La revista degana en valencià

L’Estatut farà quaranta anys

02/11/2021

Amb ocasió del quaranta aniversari del nostre Estatut tenim anunciats actes i celebracions, l’efemèride es mereix que li dediquem atenció, puix abundaran comentaris laudatoris, com al seu moment es féu sobre la Transició i la Constitució. Aleshores és de preveure que la gran majoria d’estaments, institucions i premsa destacaran el paper dels grans “protagonistes”, doncs, per això cal ampliar el ventall d’opinions més o menys pensades sobre el tema. Aquesta és la meua.

El procés que va conduir al text que ara tenim, és aquell que es va aprovar a Madrid a les Corts Generals al mes d’abril de 1982 amb alguna reformeta posterior, i fou resultat d’un procés amb conflictes, tensions i sota la pressió del “blaverisme” què va recórrer a la violència, mostra d’açò darrer són les bombes als domicilis de Sanchis Guarner i Fuster.

La lluita per l’estatut fou un element molt rellevant durant els darrers anys del franquisme, el crit de “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia” fou assumit pel conjunt de les esquerres, els símbols eren les quatre barres i el sentiment de l’unitat de la llengua. Durant el procés de negociació que es portà entre el govern central i la representació valenciana les coses anaren canviant. De la voluntat d’assolir l’autonomia per la via de les nacionalitats històriques, que era la prevista a l’article 151 de la Constitució, tot es reconduí a la de segona o tercera, que era la l’article 143 de l’esmentada norma constitucional.

El canvi de via que he citat implicava situar el centre de decisió fora el país, a Madrid, al Congrés dels Diputats, on els partidaris de la via el 143 eren majoria. Si s’hagués optat per la segona fórmula, podria haver estat el poble valencià el protagonista mitjançant un referèndum. Per altra banda, a Madrid es modificaren les propostes relatives al nom, bandera i llengua que s’havien fet des del nostre país. El resultat fou un text que es plegava als designis de la dreta, representada pel Govern de la Unió del Centre Democràtic i altres partits estatals del mateix tarannà.

Una part important de l’esquerra, que restà extraparlamentària, i la gent del Partit Socialista del País Valencià que s’havien integrat al PSOE, mantinguérem una postura crítica respecte al text aprovat a Madrid. Si busqueu a l’hemeroteca trobareu que va haver-hi mogudes, les quals es centrarem en la resposta al blaverisme, i seguirem reivindicant el missatge de la lluita tal i com veníem fent.

Ara, amb la perspectiva del temps que ha passat, què podem dir de nou? Doncs poca cosa més, això sí: cal partir de què tenim una autonomia i un Estatut que la regula, la qual cosa representa un element positiu, que pot ser millorable, especialment en algunes mancances en matèria per exemple dels drets socials. Quant a les polèmiques qüestions de nom territori, bandera, llengua, la cosa resulta més complexa, potser les circumstàncies obliguen per pur realisme a veure-les en un horitzó de futur. Personalment, crec en les utopies com motor i orientador del present. Aquesta darrera part estaria en eixe espai, com ho estan alguns ideals del republicanisme o de la transformació social.

De moment crec que aquest aniversari pot ser útil per recordar i reflexionar més a fons sobre la nostra realitat autonòmica, i sobretot, per generar consciència de poble.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top