L’estaca

A la mar amb els pits oberts i la utopia a la proa ens llançàvem mediterrani enllà per fer-la present. Malgrat la foscúria, obríem clevills a la llum per fer nàixer la farigola.

El butoni amb la vara omplia de mines els camps que adobàvem amb la fecunditat beneïda. La imminència del repte reunia convergències i pintava l’arc de sant Martí de compromís i futur.

La vida -negada i fosca- asfixiava la misèria humana. El temor i l’esglai eixien cada dia als diaris i alterava la sang dels qui, ofegats per la mediocritat haurien de rompre l’alcavor de la urgència per traure el cap i respirar. Delators i espies marcaven la vida sense futur; misèries i grisos negaven un demà amb dignitat. Encetàvem propostes, però el monstre creixia cobrint nits i dies palpant el bescoll d’aquells que sembraven la revolta.

L’esperança era nostra i, hom negava un demà miserable i miop que el sistema imposava.

Calia obrir espais confiats omplir els pulmons, ordir paranys singulars per tombar l’estaca i guanyar ciutats amables. Comesa indefugible pels qui el jou del feixisme mai s’hauria d’acceptar. Alguns estels hagueren de fer guiatge, marcar camins, ordir comeses arriscades que deixaven màrtirs anònims pel camí de la represa.

Testimonis reveladors obrien sendes de nova planta a cobert de fàbriques arran dels arrossars. Per endemés, aleshores, institucions al servei del garrot beneïen el sistema mentre amics torturats per policies botxins s’afegien a la llista.

Cada dia, cada nit, cada sospir volia un demà on l’home no fora objecte sinó raó. Calia validar la dignitat recuperar el centre il·luminar el demà. Però ells, endurien la closca, es refeien, llançaven guits d’animal, de monstre facciós.

L’estaca vam tombar. Van véncer els qui agosarats i convençuts arriscaven, plantaven cara i esperança, espentant la història i conreant projectes. El compromís arriscat, les complicitats i abraçades i tocar amb el dit l’intocable, va fer quallar el projecte.

Sí, els espais de goig de mirar el cel amb la nit desclosa, obriren somriures i un aplec de mirades convergents anunciaren el nou horitzó.

La vida capgira la història, la malmena i ens sobta. El que no ens meresquem, el que mai hauria de tornar trenca els matins de joia i de nou mostra aquell  rostre vidriós, granític; hermètic. Rebutja nous vinguts, cultures germanes propostes diverses. La intolerància pren possessió del cadiram i s’hi apoltrona.  Menysprea, nega, condemna; els de la pela no s’amaguen. Europa esdevé ultra i a més s’agenolla davant un canalla.

Més enllà de l’oceà i de l’altre oceà, la taca creix i afegeix sospites, dubtes i més pànic; més por… El personal es refugia en el de sempre. Ara, quan tenim les forces minvades, el butoni s’universalitza, tomba fronteres i guanya adaptes.

«Qui ve a nosaltres és sospitós, dubtós; vigila’l». El missatge capciós qualla arrela, pren possessió! Neguem el pas; alcem murs. El que pensàvem soterrat de per vida, no ha mort. Estupefactes i davant nostre, el malson torbador s’hi fa present. Haurem d’aprendre de nou, ser-hi una altra vegada, reeixir.

Ara, quan tenim les forces minvades, el butoni s’universalitza tomba fronteres i guanya adaptes. «Sospita, vigila, calumnia; tindràs un càrrec» Els dictadors emergeixen, la humanitat s’atura, minva, s’hi encull i rebutja el futur, es deixa conquerir per la caverna: ser feixista està de moda.

Els nous messies prohibeixen, difamen, calumnien. Capgiren alternatives i ofeguen l’entesa.

L’espai social es tiny d’alertes i temences.

Seients oficials acullen els culs dels que diran qui ha de parlar i qui haurà de callar. Una boira entelada i pudent triarà entre que som o que serem. La nuvolada verinosa va covant els nius.

La història es deixa seduir. Marxem cap a ponent.