L’essència del còmic

28/03/2022

El dibujado. Paco Roca. Astiberri. 2021

Fiuuu & Graac. MAX. La Cúpula. 2021

L’Enciclopèdia Catalana defineix el còmic com un gènere artístic, gràfic i narratiu que explica una història per mitjà de personatges, l’acció dels quals apareix dibuixada en una successió de vinyetes. Aquesta definició podria matisar-se, ja que un còmic és un conjunt d’imatges (amb vinyetes o sense elles) que transmeten un missatge (normalment una història), però tota la resta d’elements són accessoris, encara que per norma general s’utilitzen. De fet, la definició de còmic ha anat variant al llarg dels anys amb l’aparició de noves propostes com aquestes dues que ens ha deixat la tardor, El dibujado i Fiuuu & Graac. Es tracta de dues obres atípiques dins del panorama del còmic nacional i diferents del que ens solen oferir els seus autors, el valencià Paco Roca i el barceloní Francesc Capdevila (MAX).

El dibujado, obra en castellà però totalment muda, sense textos, és una adaptació en format llibre de l’exposició «El dibuixat», mostrada a l’IVAM entre març i juny de 2019. L’exposició (o instal·lació), que utilitzava les parets de la galeria 6 del nostre museu d’art modern, podria considerar-se un còmic transitable amb diferents línies narratives. L’espectador marcava el ritme de lectura amb el seu passeig al voltant de la sala. Es tractava d’una proposta allunyada del que solen ser les exposicions de còmic, on sovint es pengen originals o reproduccions digitals d’historietes. Els responsables (Roca i Álvaro Pons) coincidien a dir que era una obra difícilment adaptable al format habitual del tebeo.

En eixe pas del mur al llibre, l’autor ha optat per utilitzar recursos com ara una portada encunyada, pàgines desplegables i tinta especial (platejada), recursos que, d’altra banda, encareixen el producte final i el converteixen en un llibre d’artista que utilitza el llenguatge del còmic. Narrativament, conta la història d’un personatge inacabat per la pèrdua del seu creador.

Per la seua banda, MAX, que ja comptava amb altres obres experimentals com Vapor o Rey Carbón, i després de tindre una experiència expositiva al Centro Guerrero de Granada titulada «Viñetas desbordadas», fa una volta de rosca més a la seua producció i crea una història entre el vent i un pardalet, sense quasi cap text (només hi apareixen algunes onomatopeies), que sembla més un slapstick, basat en el dibuix dels moviments amb l’estil característic del barceloní. MAX prescindeix de les vinyetes i deixa als personatges ocupar les pàgines i crear composicions de vegades pròximes a l’art gestual. Segons l’autor, plasma la seua ràbia interior, com ho feia Joan Miró quan deia allò d’assassinar la pintura.

Podem trobar moltes similituds entre les dues propostes, des del seu allunyament del mainstream a  la influència del tebeo d’ací, com ara Bruguera, Coll…, però a la fi, de la mateixa manera que Picasso es va limitar conscientment a la pintura figurativa, menyspreant els corrents abstractes, aquests dos autors, de moment, s’autolimiten a contar històries.