La revista degana en valencià

L’espionatge de l’època Sánchez

08/06/2022

A mitjan abril, Ronan Farrow va publicar en el setmanari The New Yorker una d’aquelles notícies que porten una llarga cua, però que no sorprenen a ningú. Segons el periodista nord-americà, tot apuntava que el govern espanyol havia contractat els serveis d’una empresa israeliana per espiar per mitjà dels ordinadors portàtils i els telèfons mòbils més d’una seixantena d’activistes i polítics catalans. Les oficines de la central d’intel·ligència estatal i la resta de departaments ministerials implicats no s’havien aturat davant res i, a més d’espiar activistes i polítics de tots els partits independentistes –inclosos, atenció, els quatre darrers presidents de la Generalitat de Catalunya–, havien espiat també els advocats dels líders independentistes empresonats o exiliats. Un d’aquests advocats, després de dir que procurava passar el màxim temps possible fora de l’Estat espanyol, va resumir ràpidament la situació: «Com puc defensar ningú, si l’altra part sap exactament tot el que he dit al meu client?».

L’article de Farrow no revelava res que fos substancialment nou. Ni tan sols quan deia que una de les seues fonts havia suggerit que l’espionatge dels líders catalans havia estat ben acollit pel Tribunal Suprem i, per tant, seria legal. Legal? En tot cas, aquesta estranya legalitat tindria vigència només davant els jutges espanyols, i no davant els jutges normals i corrents de Bèlgica o de Suïssa, on viuen alguns dels exiliats catalans que han estat espiats i on, sens dubte, es presentaran denúncies.

L’estiu del 2020 els diaris The Guardian i El País ja havien treballat conjuntament en una investigació sobre l’espionatge a què havien estat sotmesos el president del Parlament, Roger Torrent, i alguns altres polítics i activistes catalans. Els portaveus de l’empresa assenyalada en aquest cas d’espionatge, NSO Group, amb seu a Tel Aviv, han declarat reiteradament que només ofereixen les seues eines a governs i a serveis d’intel·ligència estatals. La central d’intel·ligència espanyola –CNI– va assegurar en un comunicat que actuava sempre «d’acord amb l’ordenament jurídic» i que les seues actuacions eren supervisades «pel Tribunal Suprem espanyol». Tota la informació essencial, per tant, era coneguda des de l’estiu del 2020 i totes les conclusions eren ja llavors fàcils de traure.

Però, per què aquests fets tenen ara més ressò? Sens dubte, la llista d’espiats és ara molt més llarga que la del 2020. A més, les proves que aporta el Citizen Lab de la Universitat de Toronto, que ha anat investigant els casos d’espionatge que s’anaven acumulant, són convincents i entren en detalls que són difícils d’eludir. Així, el govern espanyol s’ha vist assenyalat amb el dit per tothom, i de les escenes ridícules del dimarts 26 d’abril, en què la ministra de Defensa s’atrevia a dir al Senat que ni coneixia The New Yorker ni sabia si les seues fonts eren fiables, es passava a la situació del 5 de maig, quan els diaris anunciaven que la directora del CNI confirmava l’«espionatge legal i autoritzat» de divuit independentistes, inclòs Pere Aragonès. Divuit? L’informe de Citizen Lab en parla de més de seixanta.

I entremig, el 2 de maig, el govern espanyol, en sentir-se acorralat, llançava un grapat d’arena als ulls de la premsa i denunciava en l’Audiència Nacional que la ministra de Defensa Margarita Robles i el president Pedro Sánchez també havien estat espiats, amb la mateixa eina que el seu servei d’intel·ligència havia contractat, i que –els pobres– també nʼeren «víctimes». Ves per on, contractes Pegasus, pagues un dineral i acabes sent espiat amb Pegasus. Fa riure. I potser és el que pretenen. Els portaveus del Palau de la Moncloa sortien el dia 5 i deien, textualment: «ni el president ni el govern saben ni volen saber a qui ha espiat el CNI». I s’oblidaven que tot just feia tres dies havien assegurat que els atacs informàtics als mòbils del president i la ministra espanyols eren «aliens als organismes d’Estat», inclòs el CNI, i havien estat maquinats, per tant, per algun país estranger. «Tenim l’absoluta seguretat –deia el ministre de la Presidència– que és un atac extern». I com ho podien saber, si diuen que no saben a qui investiga el CNI? D’on procedeix aquesta seguretat? I per què s’ha insinuat que era el Marroc qui els espiava? Evidentment, esperen que una notícia tape l’altra. La tàctica de l’embolica que fa fort potser els donarà resultat davant dels diaris d’ultradreta de Madrid. Però és segur que ací no farà cap efecte. I per una raó molt senzilla: no esperàvem menys d’ells. Després de veure el que feien l’1 d’octubre del 2017 amb la gent que votava pacíficament en un referèndum, a qui li estranyen les notícies del The New Yorker?

Tots els líders del catalanisme temien ser espiats des de molt abans del 2017. Governava aleshores Mariano Rajoy, amb Cʼs i PP fent-li costat. Els fets exposats el 2020 en la crònica d’El País i The Guardian són posteriors: havien tingut lloc el 2019. Llavors feia mesos que Pedro Sánchez, amb la col·laboració indissimulable d’Esquerra Republicana de Catalunya, era president del govern espanyol. Ha continuat sent-ho des d’aleshores. El ministre d’Interior i la ministra de Defensa tampoc han canviat. I el resultat és que l’espionatge ha continuat. El president de la Generalitat de Catalunya i el seu partit, que s’han omplit la boca des del gener 2020 parlant d’una improbable taula de negociació a la qual volen fer seure el govern de l’Estat, han vist ara publicats uns papers que indiquen que fins i tot quan pactaven aquesta taula de negociació eren espiats. I, concretament, que Pere Aragonès, quan nʼera vicepresident, havia estat espiat amb el vistiplau del Tribunal Suprem. Els governs espanyols –del PP o del PSOE, és igual– sempre diuen que actuen «conforme a dret i en estricte compliment de la legalitat», però és que precisament aquest és el problema: la seua legalitat. Pere Aragonès, que ja sabia tot això almenys des del 2020, diu que no pensa aixecar-se de la taula de negociació, on només ell és assegut. No deixa de ser un comportament estrany. De moment, ha estat destituïda la directora del CNI, però no se sap si és per haver espiat els independentistes catalans o per haver reconegut que els espiava. Mentrestant, els diaris del règim s’entretindran una temporada agitant el fantasma de la conspiració marroquina. I tant se val que la conspiració siga certa o no: si és certa, per què revelen aquests forats en els seus serveis de seguretat?

Inscriu-te al nostre butlletí

Top