producció. Naturalment, hi ha sèries que ens agraden més, n’hi ha que ens agraden menys i n’hi ha que ara ens fascinen, adés ens deixen indiferents. Tants caps, tants barrets, fa la dita. Però més enllà de preferències personals, és innegable la bona sintonia que hi ha entre el públic i les sèries i pel·lícules espanyoles.

De tots els elements que hi contribueixen, m’agradaria destacar el pes de les xarxes socials. Si s’han fixat en el televisor, ja fa molt que els programes proposen un hashtag perquè els puguen comentar via Twitter. En general, l’etiqueta en qüestió apareix en un dels cantons de la pantalla, com una invitació tan subtil com convencional a parlar-ne per les xarxes. En determinats programes, com ara els de debat polític o els magazins, les intervencions en Twitter es tenen en compte en directe, bé perquè apareixen en pantalla bé perquè es comenten des del plató. Això no és nou, en la mesura que la participació del teleespectador s’ha procurat des de sempre, i a tota hora ha trobat en el telèfon –i la seua evolució tecnològica– un aliat incondicional. Però hi ha una diferència entre atendre trucades en un concurs, o en una tertúlia, i crear una etiqueta de Twitter per a comentar una obra de ficció alhora que s’emet. Ací no es tracta d’interactuar amb l’emissió, sinó que els receptors interactuen entre ells i, així, augmenten l’impacte del programa. L’espectador esdevé un espectador social, perquè mirar, per exemple, Bajo sospecha, es converteix en una experiència compartida amb tots aquells que estan veient el capítol al mateix temps. No cal esperar a l’endemà per a fer la xarradeta amb els companys de classe o de treball (encara que també ho fem), sinó que podem encetar el debat ara mateix, amb un parell de moviments del dit a la pantalla del mòbil o de la tauleta.

Aquesta nova manera de consumir tele i de parlar-ne condiciona, i molt, l’èxit dels programes i, per tant, la manera de concebre’ls i de situar-los en la graella televisiva. Es tracta d’un canvi que va lligat a transformacions més profundes –com ara la lenta convergència tecnològica entre televisió i Internet, lenta però inexorable. En conseqüència, no ens podem detindre ací en totes les implicacions que té el procés. Però sí que m’agradaria suggerir dues reflexions per acabar. En primer lloc, que aquesta manera de mirar la televisió és més distreta i dispersa, dues característiques del consum cultural del nostre temps (cada vegada és més habitual trobar gent mirant el telèfon al cine o, fins i tot, al teatre, per exemple). En segon lloc, convé recordar que el valencià, el català en general, sol quedar fora d’aquestes tendències: no tenim un sistema de mitjans de comunicació prou sòlid com per a generar tant de trànsit a les xarxes socials i tanta oferta audiovisual de la qual parlar. Només TV3 ha aconseguit trencar aquesta inèrcia en algunes ocasions. Però clar, nosaltres els valencians no la podem veure en directe per la TDT i quasi ens hem oblidat que teníem televisió pròpia.

Gonçal López-Pampló. Director literari del Grup Bromera i professor de Filologia Catalana a la UV

Article publicat al nº 404, corresponent a maig de 2015