La revista degana en valencià

L’espill egoista en la societat-mercat

Títol: L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície

Autora: Íngrid Guardiola

Editorial: Arcàdia

Any: 2018

Amb la generalització de la xarxa de banda ampla i dels dispositius mòbils a tota la societat, el canvi no és només tecnològic, sinó que no és possible que es quede en un compartiment estanc i no afecte tota la resta de la nostra mentalitat social i, doncs, individual. Tanmateix, si prenem una mínima distància, ens adonem que no tenim prou marge de valoració: el canvi és –encara– massa recent. I, tot i això, no ens podem ni tan sols imaginar com era la nostra vida abans d’aquesta nova hiperconnectivitat.

Per exemple, una acció tan senzilla com quedar amb els amics –fa com aquell que diu quatre dies– s’havia d’acordar el dia d’abans a una hora i en un lloc determinat, cosa que ara ens pot semblar prehistòric, com qui toca al timbre de casa d’un amic només «perquè passava per ací i volia saludar». I d’açò no fa ni dues dècades!

Un dels canvis més profunds és, precisament, el de la creació, recepció i interpretació de les imatges; i ací és on focalitza l’anàlisi d’aquests nous llenguatges Íngrid Guardiola, especialista en aquest camp, en el seu assaig imprescindible per entendre aquests nous temps, L’ull i la navalla.

La imatge ja no és estàtica ni unidireccional: no n’hi ha uns que en produeixen i d’altres que en consumeixen, sinó que la imatge és ara dinàmica i, a més, és bi- o pluridireccional. A tothora n’estem creant i, al mateix temps, n’estem consumint. Quina mirada en pot quedar per a l’obra d’art? Si Walter Benjamin es feia aquesta mateixa pregunta fa menys de cent anys, en l’actualitat és possible que conceptes tan fonamentals i bàsics ja no fossen ni tan sols vàlids.

Així, avui en dia la imatge ha vençut d’una manera contundent la paraula. Ja no és que una imatge valga més que mil paraules (si, fet i fet, una imatge no són, en definitiva, paraules), sinó que la paraula es va empetitint com més va més i la imatge és l’únic paradigma vàlid.

Si l’anomenada xarxa 2.0 va establir que els protagonistes érem tots i cadascun de nosaltres, en aquesta època del neoliberalisme desenfrenat, més enllà de creure’ns-ho, ho hem aplicat fins a les últimes conseqüències i, per tant, la nostra imatge és, en cada lloc i en cada moment, el nostre producte, allò que som, com ens hem de vendre: tants likes aconseguim, tant valem.

No és cap exageració ni un episodi d’una sèrie distòpica. Instagram és, ara com ara, el paradigma d’aquest nou mil·lenni. Les xarxes socials s’han anat reduint i jivaritzant per tal de posar en el primer i quasi únic lloc la imatge. La nostra imatge. Les fotos ja no són fotos, són selfies. Ens les fem nosaltres o ens les facen a nosaltres, perquè si no ens hi mostrem, no té cap de sentit. No és la mirada que tenim, és com volem i desitgem de ser mirats i com ens hi exposem. De Facebook –que a penes va esclatar fa poc més d’una dècada i que ja ens sembla prehistòric, que podia centrar les vivències i les relacions i connexions personals– a Twitter, que va triomfar precisament per un absurd: limitar l’espai d’allò que podies dir (tot i que recentment s’haja doblat, continua sent mínim). I arribem a Instagram, la xarxa de moda. Només imatge, la resta és perfectament prescindible i superflu. Fins i tot fa nosa. L’era de l’ego i la individualitat. Som un producte i ens venen al mercat-societat.