L’esport valencià sense RTVV

Un bon dia Francisco Camps va pujar a un descapotable per fer-li de xofer a Fernando Alonso i començà a saludar els feligresos en el circuit Ricardo Tormo, tot culminant una carrera política l’únic propòsit de la qual era acabar passe­jant-se en papa-mòbil. La foto, amb Rita Barberà al costat completant l’elenc de La dolce vita valenciana, va costar al Consell 22 milions d’euros en concepte dels drets d’emissió de la Fórmula 1 durant tres anys. Així s’acostava València a Mònaco, ja que el disbarat és una premissa del gla­mour, i com que l’espectacle mereixia una difusió en valencià –així es va justificar l’adquisició dels drets– van fitxar Víctor Seara per 10.000 euros per mes. El seu castellà amb seseo era l’estadi del valencià al qual una part del PP sempre va aspirar.

L’escena, en qualsevol cas, va eviden­ciar que el País Valencià s’havia llevat la capota amb l’esport. Així ho va certificar el diputat d’Esquerra Unida Ignacio Blanco quan va denunciar que RTVV s’havia gastat uns 460 milions d’euros en els drets del València, el Vila-real i el Llevant des de l’any 2003. Després els revenia per una quantitat molt inferior, negoci amb el qual el Govern va arribar a perdre 235 milions. La mangarrufa, a més de revelar que hi havia un finançament encobert als clubs, ens va permetre situar en el mercat una figura infravalorada com les masco­tes dels equips de futbol: per l’explotació comercial de la del Vila-real, RTVV va pagar mig milió d’euros.

No solia, en canvi, el molt honorable, dei­xar-se veure pels carrers de Murla, Sella o Parcent en les partides de la lliga de llar­gues. Sí que es va impulsar una reforma milionària dels trinquets –ara blaus– per a adequar-los a les retransmissions televisi­ves, però una vegada escomesa la tasca, RTVV va abandonar la pilota. Les pilotes de vaqueta i l’esparadrap a les mans no projectaven, tal vegada, la imatge d’hiperluxe que ells volien del país. Serà a les escales de Pelayo, i no a la graderia de Mestalla, on es plore més amargament la mort de la Radio Televisió Valenciana. La pilota valenciana es veurà privada del seu major mitjà de difusió en el moment en què intenta consolidar una estructura professional, per no dir de l’únic. I serà un plany sincer, res a veure amb el d’aquell a qui li neguen el mannà dels diners públics que ha estat gaudint fins ara.

Si descomptem alguna probable repo­sició del Circuit Bancaixa –anacrònic, el nom–, l’últim esport televisat a Canal Nou serà el bàsquet. L’època daurada valen­ciana de l’esport de la cistella coincideix amb les retransmissions de l’ens públic de les gestes del València Bàsquet i el Lucentum, i els clubs es queden sense un altaveu, amb el risc de perdre aficionats i amb l’amenaça de minvar dràsticament els seus ingressos per patrocini.

L’esport vertebra el territori d’una ma­nera que no han sabut fer ni les caixes d’estalvis ni els projectes identitaris marca Generalitat. I continuarà fent-ho, tot i que es tanca una finestra per a l’atletisme de club o la vela de base. O l’handbol femení, que ha portat el nom de Sagunt, Elda o València per tot arreu d’Europa. O el judo, esport olímpic valencià per excel·lència. O el món del motor de ral·lis populars com el de la Ceràmica o Alcoi, on s’olora benzi­na i no el caviar del Gran Premi d’Europa. O el millor atleta valencià de la història, el paralímpic David Casinos. Uns amb prou feines es colaven a la graella, molts ni tan sols ho faran mai. Per als altres, per des­comptat, sempre hi haurà algun nou ric presumptuós que pujarà al descapotable a saludar després de passar per caixa.

Antonio Mateo. Periodista

Alejandro Zahínos. Periodista

Article publicat al nº 388, corresponent a desembre de 2013